Empesos per un somni real seguim fidels i entestats per la Llibertat i el Estat Català.

La poesia no està feta per ser explicada.

 Cada poema diu allò que diu, i és el resultat d'un procés interior no sempre conegut ni previsible.

 A més de les raons deliberades que ens impulsen a donar una forma escrita determinada al pensament,
 n'hi ha unes altres d'instintives. 

Davant el full en blanc, ni tu saps com acabarà l'aventura de posar nom al que encara no en té. 

Els millors creadors solen anar més enllà de la seva consciència i, en darrer extrem, 

si han d'elegir entre la realitat i el llenguatge, prenen partit pel llenguatge. 

A això, jo li dic autenticitat. 

Tenint en compte que les paraules no són més que fragments de la nostra identitat més intrínseca. 

Pel mateix motiu, igualment li podríem dir llibertat. 

La poesia, la literatura, és un acte de llibertat;
perquè en donar autonomia a les paraules,
ens en donam a nosaltres mateixos.

Però tot això no acaba aquí. 

Un bon text literari també ha de permetre que els lectors el puguin reinterpretar lliurement segons la seva manera de ser o segons les seves necessitats. 

Per això m'agrada tan poc comentar els meus poemes. 

Jo voldria que fossin com la música. 

Més que respostes o tesis, un poderós estímul. 

Un esclat de llum que il·luminàs els angles morts dels paisatges existencials
dels qui haguessin optat per la seva lectura.

No necessit d'altra complicitat dels lectors, si és que en tenc cap en el país que estam forjant, 

sobre l'escàndol de l'especulació, on el que quedarà de les nostres essències ben aviat es podrà resumir 

amb aquell vers d'Anselm Turmeda:

                                                             "Diners de tort fan veritat".

Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni,

seguim fidels a la poesia;

 i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre

o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància

i dels excessos de l'amor i de la mort.

Davant les dimensions de l'univers,

davant la perplexitat amb què contemplam l'existència,

davant el mateix misteri del llenguatge,

a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que

comença a xiular a dins la fosca per no tenir por.

 La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intel·lectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula.

 El nostre drama són les limitacions personals, 

el combat que mai no guanyarem a la bellesa

 i la indiferència dels contemporanis.

 Paraula de poeta,   Antoni Vidal Ferrando

 Te n'has anat queixosa del silenci

i m'has deixat una bella florida
de paraules,
un silenciós dolor,
una nostàlgia urgent
de la teva pell de malves,
les coses que més estim,
aquella carta, el gramòfon,
el sabó amb què et perfumaves.
No tornis ara que sé
que m'agrades somniada.

Te n'has anat queixosa del silenci,
paral·lela al silenci.
Callada.

"Te n'has anat queixosa del silenci..."
D'El brell dels jorns (1986)