La Gula dels polítics i banquers.

 

 PECATS CAPITALS
 gula

 Més del just mai menjaràs,
Hauria de ser l'onze manament,
Doncs mentre uns mengen amb voraç
Gana el seu opípar aliment,

 Molts no tenen ni tindran mai
Amb que calmar la fam del moment.
Menja per viure, no viuràs
Per a menjar igual que el pobre porc,

Que per molt menjar engreixa tant
Fins causar el sobrepès infart
Sense haver gaudit el menjat.

 Esmorza qual Rei, amb molt de tacte,
Com Príncep dina, amb cautela,
Sopar poc i convida a algun captaire.

poema la Gula de FERNANDOELGRANDE (Seudónimo)

foto avui 21 de maig del 2012

al bosc del pinyonet.

Us puc assegurar que aquest animaló,
malgrat tenir controlada la mosca ,
no la deixada per crupirse cap  mes animaló
i amb el rato que la he observada,
li han passat uns quant per davant seu.

Tot lo contrari
d'aquestes besties inhumanes
de polítics i banquers.

He viscut dessota un cel estrany, i la meva pau no se ha mudat.

D'aquest fet no en puc presumir, es merit de qui me ha guiat espiritualment per el Camí,
i aquí hi cap moltíssima gent amb qui he tingut la sort de caminar
i amb qui continuo fent i aquí hi ets TU.

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,

i la seva pau no es mudava;

i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga brava

no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un per la vàlua de l'altre

estima, com les parts iguals

d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç

del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,

insaciable que és, ens lleva

fins l'esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s'abandona a una aigua serena.

Us deixo un poema de Carles Riba que es deixa seduir, com tants altres poetes, pel clàssic tema del Beatus ille. Disfruteu-lo, perquè és preciós.

6  (del llibre Estances)

Fotos aquest mig dia  2 de Juliol del 2011 al Bosc de les Ginestes i al cami cap el Pont del Diable de Tarragona

musica  Grande Polonaise Brilliante, op.22_ II_ Polonaise Allegro Molto     

Es tan senzill el estimar a tot nivell.!!!

Tot està,

 es silenci,
com nou,
a punt d'estrenar.

I, el petit so d'una paraula
ressona en l'espai minúscul de la cambra
mentre el sol del matí il·lumina un petit racó d'intimitat
donant-li essència i caliu

doncs a cau d'orella et dic:

"et desitjo"

es un relat de mar

foto aquest mig dia 1 de Juliol del 2011 

cami del Pont del Diable dins del bosc cap el Bosc de les ginestes.

Es tan senzill el estimar a tot nivell 

que cada gest 

cada mot 

senzill com un

 m'agrada, 

bon dia, 

bona tarda

bona nit 

dona essència i caliu.

Per a vosaltres 

Carme Garriga

 i 

Maite

bona nit boniques

i per la Colla, 

tambe

La meva felicitat ets tu

        Des que estic amb tu tinc una sensació

que no havia tingut mai abans.

Sovint em preguntava què era la felicitat.
Si existia.
Què es sentia. 

 Vivia…
perquè és ben cert que vivia.

Però no hi havia res que em fes concloure

que vivia feliç.

A vegades arribava a la conclusió que 

la felicitat no existia

,I que, tot plegat, era una quimera que,

igual que l’amor,

s’havien inventat els poetes

.I de tant sentir-la,

i de tant voler-la,

havia acabat per creure-me-la.

 Però ara…

ara es diferent.
Des que et conec tinc una sensació ben diferent
Visc diferent
Tinc la il·lusió de llevar-me cada dia,
perquè sé que tu hi ets, a la meva vida.
Sé que t’estimo, 
I noto, perquè m’ho demostres, que tu també ho fas.
I m’adono que sóc feliç.

No sabria explicar-te què és la felicitat,
però és una sensació que tinc.
Quan estic amb tu,
Però també quan no ets al meu costat,
i, tot i no ser-hi,
segueixes estan en mi.
Perquè sempre m’acompanyes arreu.

La meva felicitat ets tu.




ES UN POEMA DE blaudemar  "La meva felicitat ets tu"
Fotos aquest mig dia 29 de Juny del 2011 davant l'Anella Verda de Tarragona.

Temps únic

Es el que hi dediques a la gent estimada i no se repeteix,
 perquè cada cop sent igual , l'estima ho fa diferent

Heume aquí, amb el cor disposat… amb l'ànima humil a cel obert:

Sóc més que una vida amb nom i cognom, més que un ésser en aquesta multitud que no em veu, com tu, amb els ulls de l'ànima!…sóc, goteta de rosada que rellisca etèria d'una deu d'inspiració que mai cessa, l'espurna que revoloteja en les meves entranyes per dir-te amb paraules el que sento…com aquest batec que acompassa el teu vers, lletra impresa en el paper del temps, fotografia d'un sentiment en comú que ens dóna el mateix reflex… sóc, com tu!, com vós!, essència indispensable, única i absoluta…quan em llegeixes el cor i bressolo les meves pupil·les en la rima dels teus versos plens d'inspiració …amb aquest do sobrenatural amb que Déu ens incita a l'escriptura per traspassar les barreres de la distància i el temps…amb aquest exquisit llenguatge de compartir una emoció…

A COR OBERT!...


Un escrit de LoretL


Fotos a la reserva Natural de la Pineda de Vila-Seca  26 Juny del 2011

Perquè la llum neix en Tu.

Perquè la llum neix en tu,
però la nostra foscor està farcida d'estels,
quan la teva mirada i la meva
creen ponts entre el teu silenci
i el foc de les meves paraules.

Els meus dits tenen neguit de tu,
a través de la fosca nit
i quan camino a la claror de l'alba.
Els meus ulls només veuen la teva esquena que s'allunya
i la dolçor del teu somriure cansat.
Llavors la meva cançó es disol a la teva pell
com un aigua blava que s'endinsa en una caverna.

Com un forat de cuc,
obro una porta a través del temps
per forjar una realitat diferent:
un mon de petjades dels dos pels camins
de l'àmbar.
La sal de les meves llàgrimes,
obre corriols en la teva ànima celta
i allà em sents.

La meva boca et segueix,
i revifa a la teva pell el foc que fa niu entre els dos.
Atrapes els meus mugrons amb els dits,
i les nostres parpelles tancades
esclaten en un riu de flors vermelles
que flueixen de les teves mans,
i no tenen més resguard que el nostre difícil amor.

Filles del teixit dels somnis,
en un altre mon en el que no importa res més que el que sentim.

poema "la llum que tens en tu"
de Rosemary 

fotos fetes , davant l'Anella Verda de Tarragona i un dels camins cap el Pont del Diable de Tarragona, el 27 de Juny del 2011 a les 15 hores, moment oportú per gaudir de la fauna que se tova per la digestió i la xafogor

Deixar-te de tenir seria... perdre el cor en el anar-se fent petit.

Quedar-me sense els teus petons seria com perdra l'escalfor del sol i un gelar-me per la fredo esquerdant del no tindrat.  

Quedar-me sense els teus abrassos em faria cec del blau del cel i mud de tristo tremolaria.  

Deixar-te de tenir seria... perdre el cor en el anar-se fent petit fins el punt d'esclatar desapareixent, doncs poses sol, ulls, veu, i cor en mi, i aquests recullen la realitat mes immensa.  

 Els miralls salivejen al acaronar el teu reflexe, i si poguessin no et deixarien marxar, esgarrapant el aire volguen agafar-te, i prenen sabiesa del somriure que els hi ofereixes i deixes.  

Prenent-he de la ma et convido a nedar remollant-nos dintre d'una platejada llum, i en aquest nadar ballant batejar-nos, renovant el enteniment de que encara semblant dos tant sols en som un.  

Junts farem tambe salts mentres anem agafant caramels que plouen pintant de colors els pensaments foscos, llamineries recordant-nos el posible de fer realitat els mai del tot perduts somnis il-lusionats d'infants.  

Hi ha una hora, desde els temps cada dia, mai faltant a la cita, que la nit li dona la ma al dia fent-li saber el molt que l'estima.

Tu, lluna rodona o moldejada a proposit per ser capaç d'engronxar-me. Jo, per tu, sol que no crema, nomes volguen donar-te l'alegria d'una vida senzilla pero magicament plena.

Autor: omu, un fragment del poema "Per Tu"

Foto al mig dia del 26 de Juny del 2011 davant l'Anella Verda de Tarragona, cami cap el Pont del Diable

Quan ets perds per camins foscos del bosc sempre es troba la sortida

Una Amiga la Delfina me ha inspirat aquesta foto i poema, sàviament en un moment fosc me ha dit " Quan es passen malts moments, descansar, no amoinar-se no rendir-se però esperar, que la boira sempre es dissipa i amb tranquil-litat quan un es perd per algún camí fosc del bosc sempre es troba la sortida, i a vegades abans d'arribar al lloc més clar és quan el bosc es fa més espès".

Aquesta meravella de criatura del Bosc, no se ha perdut ha trobat la Llum.Quant la he vis he pensat;
Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar –m’intriga– quan parlem d’allò 
que s’enyora, s’alimenta, es convoca, 
se sospita, es regala, es crea, es provoca, 
s’arrisca, s’interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s’imagina, s’immola, 
es transforma, es nega, es creu, s’enfronta, 
s’irradia, es dubta, es pressent?
D’allò que es perd i es guanya 
i es perd i es guanya i es perd 
i es guanya i es perd 
i es perd...
i es...

CÈLIA SÀNCHEZ MÚSTICH

foto a l'Anella Verda de Tarragona 18 Juny del 2011

A plena llum de sol succeeix el dia.

A plena llum de sol succeeix el dia,

el dia sol, el silenciós segell

estès en els camps del camí.

Jo sóc un home llum, amb tanta rosa,

amb tanta claredat destinada

que arribaré a morir-me de fulgor.

I no divideixo el món en dues meitats,

en dues esferes negres o grogues

sinó que ho mantinc a plena llum

com un sol raïm de *topacio.

Fa temps, allà lluny,

vaig posar els peus en un país tan clar

que fins a la nit era fosforescent:

segueixo sentint el rumor d'aquella llum,

ambre rodó és tot el cel:

el sucre blau puja del mar.

Una altra vegada, ja se sap, i per sempre

summe i agrego llum al patriotisme:

els meus deures són durament diürns:

haig de lliurar i obrir noves finestres,

establir la claredat invicta

i encara que no em comprenguin, continuar

la meva propaganda de cristalleria.

No sé per què li toca a un endolat

d'origen, a un producte de l'hivern,

a un provincia amb olor a pluja

aquesta reverberante professió.

De vegades penso imitar la humilitat

i demanar que perdonin la meva alegria

però no tinc temps: és necessari

arribar primerenc i córrer a una altra part

sense més motiu que la llum d'avui,

la meva pròpia llum o la llum de la nit:

i quan ja vaig estendre la claredat

en aquest punt o en un altre qualsevol

em diuen que està fosc en el Perú,

que no va sortir la llum en Patagonia.

I sense poder dormir haig de partir:

per a què aprendria a transparent!

Avui, aquest obert migdia vola

amb totes les abelles de la llum:

és una sola copa la distància,

al territori clar de la meva vida.

I brilla el sol cap a Valparaíso.

poema "El sol" 

Pablo Neruda

foto 26 de Junys del 2011 a la reserva Natural  El Pont de l'Art de La Pineda de Vila-Seca

Les princeses primoroses s'assemblen molt a Tu

Margarita està bufona la mar,

i el vent, porta essència subtil de flor del taronger;

jo sento en l'ànima una alosa cantar;

el teu accent: Margarita, et vaig a explicar

un conte:

Això era un rei que tenia un palau de diamants,

una tenda feta de dia i un ramat d'elefants,

un kiosks de malaquita, un gran mantell de tisú,

i una gentil *princesita, tan bonica,

Margarita, tan bonica, com tu.

Una tarda, la princesa

va veure un estel aparèixer;

la princesa era entremaliada

i la va voler anar a agafar.

La volia per fer-la

decorar un prendedor,

amb un vers i una perla

i una ploma i una flor.

Les princeses primoroses

s'assemblen molt a tu:

tallen lliris, tallen roses,

tallen astres. Són així.

Doncs es va anar la nena bella,

sota el cel i sobre el mar,

a tallar el blanc estel

que la feia sospirar.

I va seguir camí a dalt,

per la lluna i més enllà;

més el dolent és que ella anava

sense permís de papà.

Quan va estar ja de tornada

dels parcs del Senyor,

es mirava tota embolicada

en una dolça resplendor.

I el rei va dir: «Què t'has fet?

t'he buscat i no et vaig trobar;

i què tens en el pit

que encès se't veu?».

La princesa no mentia.

I així, va dir la veritat:

«Vaig ser a tallar l'estel meu

a la blava immensitat».

I el rei clama: «No t'he dit

que el blau no cal tallar?.

Quina bogeria!, Quin capritx!...

El Senyor es va a enutjar».

I ella diu: «No va haver-hi intent;

jo em vaig anar no sé per què.

Per les ones pel vent

vaig ser a l'estel i la vaig tallar».

I el papà diu enutjat:

«Un càstig has de tenir:

torna al cel i el robat

vas ara a retornar».

La princesa s'entristeix

per la seva dolça flor de llum,

quan llavors apareix

somrient el Bon Jesús.

I així diu: «En els meus camps

aquesta rosa li vaig oferir;

són les meves flors de les nenes

que en somiar pensen en mi».

Vas veure el rei pompes brillants,

i després fa desfilar

quatre-cents elefants

a la riba de la mar.

La princeseta està bella,

doncs ja té el l’agulla de pit

en què llueixen, amb l'estel,

vers, perla, ploma i flor.

* * *

Margarita, està bufona la mar,

i el vent

porta essència subtil de flor del taronger:

el teu alè.

Ja que lluny de mi vas a estar,

guarda, nena, un gentil pensament

al que un dia et va voler explicar

un conte

Poema de Rubén Darío

foto a l'Anella Verda de Tarragona 19 Juny del 2011