Eufòria a la caverna: punxa el Barça, peta Spanair i perilla la Caixa.

El Barça punxa a la plana i posa una mica més d'emoció a l'il·lusionant objectiu de la quarta lliga consecutiva. Tot i tractar-se del primer partit de la segona volta i que la distància de només set punts no és insalvable, l'entorn blaugrana més negatiu comença a ensenyar la poteta. El sossi, els tribunerus, els sandronunyistes i els godottis ja van assumint l'adéu a la lliga. Nosaltres, que a diferència d'aquest patètic entorn culer no tenim memòria de peix, seguim creient en l'equip que ens ha donat i ens està donant anys plens de satisfaccions, alegries, bon futbol, títols i humiliacions al Maligne com mai s'havia vist en els més de cent anys d'història blaugrana.

Sense pretemporada, aquest Barça va liquidar la supercopa d'Espanya sotmetent un cop més l'equip de la caverna. Sense pretemporada, aquest Barça va guanyar clarament la supercopa d'Europa contra l'equip revelació, el Porto de Portugal. En plena temporada i sacrificant unes vacances nadalenques com cal, aquest Barça va desplaçar-se a les llunyanes terres del sol naixent per donar una altra magistral lliçó de futbol contra el Santos del Brasil, el mític equip d'en Pelé, el que fou considerat millor jugador del món fins l'arribada del gran J.C. els anys setanta, i l'eclosió actual de l'altre gran Lionel Andrés Messi, més conegut com a Leo Messi.

En plena temporada, aquest Barça està només a dos partits de reeditar aquella mítica final contra Athletic per obsequiar a l'afició amb la gran oportunitat de poder tornar a retre un merescut homenatge al Borbó i a l'himne del Borbó. En plena temporada, aquest Barça es prepara per superar l'eliminatòria contra el Bayer Leverkusen en el camí cap a la consecució de la cinquena Champions. Un camí on caldrà, si cal, donar-li un altre repàs al Maligne, ja sigui a semifinals o ja sigui a la final de Munic. En plena temporada i tot just començada la segona volta, només alguns petits detalls han impedit que aquest Barça no lideri la lliga actual. Els “detalls” de València i Getafe, per posar un parell d'exemples, o les lesions de Villa, Iniesta i Pedro.

Detalls variats i abundants, la majoria d'ells d'àmbit extern al Barça i fora de tot control culer, però molts d'altres de tipus intern gràcies al passotisme i la inacció del Sandrusku i la directiva de la gent normal. Però a can Rival Petit som de naturalesa optimista i no gaire partidaris dels plors i les queixes. Així doncs, no ens queixarem de la pretemporada, ni de les gires esperpèntiques, ni de la garreperia de la directiva a l'hora de confeccionar la plantilla, ni de si la plantilla és massa curta, ni de l'asfixiant pressió de la caverna mediàtica en general i de la central lechera en particular, ni de la puta tdt en conjunt ni de gairebé tot el dial de les ones radiofòniques. No, no ens queixarem. Però, com dèiem, la inacció i passotisme de la directiva implica un fort peatge. Deixar en mans d'en Pep i dels jugadors donar la cara per defensar els interessos del Barça. I ja sabem el desgast que tot això comporta.

La sorprenent actitud d'en Sandrusku, independentment de la seva incompetència, potser amagaria una decidida voluntat d'anar-se apartant de la primera línia i donar pas a la cursa electoral de les properes eleccions a la presidència del Barça. Alguns detalls així ens ho fan pensar. Vegem-ho:

1)Des de fa uns quants partits, el directiu Bartomeu és l'encarregat de fer declaracions i atendre als mitjans durant les retransmissions televisives. (Alguns diuen que és la cara amable del rosellisme, però sentint-lo parlar, la sensació de vergonya aliena continua sent la mateixa que si parlés en Sandrusku)

2)El diario GOL, que fins fa poc era la guàrdia pretoriana d'en Sandrusku, ja fa setmanes que s'ha convertit en el mitjà més crític contra la directiva rosellista.

3)El blog Pelikano, que parlava regularment per boca d'en Sandro, continua sospitosament inactiu des des del passat 13 de gener d'enguany.

4)El blog d'en Diego Valor, l'intim amic d'en Sandrusku que tant es va significar durant la precampanya i la campanya electoral, va reaparèixer el vint-i-dos de desembre per publicar només tres posts. Semblava que podia ser el relleu natural del Pelikano, però des del 25 de desembre també continua inactiu.

5)Sovintegen les aparicions públiques dels hipotètics futurs candidats a la presidència, com ara en Javierito Faus, el netíssim Cardoner i el cocacolaconsorte Carles Vilarrubí.

Ens mantindrem a l'aguait.

Aquest passotisme contrasta amb la celeritat en que l'entorn d'en Sandrusku ha reaccionat a la fallida d'Spanair. El fet d'estar dirigida per Ferran Soriano, ex directiu de l'era Laporta, ha fet que, independentment d'altres consideracions polítiques i/o econòmiques, li hagin saltat a la jugular. El periodista de capçalera d'en Sandrusku, Francesc Perearnau, des de les pàgines del Mundo Vomitivo i via twitter a través del seu germà Sergi Rosell. No serem pas nosaltres qui defensarem en Soriano, coneixedors com som de la seva actitud post moció de censura, però permetre's fer brometa d'Spanair quan tothom coneix i està documentat que en Sandrusku va guanyar uns quants milions de dòlars comprant i venent la mateixa avioneta diverses vegades, doncs ja són ganes.

Ja ens perdonareu la immodèstia, però això d'Spanair fa temps que al Rival Petit vam avançar que acabaria com la comèdia de Falset i que el fracàs estava més que cantat. Clar que profecies com aquesta tampoc tenen gaire mèrit. Només cal recordar que entre els promotors d'aquesta ambiciosa iniciativa hi havia -ni més ni menys- els empresaris Joan sanjatypunto Gaspart i Angel donpiso Fernández, de infausta memòria. No hase falta desir nada mas. I, sobre la figura de Sandro Rosell, afegiem: Si aquests patricis de la societat catalana, especialistes en esguerrar i aigualir tot allò que pretenen liderar, haguessin optat per la figura d'aquest gran emprenedor i millor comissionista, Sandro Rosell, que tant ha contribuït a l'economia productiva de països emergents com Qatar o Brasil i de paradisos fiscals com les illes Cayman o les Jersey Islands, de ben segur que les expectatives d'aquest ruïnós negoci del robert i les cabres que va representar la compra de l'aeronàutica Spanair, serien unes altres.

Donada la rabiosa actualitat del tema aeronàutic, aprofitem l'avinentesa per recordar el vídeo que li dedicaven a la figura d'en Sandrusku per la seva extraordinària habilitat en la compra venda d'avions

I el govern del millets millors, què? Doncs de retallada en retallada i de desmantellament en desmantellament tot ballant al so de la Camacho. Ni peix al cove, ni morralla al cove, ni pacte fiscal, ni transició nacional.

Ja només falta que a la Caixa, l'única entitat supervivent d'aquell exemplar sistema de caixes catalanes, li encolomin el actius infectes de Bankia i de propina el Rato a la presidència. Per llogar-hi cadires!

El dia menys pensat ens traslladen la muntanya de Montserrat al bell mig de les urdes. Pedra per pedra.

Ja només els faltarà liquidar el Barça.

Fins quan ha de durar la broma?


Al parrot!