29/2/12

La história oculta dels 60

De Madrid a la lluna és una crònica dels feliços anys 60 que no ho van ser tant. La pel•lícula comença amb l'arribada d'Eisenhower a Madrid i acaba amb l'arribada dels americans a la lluna. Periodistes, historiadors i personatges que van viure l'època, juntament amb un seleccionat material d'arxiu, formen part del llargmetratge.

Productor executiu: J.A. Pérez Giner

Director: Carles Balagué

Guió: Carles Balagué J.A. Pérez Giner

Direcció de fotografia: Carles Gusi Teresa Burgos

Direcció de so: Natxo Ortúzar Bruno Borbolla Paco Alonso




una gran tasca informativa de "naroatna"
un benefactor social

27/2/12

Lo que el PP li volia prohibir divulgar a la Terribas.

El PP no pot amb Terribas: dimecres s'emet el documental 'Monarquia o República'

Les pressions que ha rebut TV3 per no emetre el reportatge han acabat en no res per l'anunci que la televisió pública catalana el té programat per dimecres
13 de febrer de 2012.
Finalment, 'Monarquia o República' arriba als nostres televisors. La TV3 de Mònica Terribas ha optat per l'emissió d'aquest documental malgrat les pressions que ha rebut per deixar-lo al calaix. El PP no volia que s'emetés el documental per respecte a la situació per la que està passant la monarquia espanyola. I fins i tot algunes fonts havien dit que en la reunió entre Artur Mas i el rei Joan Carles, el monarca havia demanat que no s'emetés. Sembla, però, que les pressions no han tingut èxit i que la directora de TV3 ha posat per davant la professionalitat periodística i el servei a la ciutadania. Dimecres, en el programa 'Sense Ficció', s'emetrà l'esperat documental.

El documental, dirigit per Montse Armengou i amb Ricard Belis a la realització, se centra en l'anàlisi de l'experiència espanyola, a partir de la reinstauració de la monarquia parlamentària, després de la dictadura franquista. Ho fa a través de les opinions de testimonis d'excepció, com ho són Sabino Fernández Campo, secretari de la Casa del Rei durant un llarg període del regnat de Joan Carles I, o Simeó de Bulgària, exrei, que també va ser primer ministre d'un govern republicà del seu país i que, a més, manté una gran amistat amb el rei d'Espanya.

Alguns dels altres testimonis destacats són els historiadors Paul Preston i Gabriel Cardona, el filòsof Josep Maria Terricabras, periodistes d'adscripció monàrquica, com Luis María Ansón, o persones amb opinions crítiques amb la monarquia, com Antonio Romero, coordinador de la Xarxa per a la Tercera República, Isabelo Herreros, membre de la Fundació Manuel Azaña.

Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable.

Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.

El documental, dirigit per Montse Armengou i amb Ricard Belis a la realització, se centra en l'anàlisi de l'experiència espanyola, a partir de la reinstauració de la monarquia parlamentària, després de la dictadura franquista. Ho fa a través de les opinions de testimonis d'excepció, com ho són Sabino Fernández Campo, secretari de la Casa del Rei durant un llarg període del regnat de Joan Carles I, o Simeó de Bulgària, exrei, que també va ser primer ministre d'un govern republicà del seu país i que, a més, manté una gran amistat amb el rei d'Espanya.

Les relacions entre CiU i el Grup Godó

Les primeres relacions entre CiU i el Grup Godó tenen tots els ingredients de la novel·la negra.
El Grup Godó havia apostat per la TV privada quan es van concedir les primeres llicències i Javier de Godó va presidir Antena 3 des de la seva inauguració el 1990.
Les tensions entre socis i la desconfiança envers l’equip dirigit per Manuel Martín Ferrand van dur al Conde de Godó a contractar l’exagent secret Mikel Lejarza, (“el Lobo” infiltrat a ETA els anys setanta) perquè espiés els seus col·laboradors més immediats de qui no s’acabava de refiar.
Es va endur la sorpresa de descobrir que alguns dels càrrecs del seu grup amb qui estaven conspirant era amb “El observador”, el diari creat per Lluís Prenafeta el 1990 i que durant tres anys va intentar expressar els interessos de CiU en castellà i competint amb “La Vanguardia”, a qui CiU havia tallat el 1986 les ajudes que el cas Casinos havia aflorat perquè considerava que el diari no coincidia amb els seus interessos.
Godó els va destituir i dos d’ells, Albert Garrofé i Carlos Fajardo, van passar efectivament a col·laborar amb “El observador”.
L’espionatge es va ampliar a càrrecs públics i el cas va esclatar el 1993, quan la policia va detenir Mikel Lejarza i el Conde va haver d’anar a un judici el 1995 on finalment va ser absolt.

Després del fracàs del “Observador” CiU veu que els seus intents d’influir en premsa continuen limitats a un “Avui” hipersubvencionat i amb poca tirada mentre recull un altre fracàs en l’intent de crear una cadena privada de ràdio en català, Cadena 13. És llavors quan decideix assegurar la seva influència a través d’un grup comunicatiu privat ja existent.
A finals de 1997 el Grup Godó comença a rebre els ajuts al foment del català en mitjans de comunicació amb la publicació mensual de “La Revista dels Súpers” i el 1998 forma la societat Vang-3 Publicacions al 50% amb Televisió de Catalunya.
Aquest és un any de decidida col·laboració: el Grup Godó compra la gestió de la llicència de la històrica Ràdio Associació de Catalunya, reconvertida en RAC 105 dins les emissores públiques de la Generalitat, i la converteix el 2000 en RAC1.
També negocia la compra de l’Avui però finalment la desestima.

Al Grup Godó li faltava entrar en el camp televisiu, on havia patit les trifulgues d’Antena3 i no havia aconseguit noves llicències. El 2001 aconsegueix un canal de TV local amb City TV i el 2003 el govern de la Generalitat atorga a una empresa del grup, Emissions Digitals de Catalunya (EDC), la llicència del canal múltiple de TDT amb cobertura a tot Catalunya que acabarà convertint-se en l’actual 8TV.

En la constitució d’aquesta empresa el Grup Godó hi aportava el 62,5%. Els altres socis eren: 20% del Grup 100% Comunicació (Justo Molinero), 10% de Tradia (Abertis Telecom), 0,5% d’una societat participada pels empresaris Sol Daurella, Artur Carulla, Antoni Vila Casas, Carles Colomer i Maria Reig i un 2,5% de l’Orfeó Català. Posteriorment el Grup Godó ha anat ampliant la seva participació fins arribar al 100% del capital.

Els socis que acompanyen la posta en marxa d’EDC pertanyen a l’entramat econòmic i comunicatiu de Convergència, amb una presència significativa de Fèlix Millet: l’argument principal del govern convergent per atorgar la llicència va ser la consolidació en l’àmbit digital de la llicència analògica que prèviament ja tenia Millet des de l’any 2000 però que l’únic que emetia era una carta d’ajust on hi deia “Orfeó Català”.
La proposta d’EDC es presentava com “una televisió catalana i propera, amb un nou concepte ètic i estètic, amb continguts d’entreteniment més intel·ligent i de divulgació més interessant”, que fomentaria la cultura catalana “a través de la presència de les manifestacions d’aquesta dins la programació i l’emissió de cançons interpretades en llengua catalana o aranès”.
Quant a l’ús de la llengua catalana, es comprometia a emetre en llengua catalana un 100% de la seva producció pròpia.

8TV ha rebut repetides crítiques per incomplir aquests objectius, sobretot pel que fa a la llengua, ja que les pel·lícules que emet i altres espais són en castellà. 8TV és el canal generalista d’un multiplex que EDC es comprometia a omplir amb un altre de musical, un tercer infantil i un últim d’estils de vida. Actualment aquests tres canals estan llogats a Barça TV, a Canal Català i a Estil9, i EDC encara no ha complert amb les quotes de producció pròpia compromeses.

Aquesta actuació no solament no ha comportat cap actuació sancionadora sinó que una setmana abans que el govern anunciés la dràstica retallada a la CCMA, el departament de Presidència de la Generalitat va contractar amb la comercialitzadora publicitària del grup Godó la inserció de “càpsules i microespais divulgatius de contingut informatiu i d’interès general per a la ciutadania a 8TV, RAC1 i RAC105″, per un import d’1.999.828,60 euros (una xifra elaborada amb delicadesa d’orfebre), formalitzada pel procediment “negociat sense publicitat”.
A aquestes ajudes, caldria sumar-hi les subvencions que rep La Vanguardia, en especial la rebuda per fer l’edició en català, en un total que podria ascendir, segons algunes fonts, als 5 o 6 milions d’euros.

A aquest pas la imatge que va donar Josep Cuní del seu pas de TV3 a 8TV, com d’un transatlàntic a una mallorquina, pot acabar invertint-se.
Ganes no en falten.

Josep M. Carbó

La declaració judicial de l'alcalde de Girona demostra la utilització de fitxers policials il·legals

Després de la declaració prestada ahir per l’alcalde de Girona Carles Puigdemont, avui dimecres 22 ha tocat el torn a quatre de les sis persones imputades per suposades agressions al mateix Puigdemont. Recordar que el cas es remet al 14 juliol de 2011, quan més de 200 persones van protagonitzar una protesta contra les retallades en sanitat, en un acte del conseller de sanitat Boi Ruiz, on també hi va assistir l’alcalde de la ciutat. Dies després, els mossos d’esquadra van iniciar diligències per un delicte d’agressions, coaccions, desordres públics i atemptat a l’autoritat. La declaració del batlle va servir per constatar que l’ús per part d’Interior de fitxers policials sobre persones vinculades als moviments socials és una pràctica emprada per la policia. En la declaració, el senyor Puigdemont va manifestar que no recorda, ni pot reconèixer, a cap persona com a autora de la suposada agressió i, d’altra banda, tot i condemnar l'acte de protesta diu que no té intenció de denunciar a ningú. Motiu pel qual, la defensa de les imputades no veu cap sentit a que el procés continuï endavant, ja que considera que les identificacions a les persones han estat arbitràries i escollides a dit entre les assistents. D’altra banda també assenyalen que esdevé una desproporció jurídica intentar perseguir per la via penal a unes persones, que ni el mateix “afectat” te intenció de denunciar.


S'acullen al dret a no declarar

En l’acte de declaració d’avui, les quatre imputades, s’han acollit al dret a no declarar, ja que consideren que cap ciutadà no ha de donar explicacions de perquè assisteix a un acte de protesta legitim. En tot cas es reafirmen en que el seu cas ha estat una mostra més de la doctrina “Puig”, en referència al conseller d'Interior. Denuncien que el Departament d'Interior està posant en pràctica una política de perseguir i erosionar tota forma de protesta contra les polítiques del govern, utilitzant mètodes de dubtosa legalitat i encara menys legitimitat. Com ara l’ús dels fitxers policials, pràctica que ha estat denunciada en reiterades ocasions. En acabar la ronda de (no) declaracions, el jutge ha decidit que citava a declarar, també, a les dues persones que resten com a imputades a l’atestat policial. Durant la jornada, diverses persones solidàries i col·lectius de la ciutat, s’han concentrat a les portes de la seu judicial, per donar suport als quatre encausats. L'edifici, ha estat custodiat per furgonetes policials i agents vestits de paisà. Les concentrades han desplegat un parell de pancartes on denunciaven les retallades i la repressió. Durant la concentració i mentre es produïen les declaracions, s'han cridat consignes exigint la llibertat sense càrrecs per als imputats, "contra les retallades socials i la criminalització de les persones i moviments combatius".

IVAN SANTIAGO

22/02/2012

MWC: Diners públics per a un congrés privat

Amb un mínim de 100 milions d'euros d'ajut públic, el Mobile World Congress reunirà a Barcelona la setmana vinent el lobby transnacional del negoci mundial de la telefonia mòbil.
Una indústria que mou el 2% del PIB mundial i que endinsa els seus guanys en les fàbriques de la sobrexplotació xinesa i en les mines de l'esclavitud del coltan del Congo.


I llavors el Artur Mas no te diners per la Sanitat

Los Presum-tes Lladres tenen nom //*// Els culpables de la crisi tenen nom

No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica.
El que més em preocupa és el silenci dels bons ".

M. Luther King.

Els culpables de la crisi tenen nom


Ens parlen de crisi econòmica i crisi de valors. Ens diuen que hem estirat més el braç que la màniga. Ens fan creure que ens hem d’estrènyer el cinturó. I moltes altres coses que sembla que ens facin responsables a nosaltres de l’actual situació.

Sembla que l’única solució que queda per sortir-ne és retallar els nostres drets, que ara sembla que siguin privilegis. Com si fóssim nosaltres els que haguéssim especulat en borsa, els que ens haguéssim enriquit amb l’especulació urbanística, o els que haguéssim fet estafes milionàries amb fons públics.

Nosaltres no hem fet res d’això, ben al contrari. Nosaltres som els que sempre hem pagat les conseqüències del sistema capitalista.

Som els que hem de treballar, som els aturats, som els que tenim problemes per arribar a final de mes, som els que no tenim drets perquè no tenim papers, els que ens quedem sense casa i sense ajuts.

Ens diuen que l’única solució per sortir de la crisi són les retallades dels serveis públics. Però no ens enganyen! La sanitat, l’educació, els serveis socials, són drets dels ciutadans i ciutadanes que han costat molt d’aconseguir, que garanteixen els mínims de qualitat de vida com a persones que som. I no. No ens els volem deixar prendre.

Convençudes de denunciar tot això engeguem aquesta campanya, que pretén assenyalar alguns polítics, empresaris, i personatges coneguts que han contribuït a la misèria dels ciutadans i ciutadanes evadint impostos a altres països, fent frau fiscal (i per tant, robant els diners de tots), cobrant sous indecents mentre augmenta la pobresa, o estafant diners públics pel seu propi benefici.

Són persones ben conegudes a la nostra vida quotidiana, rics tots ells, que maniobren per ser encara més rics a costa de nosaltres, els treballadors i treballadores.

Volem denunciar que si es lluités de debò contra el frau fiscal i els lladres de guant blanc, si no s’augmentés el pressupost de l’exèrcit, si no seguíssim alimentant la monarquia espanyola hereva del franquisme, si els sous públics els decidissin els treballadors i no els polítics, si no es fessin aeroports sense avions i AVEs sense passatgers, hi hauria diners de sobres per mantenir totes les PIRMIs, per no haver de tancar hospitals, per tenir escoles, instituts i universitats de qualitat, i per no apujar el preu d’alguns serveis bàsics com l’aigua potable.

 Per acabar, fem una crida a organitzar-vos als vostres pobles, ciutats, escales de veïns o llocs de treball, contra les injustícies d’aquest sistema explotador, governat per corruptes que apliquen lleis abusives contra els que hem de treballar per sobreviure. Alhora volem oferir-vos l’Assemblea Popular com un espai participatiu, obert, on podeu participar i dir-hi la vostra. És impossible canviar res tots sols, però junts ho podem tot!

Ni el capitalisme és l’únic sistema possible, ni les retallades són la solució a la crisi, ni tots tenim les mateixes responsabilitats. Que la crisi la paguin els rics!










22/2/12

Només los empresaris honestos que tenim ens trauran de la crisis, no politics i banquers que nos hi han posat

L'economista i professor d'Estratègia de l'IESE Jaume Llopis explica quines són les estratègies que han de fer servir les empreses per ser més competitives en aquests moments de crisi.
I crtitica tant la baixa productivitat dels executius de les empreses espanyoles com la ineficàcia dels consells d'administració.

21/2/12

Com nos roben los amics del Mas i Duran //*//

UN 40% DEL QUE PAGA CADA CATALÀ NO TORNA AL PAÍS !!!!


Només 60 de cada 100 euros que paga d'impostos un català es gasten o s'inverteixen després a Catalunya. Els altres 40 ho fan a la resta de l'Estat, en bona part en obres faraòniques i sense cap criteri de rendibilitat econòmica i social. Aquesta és la principal conclusió, si més no, d'un estudi que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN) a partir de l'anàlisi de les balances fiscals entre l'administració catalana i l'estatal publicades pel període 2002-2005, actualitzades al 2008 i comparades amb el pressupost català del 2011.

Segons això, de cada 100 euros que s'ingressen en taxes a Catalunya, només cinc són gestionats d'entrada per la Generalitat, mentre els 95 restants (IRPF, IVA, Societats, impostos especials...) van directament cap a Madrid. Si a aquests s'hi afegeix l'aportació que rep directament l'Estat dels fons socials europeus, equivalent en proporció a 15 euros més per habitant, resulta que dels 110 euros de què disposa Madrid provinents de cada català només en gasta o en reinverteix la meitat, 55, al país, que caldria afegir als 5 que ja no n'havien marxat.

L'altra meitat l'Estat la destina a “finançar” la resta de comunitats autònomes “sense dèficit fiscal”, recalca el CCN (35 euros) i a inversions “inútils” (els 20 euros restants), entre les quals destaca les grans infraestructures (50.000 milions en la xarxa del TAV, 35.000 més en autovies “injustificables” o 6.000 en “aeroports sense viabilitat”), si bé també hi situa els subsidis del PER (pla d'ocupació rural), els ministeris “sense feina” o “l'excés de funcionaris”.

Aquesta precària situació financera, sempre segons l'estudi del CCN i seguint la mateixa proporcionalitat, obliga la Generalitat a endeutar-se amb particulars i entitats financeres en 24 euros més per habitant per poder fer front als serveis que presta. El retorn d'aquest deute, però, fa que, en realitat, cada cop hagi de destinar més part del pressupost a pagar interessos i amortitzacions i, per tant, que li quedin menys diners per pagar els serveis i inversions que li serien pròpies. “Parlar d'un dèficit fiscal del 8 al 10% del PIB no mostra la veritable magnitud de l'espoli”, lamenta el Cercle, que conclou: “l'Estat ens costa un 40% dels impostos que paguem els catalans, i això no passa enlloc més del món”.

20/2/12

Europa hi posa seny

El despropòsit de l’Administració Rajoy de prioritzar el Corredor Central, en detriment del Mediterrani, ha tingut ràpida resposta per part de la Comissió Europea. A l’altra banda dels Pirineus han tret els colors a un Govern espanyol que es deu pensar que els gossos es lliguen amb llonganissa. I els ha dit ben clar que ja es poden treure del cap l’opció del Corredor Central, per irrealitzable i cara. 
Un país no pot fer el ridícul d’aquesta manera ni posar projectes estratègics en mans de persones que, com a mínim, desconeixen l’abast de les seves decisions. 
La CE diu que del Corredor Central 'res de res',
ja que el considera 'irrealitzable'

La polèmica generada per la ministra de Foment, Ana Pastor, al recuperar com a infraestructura prioritària el Corredor Central a través dels Pirineus, la Comissió Europea se’l ha carregat d’un cop de ploma amb arguments tan contundents com aquests:

- “No reuneix els requisits mínims per ser inclòs en la xarxa bàsica transeuropea, perquè no arriba a les xifres de trànsit necessàries”

- “-El túnel ferroviari pel Pirineu- no és realista, no és creïble i no estaria mai a punt en el termini límit de l’any 2030”

- “Per què volen construir un túnel si França no vol? Per anar on? La decisió està presa i no es modificarà”

- “No es pot canviar de criteri en dos mesos. I Espanya va sortir extremadament ben posicionada de la nova xarxa bàsica”

Aquestes declaracions de fonts de la Direcció de Transports de la Unió Europea (UE) i la informació corresponent, les publica en la seva edició d’aquest dissabte, El Periódico de Catalunya.

El proper dimecres Ana Pastor ha de comparèixer al Congrés dels Diputats, on haurà de definir i clarir després d’aquests informacions, la decisió del Govern Central.

Redacció TT 18/02/2012 

18/2/12

Eufòria a la caverna: punxa el Barça, peta Spanair i perilla la Caixa.

El Barça punxa a la plana i posa una mica més d'emoció a l'il·lusionant objectiu de la quarta lliga consecutiva. Tot i tractar-se del primer partit de la segona volta i que la distància de només set punts no és insalvable, l'entorn blaugrana més negatiu comença a ensenyar la poteta. El sossi, els tribunerus, els sandronunyistes i els godottis ja van assumint l'adéu a la lliga. Nosaltres, que a diferència d'aquest patètic entorn culer no tenim memòria de peix, seguim creient en l'equip que ens ha donat i ens està donant anys plens de satisfaccions, alegries, bon futbol, títols i humiliacions al Maligne com mai s'havia vist en els més de cent anys d'història blaugrana.


Sense pretemporada, aquest Barça va liquidar la supercopa d'Espanya sotmetent un cop més l'equip de la caverna. Sense pretemporada, aquest Barça va guanyar clarament la supercopa d'Europa contra l'equip revelació, el Porto de Portugal. En plena temporada i sacrificant unes vacances nadalenques com cal, aquest Barça va desplaçar-se a les llunyanes terres del sol naixent per donar una altra magistral lliçó de futbol contra el Santos del Brasil, el mític equip d'en Pelé, el que fou considerat millor jugador del món fins l'arribada del gran J.C. els anys setanta, i l'eclosió actual de l'altre gran Lionel Andrés Messi, més conegut com a Leo Messi.

En plena temporada, aquest Barça està només a dos partits de reeditar aquella mítica final contra Athletic per obsequiar a l'afició amb la gran oportunitat de poder tornar a retre un merescut homenatge al Borbó i a l'himne del Borbó. En plena temporada, aquest Barça es prepara per superar l'eliminatòria contra el Bayer Leverkusen en el camí cap a la consecució de la cinquena Champions. Un camí on caldrà, si cal, donar-li un altre repàs al Maligne, ja sigui a semifinals o ja sigui a la final de Munic. En plena temporada i tot just començada la segona volta, només alguns petits detalls han impedit que aquest Barça no lideri la lliga actual. Els “detalls” de València i Getafe, per posar un parell d'exemples, o les lesions de Villa, Iniesta i Pedro.

Detalls variats i abundants, la majoria d'ells d'àmbit extern al Barça i fora de tot control culer, però molts d'altres de tipus intern gràcies al passotisme i la inacció del Sandrusku i la directiva de la gent normal. Però a can Rival Petit som de naturalesa optimista i no gaire partidaris dels plors i les queixes. Així doncs, no ens queixarem de la pretemporada, ni de les gires esperpèntiques, ni de la garreperia de la directiva a l'hora de confeccionar la plantilla, ni de si la plantilla és massa curta, ni de l'asfixiant pressió de la caverna mediàtica en general i de la central lechera en particular, ni de la puta tdt en conjunt ni de gairebé tot el dial de les ones radiofòniques. No, no ens queixarem. Però, com dèiem, la inacció i passotisme de la directiva implica un fort peatge. Deixar en mans d'en Pep i dels jugadors donar la cara per defensar els interessos del Barça. I ja sabem el desgast que tot això comporta.

La sorprenent actitud d'en Sandrusku, independentment de la seva incompetència, potser amagaria una decidida voluntat d'anar-se apartant de la primera línia i donar pas a la cursa electoral de les properes eleccions a la presidència del Barça. Alguns detalls així ens ho fan pensar. Vegem-ho:

1)Des de fa uns quants partits, el directiu Bartomeu és l'encarregat de fer declaracions i atendre als mitjans durant les retransmissions televisives. (Alguns diuen que és la cara amable del rosellisme, però sentint-lo parlar, la sensació de vergonya aliena continua sent la mateixa que si parlés en Sandrusku)

2)El diario GOL, que fins fa poc era la guàrdia pretoriana d'en Sandrusku, ja fa setmanes que s'ha convertit en el mitjà més crític contra la directiva rosellista.

3)El blog Pelikano, que parlava regularment per boca d'en Sandro, continua sospitosament inactiu des des del passat 13 de gener d'enguany.

4)El blog d'en Diego Valor, l'intim amic d'en Sandrusku que tant es va significar durant la precampanya i la campanya electoral, va reaparèixer el vint-i-dos de desembre per publicar només tres posts. Semblava que podia ser el relleu natural del Pelikano, però des del 25 de desembre també continua inactiu.

5)Sovintegen les aparicions públiques dels hipotètics futurs candidats a la presidència, com ara en Javierito Faus, el netíssim Cardoner i el cocacolaconsorte Carles Vilarrubí.

Ens mantindrem a l'aguait.

Aquest passotisme contrasta amb la celeritat en que l'entorn d'en Sandrusku ha reaccionat a la fallida d'Spanair. El fet d'estar dirigida per Ferran Soriano, ex directiu de l'era Laporta, ha fet que, independentment d'altres consideracions polítiques i/o econòmiques, li hagin saltat a la jugular. El periodista de capçalera d'en Sandrusku, Francesc Perearnau, des de les pàgines del Mundo Vomitivo i via twitter a través del seu germà Sergi Rosell. No serem pas nosaltres qui defensarem en Soriano, coneixedors com som de la seva actitud post moció de censura, però permetre's fer brometa d'Spanair quan tothom coneix i està documentat que en Sandrusku va guanyar uns quants milions de dòlars comprant i venent la mateixa avioneta diverses vegades, doncs ja són ganes.

Ja ens perdonareu la immodèstia, però això d'Spanair fa temps que al Rival Petit vam avançar que acabaria com la comèdia de Falset i que el fracàs estava més que cantat. Clar que profecies com aquesta tampoc tenen gaire mèrit. Només cal recordar que entre els promotors d'aquesta ambiciosa iniciativa hi havia -ni més ni menys- els empresaris Joan sanjatypunto Gaspart i Angel donpiso Fernández, de infausta memòria. No hase falta desir nada mas. I, sobre la figura de Sandro Rosell, afegiem: Si aquests patricis de la societat catalana, especialistes en esguerrar i aigualir tot allò que pretenen liderar, haguessin optat per la figura d'aquest gran emprenedor i millor comissionista, Sandro Rosell, que tant ha contribuït a l'economia productiva de països emergents com Qatar o Brasil i de paradisos fiscals com les illes Cayman o les Jersey Islands, de ben segur que les expectatives d'aquest ruïnós negoci del robert i les cabres que va representar la compra de l'aeronàutica Spanair, serien unes altres.

Donada la rabiosa actualitat del tema aeronàutic, aprofitem l'avinentesa per recordar el vídeo que li dedicaven a la figura d'en Sandrusku per la seva extraordinària habilitat en la compra venda d'avions

I el govern del millets millors, què? Doncs de retallada en retallada i de desmantellament en desmantellament tot ballant al so de la Camacho. Ni peix al cove, ni morralla al cove, ni pacte fiscal, ni transició nacional.


Ja només falta que a la Caixa, l'única entitat supervivent d'aquell exemplar sistema de caixes catalanes, li encolomin el actius infectes de Bankia i de propina el Rato a la presidència. Per llogar-hi cadires!

El dia menys pensat ens traslladen la muntanya de Montserrat al bell mig de les urdes. Pedra per pedra.

Ja només els faltarà liquidar el Barça.

Fins quan ha de durar la broma?


Al parrot!

Vidal Quadras decidit a tornar a vetar el català al Parlament Europeu

Barcelona. El vicepresident del Parlament Europeu i eurodiputat català, Aleix Vidal Quadras, està decidit a impedir que el català pugui fer-se servir en el Parlament Europeu tot i que el nou president, el socialista alemany Martin Schulz, ha manifestat la seva voluntat en favor de l'ús de la nostra catalana.

Aleix Vidal Quadras no té pels a la llengua ni amaga l'ou: la seva decisió és que el català no accedeixi al Parlament Europeu (PE). Així de clar ho va manifestar divendres passat a la seu de les institucions europees a Barcelona amb motiu de la presentació de la nova revista "Dossier Europa". A la taula rodona celebrada a continuació de l'aparició de la nova publicació els eurodiputats catalans Aleix Vidal Quadras, del PP, Maria Badia, del PSC, i Ramon Tremosa, de CDC, van tractar un seguit de temes de l'actualitat europea.

Badia i Tremosa van explicar que el nou president del PE és un polític socialista alemany que podríem qualificar de catalanòfil que està llegint la versió alemanya de la novel·la "Jo confesso" de Jaume Cabré i és lector habitual d'obres de la literatura catalana. Schulz coneix perfectament l'Empordà i l'estat de les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol i està decidit a que la llengua catalana es faci servir amb normalitat en el PE, juntament amb la resta de les 23 llengües oficials de la Cambra europea.

Schulz pensa presentar la proposta de poder fer servir el català en els debats, intervencions i treballs del PE pròximament davant la mesa del parlament. Una mesa encapçalada per ell mateix i que compte amb catorze vicepresidents i cinc qüestors, que són qui han d'adoptar o rebutjar tal decisió. Tots els eurodiputats catalans hi estan d'acord, excepte Aleix Vidal Quadras que és l'únic català que forma part de la mesa.

-Dos arguments en contra del català-

Vidal Quadras justifica la seva postura en base a dos arguments. El primer és que segons un estudi elaborat fa uns anys pel PE hi ha unes 40 llengües dins de la Unió Europea (UE) en la mateixa situació que la del català i, dedueix per tant , que l'entrada de la nostra llengua al PE implicaria que les altres altres 39, començant pel gallec i el basc, també s'haurien d'incloure fet que titlla d'inviable. La seva segona raó és que l'Estat espanyol (ell en diu Espanya) té un greu problema de separatismes i ell, que es defineix com català i espanyol, no vol fer res que pugui afavorir aquests corrents polítics.

L'eurodiputada socialista Maria Badia va recordar als presents que la UE no és només un club que agrupa a 27 estats si no que també integra a cinc-cents milions de ciutadans. És a dir, representa els Estats i els seus ciutadans i és una anomalia democràtica que deu milions d'aquests ciutadans no puguin expressar-se en la seva llengua en el si de les institucions europees democràtiques. Va demanar a Vidal Quadras que modifiqui la seva postura i va informar que l'altre eurodiputat català del PP, Santiago Fisas, així com l'eurodiputada balear del PP, Rosa Estaràs, si són favorables a que es parli català al PE.

De la mateixa manera que Badia va deixar clar que la postura de Vidal Quadras no és la del seu partit, si nó personal, l'eurodiputat Ramon Tremosa, de CDC, va dir que tots els altres eurodiputats catalans seguiran a Badia en l'ofensiva en favor del català. Es referia al també socialista Raimon Obiols, al ja esmentat Santiago Fisas i a Raül Romeva, d'ICV. L'eurodiputat d'ERC, Oriol Junqueras, ho ha deixat de ser fa poc. El problema és que la decisió és a mans de la mesa del PE i allí l'únic català és Vidal Quadras, és a dir, l'únic que s'hi oposa.

Resulta curiós veure parlar en directe a Vidal Quadras en contra del nacionalisme perquè quan parla de l'Estat espanyol (per ell Espanya) i la seva unitat puja el to de veu i de manera progressiva va adquirint un to apassionat dels qui no admeten rèplica i adopten actituds intolerants, tot i que admet la legitimitat de les forces polítiques nacionalistes, referint-se sens dubte a les basques i catalanes. No s'adona que s'expressa com un nacionalista espanyol o no vol confessar-ho. La reflexió que es desprèn després d'escoltar-lo és que el nacionalisme català, en el seu conjunt, és força light mentre que l'espanyol (que ell representa) és, sens dubte, heavy.

-Paral·lelisme amb Ian Paisley-

En alguns aspectes Vidal Quadras és el nostre Ian Paisley, el fogós reverend protestant de l'Ulster que durant anys ha liderat els nord-irlandesos unionistes més extremistes i contraris al diàleg amb els republicans, és a dir, els partidaris de la reunificació amb la República d'Irlanda. L'actitud intransigent, discriminatòria i intolerant del partit liderat per Paisley, el Partit Democràtic Unionista (DUP), partidari de mantenir la unitat amb la Gran Bretanya, va acabar donant-li la majoria relativa a les urnes.

L'evolució de la situació política, expressada a les urnes, va acabar portant aquell polític que ni tan sols volia donar la ma als dirigents republicans a cogovernar amb ells. En definitiva, va demostrar que tenia capacitat per adaptar-se i evolucionar seguint el ritme dels temps, ni que fos a contracor i a recules.

El nostre Ian Paisley serà capaç d'evolucionar?. Si no és així posarà en perill una ocasió històrica difícilment repetible pel reconeixement públic a nivell europeu de la nostra llengua. Si no és capaç d'entendre que en ocasions cal pactar amb els enemics en favor del bé comú, si el seu nacionalisme espanyol és tan ferotge que no admet cap adaptació al context europeu favorable al català podem perdre una nova oportunitat. I el responsable (en aquest cas irresponsable) haurà estat un català.

Som de dretes i tenim projecte, de arruinar a la gen humil i treballadora.

La transició nacional i el pacte fiscal són mers expedients, retòric l'un, tàctic l'altre, improvisats per trampejar una conjuntura ─l'esgotament de l'autonomisme─ i tanmateix presentats, relatats, com a moviments, o objectius, estratègics: "ei, tenim un pla".

En canvi, els acords amb el PP, al Principat i a Madrid, responen a un projecte polític de gran calat ─una nova contrareforma de l'estat social─, compartit amb el centredreta de tot Europa, i, tanmateix, CiU s'entesta a reduir-los a un accident aritmètic, a un caprici de la conjuntura. Ara que les masses políticament crítiques coincideixen a assenyalar el tacticisme com un dels defectes més greus dels partits, resulta que CiU, en un gest autodestructiu, renuncia a presumir de programa: d'estar aplicant un autèntic projecte, ambiciós, de llarg abast i perfectament imbricat amb els nous dissenys de les relacions entre capital i treball que promou, no pas un PP que tot just s'hi posa, sinó la dreta continental més seriosa. CiU és aquell Michael Jordan que, superdotat en el bàsquet, reclamava la nostra atenció cap a la seua destresa en el beisbol. CiU ha de deixar de donar cops de cec amb el bat del pacte fiscal, s'ha de conciliar amb les seues contrastades virtuts i, encara més, ha de gosar vantar-se'n: explotar políticament el fet que Sánchez-Camacho no és sinó la grotesca imatge interposada entre el president Mas... i la cancellera alemanya ─no pas Rajoy.

Els arquitectes independentistes del segon tripartit el van justificar, obertament, de la següent manera: "ni CiU ni PSC volen anar, en aquesta legislatura, més enllà en l'autogovern, ergo, pactem amb el PSC, que és d'esquerres com nosaltres". CiU hauria d'abraçar, en públic i amb convicció, el mateix sil·logisme (amb els canvis de proposicions pertinents, com ara "en aquesta legislatura no és possible avançar en l'autogovern") i abandonar, doncs, el subterfugi de la geometria variable. Aquest feliç concepte, destinat a tranquil·litzar la parròquia nacionalista pel que fa a llargs i indesitjables nuviatges, és producte, també, de la històrica resistència de CiU a reconèixer-se en la seua vertadera identitat política: un partit de dretes. L'error en l'autoapreciació és greu, perquè, ara mateix, no pot oferir res més consistent que aquesta dimensió de la seua ideologia. "Som de dretes, i tenim projecte", hauria de proclamar, tot unflat, Francesc Homs.

Ivan Mambrillas

«Navy SIls»

Diu la llegenda que els Navy Seals són una unitat molt selecta de l'exèrcit dels EUA. Diuen que l'entrenament és tan dur que quan un aspirant no pot més no pot ni dir-ho i ha de tocar una campana per tal que se l'emportin. Són escamots de pocs homes que treballen amb una premissa mental: són la darrera peça d'un engranatge que ataca sense manies un conflicte. La resta, collonades. Com exemple, són els que van crivellar Bin Laden i el van aviar a miquetes i bocins al mar.

Els Seals són el darrer esgraó d'una lluita sense contemplacions per un objectiu determinat. I això vist des de la perspectiva catalana, contaminada pel Capità Enciam i els romanços kumbes del cristianisme samarità, és horrible. Si els Seals estiguessin a Catalunya serien els frikis, els sonats i els empestats dels que tothom fugiria. Serien tan repudiats com necessaris si algun dia esdevinguéssim estat.

De fet, ho podem comprovar, amb els tres diputats de Solidaritat Catalana per la Independència, formació que aquest cap de setmana celebra el seu conclave. Des de l'independentisme, des del nacionalisme espanyol que es fa passar per català o des del consagrat sobiranisme de pa sucat amb oli se'ls hi diu de tot. Per molts, són els frikis, els batasunos i els arrauxats d'una causa tant noble que, al seu parer,només podria ser liderada per Sant Francesc d'Assís.

Però agradi o no, Solidaritat Catalana per la Independència és l'únic partit amb representació al Parlament que, ara per ara, contempla la relació amb Espanya com un conflicte. I com un conflicte greu, que ens amenaça i que té perillosos visos etnicistes. El punt de partida que amb Espanya hi ha un conflicte sia econòmic, social, cultural, polític o atàvic és tant nou com valent, positiu i balsàmic.

A SI no busquen fer amics, ni entre els independentistes, i tenen una feina concreta: explotar el conflicte, insistir en la seva gravetat i recordar-lo a cada oportunitat. Sí, la divisa de Solidaritat és un mèrit i una necessitat, mentre també existeixin altres formes d'expressar l'independentisme igual de necessàries. Però ja fa massa anys que els partits polítics catalans s'han convertit en les unitats logístiques d'exèrcits decadents, en divisions d'artilleria massa pesada i repetitiva, en estats majors més avesats a plans Marshall que a desembarcaments normands. Potser ja tocava tenir uns "Navy SIls". De fet, no n'hi havien hagut mai.

Quico Sallés

13/2/12

Carta de J. Valderribas publicada a El Mundo...i la resposta

Llegiu que és per flipar...
Com no podia ser d'altra manera algú ha contestat la carta deJ. Vaderribas publicada al diari "El Mundo"
De tant en tant hi ha algú que sap pegar-los on més mal els fa...
Llegiu i gaudiu...
J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya i els catalans...
I li han respost...
En primer lloc teniu la carta de J Vaderribas i en segon lloc la resposta per part del Sr. Jordi Net.
És boníssima!


CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:


Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.


RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda.

El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles.

En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aragonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.

Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes!.
Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i Serem!

Jordi Net


11/2/12

El Grup Godó pressiona per aconseguir el Canal 33 'a un bon preu', el Mas i el Madí embolicats ???

També pretén que se suprimeixi la publicitat dels mitjans públics autonòmics i desviar-la als seus, especialment a RAC1, principal competidora de Catalunya Ràdio.
El Grup Godó estaria pressionant el nou Executiu autonòmic per a 'cobrar els favors prestats per haver donat un suport desmesurat a les aspiracions del candidat convergent per esdevenir president de la Generalitat'.
El preu, segons ha publicat aquest divendres El Triangle, passaria per reformar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per suprimir la publicitat dels mitjans públics autonòmics i desviar-la als seus, especialment a RAC1, principal competidora de Catalunya Ràdio.

=============================================================
L'ombra de David Madí
Madí (Barcelona, ​​1971), ha estat fins aquest dilluns el estrateg i un dels principals aliats de Mas. Descendent de la família que va inventar la loció per a l'afaitat 'Floid', va entrar a militar a CDC el 1993, i ràpidament va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat al Govern: cap del Gabinet d'Estudis d'Interior, cap de Gabinet d'Economia, director de l'Oficina del Portaveu i secretari de Comunicació del Govern.

Quan exercia aquest últim càrrec, l'abril de 2003, va presentar la seva dimissió al llavors conseller en cap ', Artur Mas, per la polèmica de les enquestes suposadament manipulades des del Govern català en què s'inflava la valoració i les expectatives de la federació . Després, va ser subdirector de la campanya de les municipals i de les catalanes - en què CiU va ser la formació amb més escons contra pronòstic -, i va fer el mateix en les generals de 2004, any en què va ser nomenat secretari executiu de Comunicació i Estratègia de CDC i secretari d'Acció Electoral de CiU. Després va ser portaveu de CDC (2005-08), i el 2006 va tornar a dirigir la campanya del referèndum sobre l'Estatut i la de les eleccions catalanes.

El 2006, va haver d'afrontar com a portaveu de CDC altra polèmica, quan es va destapar un informe que s'havia fet des del Govern el 1993 i que analitzava què periodistes de TV3 i de Catalunya Ràdio combregaven amb la doctrina de CiU i quins no. Va abandonar el càrrec de portaveu de CDC després de l'últim congrés del partit, el juliol del 2008, quan va patir un vot de càstig per part de les bases, ja que només el 60,1% dels delegats el va votar com a secretari executiu de comunicació i estratègia, 10 punts menys que la mitjana de la resta de càrrecs sotmesos a votació en el conclave.

La mà dreta d'Artur Mas abandona la política

El líder de CiU es desfà en elogis cap al seu cap de campanya, David Madí, que deixa la política: "És una pèrdua molt dolorosa". - Daniel Osàcar, el tresorer de CDC, també es va.
 
Artur Mas, líder de CiU i futur president de la Generalitat, ha afirmat que sent com "una pèrdua molt dolorosa" la marxa de David Madí, secretari executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència Democràtica (CDC). Madí, que abandona la cúpula del partit nacionalista després d'haver pilotat la folgada victòria de CiU al 28-N, deixa la primera línia política per dedicar-se a projectes personals i empresarials. A més de Madí, Daniel Osàcar, actual tresorer de CDC, de 75 anys, també abandona el càrrec en compliment del compromís que va contraure el 2006 i sense tenir relació, segons Mas,

Madí: "Aquí no hi ha cap botí per repartir, sinó un país per aixecar"

El estrateg de CDC i braç dret d'Artur Mas no va poder aguantar el nas quan després d'anunciar que abandonava la política, el líder de CiU va dir d'ell que perdia al seu col · laborador "més proper, més valuós i més estimat". Això va ser al matí. A la tarda Madí va accedir a contracor a respondre a les preguntes de La Vanguardia.

Per què se'n va?
Perquè toca. He complert la missió que m'havia proposat i ha arribat el moment d'afrontar altres reptes. Me'n vaig a més amb la satisfacció del deure complert. Amb la sensació d'haver fet tot el que podia, d'haver-me buidat, d'haver deixat la pell com diuen els jugadors del Barça.

On va?
Tinc en ment projectes de tipus empresarial, a més de participar en projectes que ja estan en marxa i col · laborar amb algun negoci familiar.

I una mica més explícit?
No puc ser-ho més ara. Si li dic consultoria i inversions tampoc es conformarà.

¿Inversions especulatives? ¿S'incorpora a això que es diu els mercats i que estan arruïnant a aquest ia altres països?
No milito a la Internacional Progressista Papanates. Crec en l'economia de mercat, però el meu destí a l'economia productiva.

És vostè un home de guerra que com alguns militars s'avorreixen amb la pau?

No L'esperit emprenedor i el sentiment patriòtic em ve de família. Tenia decidit de fa temps dedicar-me professionalment a l'empresa privada. Si el 2006 hagués governat CiU, la decisió l'hauria pres llavors, però vaig considerar que fugir en aquell moment era de covards. Hem passat anys difícils i moments molt durs. Me'n vaig després de l'èxit d'una obra col · lectiva que no hauria estat possible dur a terme sense l'esforç i les conviccions de molta gent.

Ara ve el fàcil?
Tot el contrari. Li asseguro que els que van a governar ara no ho tindran gens fàcil. Aixecar el país en les actuals circumstàncies és un repte colossal i caldrà treure el barret davant els que s'atreveixin a assumir una responsabilitat tan gran.

Vostè és un precedent. Pocs se'n van de la política quan perden, però ningú ho fa a l'hora de repartir el botí ...
Aquí no hi ha cap botí a repartir, sinó un país per aixecar i fem falta tots, des del sector públic i des del món privat.

Els liberals com vostè mai han tingut fe en el públic.
Doncs miri jo sóc un liberal de cap a peus, i com a tal sempre he combatut i combatré aquest discurs antipolític que menysprea el servei públic.
No hi ha activitat més noble que la defensa de les pròpies conviccions al servei del país.

Vostè ha viscut les misèries de la política des de la primera fila ...
Al meu em va organitzar una comissió d'investigació per a liquidar per un assumpte molt anterior al meu nomenament. Vaig dimitir per neutralitzar l'ofensiva.
Va ser molt dur. I llavors hi ha qui diu que la política és sacrifici i jo dic que no. Que cal estar agraït sempre, perquè fins i tot en els moments més durs tens la satisfacció de fer allò en el que creus. Sempre és millor creure que no creure i és millor prendre partit a veure passar la història des de la indiferència.

Es porta algun rancor?
Cap. A veure, jo no sóc innocent en absolut. Més enllà de les discrepàncies, sempre he respectat el talent dels meus adversarios.Que el combat polític sigui dur és un element profund de la democràcia. Descriviu el moment polític en què decideix anar-se'n. El projecte polític del nacionalisme català s'ha consolidat, està més fort que mai i en disposició d'aixecar el país.

La independència de Catalunya ...
Tard o d'hora no hi haurà un altre camí.

CiU ha resistit i en canvi han sucumbit tots els líders del tripartit. Per què?
Quan un govern no comparteix un projecte es converteix en inviable. El tripartit no ha passat de ser un front anti-CiU. Van trencar unes certes regles bàsiques no escrites. Una coalició dels que perden és legal, però, es digui el que es digui, no és normal i s'ha demostrat que no és bona. El 2003 va ser el pitjor moment. No ens ho crèiem i no ho enteníem.

¿I el seu millor moment?
Serà el 27 de desembre, quan Artur Mas prengui possessió.

Són amics?
La complicitat, la lleialtat i l'estima que Artur Mas m'ha demostrat sempre ha creat un vincle inesborrable. El meu agraïment és infinit.

Madí orquestra una reforma de TV3 a l'ombra per afavorir al Grup Godó

La direcció de Convergència estaria disgustada amb la 'línia ultraesquerrana impulsada pel soviet que domina TV3 i que encarna Mònica Terribas', segons revela 'Diari de Girona'.

David Madí, exsecretari de Comunicació i Estratègia de Convergència i director de campanya de CiU durant les passades autonòmiques del 28 N, estaria preparant una reestructuració de TV3 a l'ombra.

Madí, que va anunciar el passat 13 de desembre la seva intenció de retirar-se de la política per dedicar a l'àmbit privat-pertany a una família d'empresaris, és nét de l'inventor del loció de massatge Floid i un dels fundadors d'Òmnium Cultural-, és un dels homes de màxima confiança d'Artur Mas.

Segons revela Alfons Quintà a Diari de Girona, el futur del 'àmbit català de comunicació', particularment l'audiovisual, passarà per les seves mans, mitjançant una estratègia que se centrarà en dos aspectes: reduir l'actual estructura de TV3, disminuint el pressupost i la producció, i millorar les relacions amb el Grup Godó / La Vanguardia. L'objectiu suposaria que la producció externa de TV3 passés del 20% actual al 70%, reduint així els costos.

'La línia ultraesquerrana del soviet de TV3 que encarna Mònica Terribas'

La direcció de Convergència estaria disgustada amb la 'línia ultraesquerrana impulsada pel soviet que domina TV3 i que encarna Mònica Terribas' i amb el 'corporativisme intern que fa impossible una reforma de TV3 des de dins'.

El rotatiu gironí assegura que el PSC va intentar infructuosament corregir en els últims anys el 'immens error' d'haver cedit durant el tripartit tot l'àmbit cultural, inclosa TV3, a ERC. L'estratègia de Madí passaria per evitar un enfrontament directe amb el soviet, externalitzant gran part de la producció.

La lluita per controlar la CCMA

Un dels primers passos seria substituir el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Enric Marín, proper a ERC, per al que Convergència podria haver iniciat una campanya de pressió, implementada pels consellers de la CCMA Roger Loppacher i Marc Puig, designats a proposta de la formació nacionalista. No obstant això, la tasca serà complicada, ja que la renovació dels consellers requereix l'acord de dos terços del Parlament autonòmic, i la idea seria intentar aconseguir abans de les municipals de maig.

Quintà també apunta que una victòria de CiU a Barcelona podria comportar el tancament de BarcelonaTV i potser ComRàdio, el que beneficiaria les emissores del Grup Godó-Artur Mas manté una bona relació amb Javier Godó, comte de Godó, des que van ser companys de curs-.
========================================================

A més, el propietari de La Vanguardia pretendria que la Generalitat impulsés una privatització de la televisió autonòmica per aconseguir fer-se amb el Canal 33 (les segona cadena de TV3) 'a un bon preu, en una operació feta a mida, en la qual jugaria un paper clau la consultoria de David Madí ', exsecretari de Comunicació i Estratègia de Convergència i director de campanya de CiU durant les passades autonòmiques del 28N.

En l'operació per incorporar el Canal 33 a 8TV, l'emissora del Comte de Godó, entraria en joc la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA), que també pressionen perquè desaparegui la publicitat de les televisions públiques.
uns grans articles de la Vanguardia i "lavozdebarcelona"

Els mossos vs el noi amb crosses.

Això és al que els mossos es van dedicar durant la vaga general del 29 de setembre de 2010 a Barcelona.
http://vimeo.com/groups/73097/videos/36577352
A agredir persones, detenir-les, i després acusar-les d'agressió a un agent.
un gran video amb fotos tretes del mateix video i muntades, de kafre87 el 14/01/2011