"Tarragona no és allò que tu miraves; Tarragona és això que estàs veient"

Avui que una ventada impenitent encongeix el perfum de la ginesta, i és tan descolorit, de tan absent,
 e meu domàs de festa, dins una pau anònima i modesta vull dir la meva fe sincerament. * * * 

http://www.youtube.com/watch?v=Dvxml9L_5ZE&feature=youtu.be

 Perquè si encara ens mou la vida, Déu pot, quan calgui, anorrear-ne el ble, i és temerari anar perdent l'alè pels saquejats ermots de la mentida, i anar deixant endarrerida l'hora de proclamar la nostra fe; l'hora de pagar deutes i recances, de garbellar transcendentals records, de concedir-los tot el pes que els morts puguin tenir en nostres balances; de fer efectiu el gest de nostra mà sobre el país que ens ha vist néixer, i de donar-li el que ens escau donar, perquè no tingui de nosaltres queixa el dia de demà; perquè no ens canti qui retreu i justament controla: «Tu vas poder aixecar la teva veu i te la vas guardar dintre la gola». * * * 

 Per què el meu cant aquest contrast precisa? 

Perquè un dia tornant jo de Ponent després de respirar la tènue brisa d'un clarejar sanguinolent,

 i a les parets de l'afectiva entranya un pur batec sentia iniciat, vaig pensar això del riu i la muntanya quan vaig veure el massís de Montserrat. 

 I els meus ulls en filtraren l'harmonia i la brutal empenta de blavor que estirat cel amunt el mantenia; per a mi Montserrat fou aquell dia una imprevista relevació. 

 Mes, per què? 

¿Si del temps de criatura se'm presentà familiar, en tota conjutura, i tan d'acord amb la mesura de tots els símbols de la meva llar?

 ¿Si Montserrat, de cara o bé d'esquena, bo i decorant-me l'infantil camí, no m'havia inspirat ni goig ni pena, ni m'havia pres hores de dormir?

I si nou atribut de més respecte la pedra no ostentava aquell moment, i si era igual que abans, ¿per què, talment, em produïa Montserrat l'efecte de cosa estranya i cosa sorprenent?

 Perquè en aquell abans, encara el meu imprevisor deixar-me anar no valorava la blancor del pa, i ni havia enterrat el meu pare ni havia dut un fill a batejar; 

ni havia contemplat els blats més rossos con encenalls pel fred, ni els lliris blancs sota els ullals dels gossos.

 I és que Déu no permet que puguin ser perfectament mirades amb un ull conscient i transparent les veritats alades, fins després del sagrat ensenyament que fan damunt el llom les garrotades. 

És que Déu, perquè el cor pugui sentir l'inefable perfum de certes coses, primer sol avesar-lo a un son ben fi; primer li ve de gust fer-li un coixí més aviat d'espines que de roses;

 i Déu, aquest coixí, me'l feia a mi. 

A les nines esclaves d'un pretèrit esguard inconscient, els va llevar les infecundes traves; 

i Déu va dir-me clarament: "Montserrat no és allò que tu miraves; 

Montserrat és això que estàs veient". 

(De Poema de Montserrat [Fragments]). Josep Maria de Sagarra

 Fotos i video a la presentació de L'ASSAMBLEA NACIONAL CATALANA A TARRAGONA

17 de Març del 2012