Carta a la filla de Garzón

Benvolguda María Garzón,

Aquí no brindarem amb xampany, ni tan sols amb cava, perquè ja fa molts anys que hem descobert que la justícia espanyola, abans que justícia, és espanyola. Aquí ja no distingim entre jutges progressistes i conservadors, perquè quan es tracta de Catalunya, els tenim sempre encontra, com es va demostrar amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Entre els que han sentenciat el teu pare hi ha també jutges “progressistes”, d’aquells que el PSOE col·loca en organismes judicials polititzats com el mateix TC o el Consell General del Poder Judicial. De la mateixa manera que el PP situa els seus, esborrant la necessària separació de poders que hi ha d’haver en tota democràcia que vulgui ser homologable a l’Europa occidental. El teu pare va saltar-se aquesta separació presentant-se com a número dos de Felipe González a les eleccions de 1993. Aleshores mirava cap a una altra banda quan llegia als diaris els crims del GAL, que després va investigar, si, però només quan va trencar amb Gonzàlez perquè no li havia donat el ministeri que volia.

A la justícia espanyola encara no ha arribat la transició democràtica. No s’ha fet net i la millor prova és el manteniment d’un tribunal d’excepció, com l’Audiència Nacional, hereu del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, on el teu pare es va moure com peix a l’aigua durant molts anys. El franquisme va quedar protegit per la llei d’amnistia del 1977, que va consistir en obrir les portes de les presons perquè en sortissin els demòcrates, a canvi de la immunitat judicial dels culpables dels crims de la dictadura, Recordaràs que fa pocs dies encara enterràveu a Manuel Fraga, sense que cap jutge estrella li hagués obert una causa pels seus crims i a sobre encara ha rebut homenatges institucionals, com si fos un demòcrata.

No brindarem amb cava perquè el primer condemnat pel cas Gürtel sigui un jutge, enlloc de Francisco Camps, ni tampoc perquè s’impedeixi investigar els crims del franquisme. Per si no ho recordaves, el franquisme va arribar a afusellar el president de la Generalitat, Lluís Companys, el sumari del qual encara no ha estat anul·lat i encara no he sentit mai al teu pare demanar aquest acte de justícia.

L’única vegada que hem tingut la sensació que s’ha fet justícia, va venir d’Europa, no d’Espanya. Va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasbourg va condemnar l’estat espanyol per les tortures comeses a ciutadans catalans independentistes que el teu pare va ordenar detenir de forma arbitrària, perquè la majoria van quedar absolts dels seus suposats delictes Alguns dels detinguts, quan estaven al despatx del teu pare, es van aixecar la camisa perquè pogués veure en persona les seqüeles físiques que els hi havien provocat les tortures infringides als soterranis de la Dirección General de la Guardia Civil, però ell va preferir fer veure que no veia.

Perdona la gosadia, però t’ho havia de dir. En el fons coincidim en la necessitat de lluitar per un món on la justícia sigui autèntica, sense sectarismes. Però em temo que seguirem camins diferents. En tot cas, una forta abraçada i si mai et canses del xampany, prova el cava, que no és ni de dretes ni d’esquerres, senzillament és bo. Tot i ser català. Fins aviat!

Pere Martí (Barcelona, 1967).

Català, gracienc, catòlic poc practicant, culer fidel, periodista de professió, ganxó d'adopció

i formenterer per vocació, fan del Bruce, admirador de Gaziel, arrossaire incondicional

i ara blocaire intermitent.

Per aquest ordre.