Aquella nit vaig creuar el Pont de la Dignitat

Aquella nit 

ens vam mirar en silenci, cara a cara,

drets, en la llunyania, com dos pins

dalt d’una costa aturonada

-quan despentina, el vent, la platja solitària-.

http://vimeo.com/groups/73097/videos/32226998

Jo, indecís, amb els braços pengim-penjam,

com un molí feixuc, de malfargades aspes;

tu, amb una lluïssor estranya, a les pupil•les,

i amb una gran tristesa, al fons de l’ànima!

Aquella nit vaig atansar-me a tu,

amb l’afany de rompre el silenci.

La meva veu

s’inflà i morí, com una llarga onada,

i vaig sentir una salabror a la boca…

Jo, el pi vençut

i humiliat, podrida ja l’escorça,

a punt de caure, demanant perdó.

Tu, l’arbre esvelt,

amb la capçada a punt d’atènyer els núvols,

i els ulls mig emboirats, com en un somni!

Aquella nit

ens diguérem adéu, per última vegada…

Des de Fuga del mil•lenni (2001),

Pàmias i Grau, Jordi

foto a la platja de l'Ardica, Cambrils 26 de Març del 2010

Josep M. Batista i Roca

Espanyols, no que no en som, ni en volem ésser perquè no hem nascut en terra d'Espanya. 

És quan ens hem sentit ben catalans i separatistes quan hem après a ser universals.

" Ventura Gassol (1931)

http://vimeo.com/groups/73097/videos/32185585

Josep M. Batista i Roca fou un destacat etnòleg, historiador i polític. Molt actiu en el camp cultural, fundà els Guies Excursionistes i els Minyons de Muntanya (1927) i Palestra (1930), organitzacions dedicades al foment del civisme i l'esperit nacionalista entre la joventut. Es descriuen els principals esdeveniments històrics succeïts en vida del personatge, la seva activitat a l'exili i el seu pensament.

Generalitat de Catalunya, 1995

Drets Humans en aquests moments de crisis global.

Per Arcadi Oliveres, Economista, profesor D'Economia Aplicada UAB, 
President de Justicia i Pau de Barcelona.


http://vimeo.com/groups/73097/videos/32078372

Al final de la conferencia es vare lllegir aquest comunicat


“NINGÚ SENSE MENJAR NI HABITATGE”


Nota de premsa del Col•lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans


El Col•lectiu de Capellans obrers dels Països Catalans, que viu els sofriments diaris de les persones que estan patint més fortament les conseqüències de la crisi, reunits a La Selva del Camp en la seva 34ª trobada anual, vol expressar la seva protesta més ferma davant la progressiva destrucció dels drets socials i laborals, concretada en retallades de les prestacions, per exemple: el Programa de la Renda Mìnima (PIRMI) i les retallades en ajuts als menjadors escolars. 
Són moltes ja les famílies que no tenen cap ingrés. 
La mateixa Conselleria de Treball ha manifestat que, 
en un breu termini, 
el 70% dels que tenen subsidi d’atur en quedaran sense. 
Paral•lelament els beneficis de les grans empreses s’han augmentat un 20% i no s’ha pres cap mesura contra el permanent frau fiscal 
(fixat a Catalunya en 800.000 €).
 D’aquesta manera la crisi recau, fonamentalment, en les clases populars.
Davant aquestes dades considerem immoral qualsevol retallada de les prestacions socials,
 i irresponsables els politics 
que no prenen les mesures neccesàries per aturar-ho. 
També demanem responsabilitats penals per als professionals que tenen sous obscens, o que han rebut indemnitzacions mil•lionàries o pensions vitalícies en deixar entitats financeres causants, 
elles mateixes, en part, d’aquesta crisi.
Demanem, en canvi, que es posin les mesures econòmiques i legals necessàries per complir el que diu l’article 24.3 del nou Estatut de Catalunya respecte al salari ciutadà.
Cap ciutadà sense menjar ni habitatge.
Finalment, aquest col•lectiu esperava unes paraules de denúncia o protesta per part de la nostra jerarquia. 
Contràriament, davant les properes eleccions generals, 
la Conferència Episcopal ha fet pública una nota 
en que no té present la realitat social i, 
en canvi, condemna l’exercici d’alguns dels drets democràtics, 
reconeguts i exercits, que ja estaven legislats. 


La Selva del Camp 6 de novembre de 2011


La foto i el vídeo es al 13 de Novembre del 2011

Per damunt de Lladres, Pactes, u Botiflers, Viurem //*//, Visca la Terra Lliure//*//

Actes reivindicatius del 7 de novembre del 2009 a Perpinyà 

en motiu dels 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus.

http://vimeo.com/groups/104079/videos/31518324

A les 16:33 vaig començar la gravació, desprès de fer unes quantes fotos, 

mes o menys me vaig situar a la midat de on era la capçalera, 

ja feia uns 20 minuts que havia començat ha circular, 

i com podeu veure a un pas reeixit i vaig gravar 10 minuts 

lo que deixa el Yotube,

per veure el final amb los gendarmes acompanyant-mos.

La manifestació sortiré a les 4 casi be en punt de la Plaça de Catalunya
encapçalada per la banderola oficial "ESBORREM EL TRACTAT"
seguida perla banderola del CORRE-LLENGUA
la banderola d'Òmnium
les associacions culturals
els grups d'animació
els sindicats
les associacions, plataformes i finalment els partits polítics

350 anys després del Tractat dels Pirineus (7/11/1659), que va tenir per conseqüència la divisió de la nació catalana, i l'obertura d'un llarg procés d'aculturació i de declivi de la llengua catalana a les terres del nord, d'ara endavant franceses, un text votat pels representants del poble nord-català (el Consell General) torna a donar les seves cartes de noblesa a la llengua catalana i el seu dret a existir aquí.
Aquest text, la Carta a favor de la llengua catalana, votada fa quasi 2 anys, proposa nombrosos avanços ambiciosos. El problema és que aquest text no és pas aplicat ! De moment és només aquí per fer bonic !
Aprofitem la manifestació catalanista del 7 de novembre per, entre les reivindicacions presentes, reivindicar l'aplicació estricta de la Carta !

LA NOSTRA LLENGUA CATALANA HA DE VIURE !

Per Damunt de lladres, de Pactes, de Botiflers

VIUREM,VIUREM,VIUREM//*//

VISCA LA TERRA LLIURE//*//

Aquet record, lo dedico a tots els PATRIOTES,
QUE SE HAN QUEDAT PER EL CAMI, 

a tots els PATRIOTES CATALANS DEL MON , 

I ESPECIALMENT A LA MERCÈ AMAT una PATRIOTA DE SOCA REL DE PERPINYÀ

i la SEVAFAMILIA
i a totes les FAMILIES, QUE HAN PERDUT UN PATRIOTA
PER TOTS ELLS,

VIUREM,VIUREM,VIUREM//*//

VISCA LA TERRA LLIURE//*//

A la meva bandera//*//

Ignoren que tu tens força
i que aquí som catalans;
que enfront dels lleons rampants
que ostenta el Drap de Castella,
posaràs en contra d’ella
l’arma més forta i ufana:
la Bandera Catalana
—quatre barres i una estrella!—.

Sklat. Barcelona 15-VIII-1924
Poema publicat a Germanor, núm. 288, pàg. 6, 1 d’octubre de 1924

 

Foto al Pla de la Seu de Tarragona, 11 Setembre del 2011

Versos Elementals Als Catalans de 1969 i als Catalans Voluntaris de les Consultes.

Catalunya, València, les Illes,

tot plegat Catalunya, la Gran,

amb gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present,

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.

un país malmenat per les grapes d'uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d'una pàtria petita, com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta, enferritja,

entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics,potser pusil.lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l'aire és confús, estantís

d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d'un ordre incivil

que ens esprem a profit

dels Altíssims Senyors que l'imposen

i emmetzina penombrosos racons

on uns homes anònims

pateixen, herois del silenci lleial,

el turment i la infàmia

entre mans mercenàries

(¿com pot la natura criar aqueixa gent,

vergonya de qui l'ensinistra

i la paga, i així la manté

sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts

o quecs, o destorben paraules verídiques,

denúncia obligada,

fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,

mal comprats, brutalment ofensors,

que els ulls grossos dels Alts,

sorneguers, deixen fer.

I així són castigats els qui imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:

els Summes Senyors Intocables

conjuminen, avui, amb sarcasme,

segons lleis que ja neixen guerxades,

tribunals que resulten incerts, però dòcils,

guarnits de togats,

xerraires minúsculs,

fatxendosos autòmats

que tremolen per dins com les fulles.

I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs

-que els besavis i els avis i els pares

ens varen llegar-,

els Altíssims Senyors

sempre entre ells, per a ells,

representen amb pompa farsesca

i somriures quallats, fotogènics,

un joc, paròdia cruel

del net regiment

d'un poble que malda i s'esplaia

i s'aferma i progressa

-en les arts i l'estudi

i el treball i el comerç, i l'esport

i en els cants i la dansa-

contra vent i esquivant

la traveta, el cop baix,

el parany i l'esquer llaminer

(però ells, si per cas, sempre inflats,

ens engeguen les grans desfilades

de monstres d'acer, sorollosa ferralla,

amenaça sinistra,

excessiu espantall,

dreçat, sí, contra el poble

indefens i badoc

que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,

centenars de milers d'homenets

de les pàtries veïnes,

fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,

que els Altíssims

abandonen a llur doble destí

d'enormes ermots i vedats senyorívols,

a despit -qui ho entén?-

dels tan publicats i vantats regadius formidables,

que tots, i nosaltres davant, hem bastit

si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans

-beneïda mercè de l'atzar-

i ens cal viure i morir catalans,

i ens pertoca adreçar qui sap com,

de totes passades,

en temps de maror o de falsa bonança,

amb la vista i el cor llançats endavant,

aquest nom i aquest fet i aquesta natura

tan propis i autèntics,

no venals, entranyats fins a l'ànima.

Com podem dimitir la nissaga?

Altrament, on cauríem?

Descastats, sense arrels,

més poc fórem que un arbre,

que un ocell de bardissa,

que els camins que petgem cada dia.

Com robots de carn i sang,

erraríem pel món sense rostre.

Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,

miserable germà que ha perdut la bandera

i el cel blau o estelat o en tempesta,

que fou tàlem del seu primer alè.

Cal que esborri per sempre el record de la mare,

del cloquer del seu poble,

dels bells noms d'una font, d'un pujol;

d'una blanca masia amb paller

i una noia gentil al llindar;

dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,

del vell mestre que un dia els parlava,

d'amagat, en la llengua sagrada de casa,

amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans

estimem i cerquem, en la lliure abraçada,

l'esperit i l'exemple

d'altres pobles de races i llengües diverses,

i el tracte de tots, i el contacte,

a profit de l'empresa comuna i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l'entesa fecunda;

tots francs i benignes,

generosos, fidels, sense enveja,

tots plegats contra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,

de l'orgull de la sang blava i pútrida,

del poder d'una força robada...

Catalunya, València, les Illes,

la Gran Catalunya,

amb la gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l'amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves!

Cap d'any 1969

poema de  Pere Quart

Quatre mil mots

            VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 19669

Pintura rebuda com a record per el meu voluntariat

a Tarragona Decideix

Avui 17 d'Octubre del 2011 

fa un any 

de la celebració de la Consulta sobre la Independència a Tarragona.

Sense tots plegats no hagués estat possible! 

Moltes gràcies i FELICITATS!

MOMENT MÀGIC a L' ÓPERA DE ROMA !!!, A CATALUNYA QUAN ???

El passat 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d'enfrontar-se a la realitat. Itàlia festejava el 150 aniversari de la seva creació i en aquesta ocasió es va representar a Roma l'òpera *Nabucco , de *Giuseppe Verdi,dirigida pel mestre Ricardo *Muti.

*Nabucco evoca l'episodi de l'esclavitud dels jueus en Babilònia,i el famós cant "Va *pensiero" és el cant del cor d'esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és un símbol de la recerca de la llibertat (en els anys en què es va escriure l'òpera, Itàlia estava sota l'imperi dels Habsburg).

Ricardo *Muti, director de l'orquestra, va declarar al "Estafis":

"L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribem al famós cant "Va *pensiero". Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va *Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda."

Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un *bis, mentre cridava "Visqui Itàlia" i "Viva Verdi".
A *Muti no li sol agradar fer un *bis a la meitat d'una representació. Només en una ocasió, en
la *Scala de Milan, en 1986, havia acceptat fer un *bis del "Va *pensiero".
"Jo no volia només fer un *bis. Havia d'haver-hi una intenció especial per fer-ho" - va dir *Muti -.

En un gest teatral, *Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". *Muti va dir llavors:

"Sí, estic d'acord: "Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un *bis del "Va *Pensiero". No és només per l'aquesta patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut" , vaig pensar que si seguim així anem a matar la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, estaria de debò "bella i perduda".

Molts aplaudiments, inclosos els de els artistes en escena. *Muti va prosseguir.

"Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va *pensiero"

Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també. Va ser un moment màgic. Aquesta nit no va anar solament una representació de *Nabucco,sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l'atenció als polítics.

En l'enllaç següent es pot viure aquest moment màgic, ple d'emoció.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

ENS SOBREN MOTIUS PER NO CALLAR MES I  BON COP DE FALÇ  //*//