Som de dretes i tenim projecte, de arruinar a la gen humil i treballadora.

La transició nacional i el pacte fiscal són mers expedients, retòric l'un, tàctic l'altre, improvisats per trampejar una conjuntura ─l'esgotament de l'autonomisme─ i tanmateix presentats, relatats, com a moviments, o objectius, estratègics: "ei, tenim un pla".

En canvi, els acords amb el PP, al Principat i a Madrid, responen a un projecte polític de gran calat ─una nova contrareforma de l'estat social─, compartit amb el centredreta de tot Europa, i, tanmateix, CiU s'entesta a reduir-los a un accident aritmètic, a un caprici de la conjuntura. Ara que les masses políticament crítiques coincideixen a assenyalar el tacticisme com un dels defectes més greus dels partits, resulta que CiU, en un gest autodestructiu, renuncia a presumir de programa: d'estar aplicant un autèntic projecte, ambiciós, de llarg abast i perfectament imbricat amb els nous dissenys de les relacions entre capital i treball que promou, no pas un PP que tot just s'hi posa, sinó la dreta continental més seriosa. CiU és aquell Michael Jordan que, superdotat en el bàsquet, reclamava la nostra atenció cap a la seua destresa en el beisbol. CiU ha de deixar de donar cops de cec amb el bat del pacte fiscal, s'ha de conciliar amb les seues contrastades virtuts i, encara més, ha de gosar vantar-se'n: explotar políticament el fet que Sánchez-Camacho no és sinó la grotesca imatge interposada entre el president Mas... i la cancellera alemanya ─no pas Rajoy.

Els arquitectes independentistes del segon tripartit el van justificar, obertament, de la següent manera: "ni CiU ni PSC volen anar, en aquesta legislatura, més enllà en l'autogovern, ergo, pactem amb el PSC, que és d'esquerres com nosaltres". CiU hauria d'abraçar, en públic i amb convicció, el mateix sil·logisme (amb els canvis de proposicions pertinents, com ara "en aquesta legislatura no és possible avançar en l'autogovern") i abandonar, doncs, el subterfugi de la geometria variable. Aquest feliç concepte, destinat a tranquil·litzar la parròquia nacionalista pel que fa a llargs i indesitjables nuviatges, és producte, també, de la històrica resistència de CiU a reconèixer-se en la seua vertadera identitat política: un partit de dretes. L'error en l'autoapreciació és greu, perquè, ara mateix, no pot oferir res més consistent que aquesta dimensió de la seua ideologia. "Som de dretes, i tenim projecte", hauria de proclamar, tot unflat, Francesc Homs.

Ivan Mambrillas