"La Paraula mes bonica amb Català"

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’anima
de tota la gent!

si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir

fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.

Només amb un somriure
que em facis, tot passant,
ja m’omplo d’alegria
i veig el món més gran..

Si sabés explicar
tot allò que somio,
en faria un bon llibre
per poder-te’l donar..

Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l’aprengui,
i se l’emporti gravada
al diccionari del cor.

Poemes de;
Joana Raspall (Barcelona, 1913) pertany, per la seva edat i per la seva trajectòria literària, a la generació de grans mestres com Carles Riba o Foix i d’uns quants companys i amics poetes i escriptors com Rosa Leveroni, Joan Vinyoli i Màrius Torres, entre d’altres... L’evolució de la seva obra i de les seves activitats culturals s’ha vist condicionada sens dubte per la força dels esdeveniments polítics i socials del país però, malgrat tot, no ha deixat mai de ser un model de referència per a tots aquells que hi han buscat i hi busquen transparència, natutalitat, senzillesa i sobretot sensibilitat.

Foto de ACN...
on uns escolars tenian que dibuxar
"La Paraula mes bonica amb Català"

Entre Pàndols i Cavalls

A la terra aspre, mare del meu llinatge, 
s'hi amaga el record dels dies sense pa.

De l'obús, rovellat d'idees, colgat de terra,
en resta cos i ànima:

Metralla sembrada en camps eixuts
i la llavor de la ignorància en el present.

M'atanso al mas ensorrat i n'ensumo fortor de sang,
giro el cap i la vinya m'engarjola:

D'ella n'ixen ossos d'oblidats.

M'apropo a l'olivera i poso orella en el seu peu:

N'escolto el brunzit dels bombarders
i el xiulet dels projectils.

D'un salt corro cap a l'ametller de març,
però el seu vestit blanc es torna roig:

Per a recordar, per a no oblidar,
que a la terra aspre, mare del meu llinatge,
encara s'hi amaga el record dels dies sense pa.

poema " Entre Pàndols i Cavalls" 

de GariKoitz

foto desde dalt de la Creu de Santos, 15 de gener  del 2012

a ma esquerra al fons ,Pèndol i Cavalls , al davant Ribera d'Ebre i a la dreta Priorat

Lo dedico a tots el Patriotes que se han quedat per el Camí 

per Ells hem de conquerit la Independència 

Si o Si i Ja //*//

Vui una Catalunya Lliure //*//

Vull ser lliure com l'aire
com les gavines 
com la rosada 
en les plantes del meu jardí.

Voldria ser lliure per volar,
viure i somniar
tenir així de senzill 
a una amiga de veritat.

Ser lliure per a poder cantar,
cantar a la vida,
ser lliure i poder plorar,
plorar pel que vull, pel que necessito.

Perquè si no es veu el sol mors 
ser lliure i poder morir, 
com moren els núvols cada nit
o les estrelles al sol...

Morir com moren alguns..,
sols per amor, vull ser lliure per sentir,
sentir que soc viu, sentir els raigs de sol,
com es sent una mirada captiva, cm es sent el dolor.

Vull ser lliure dons vull ser jo,
jo que visc i somnio
jo que canto i ploro
jo que ploro pel teu amor.


Ha sigut un poema escrit per en Ferran de Montagut , avui dia 11 d'Octubre del 2006, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya.

"Tarragona no és allò que tu miraves; Tarragona és això que estàs veient"

Avui que una ventada impenitent encongeix el perfum de la ginesta, i és tan descolorit, de tan absent,
 e meu domàs de festa, dins una pau anònima i modesta vull dir la meva fe sincerament. * * * 

http://www.youtube.com/watch?v=Dvxml9L_5ZE&feature=youtu.be

 Perquè si encara ens mou la vida, Déu pot, quan calgui, anorrear-ne el ble, i és temerari anar perdent l'alè pels saquejats ermots de la mentida, i anar deixant endarrerida l'hora de proclamar la nostra fe; l'hora de pagar deutes i recances, de garbellar transcendentals records, de concedir-los tot el pes que els morts puguin tenir en nostres balances; de fer efectiu el gest de nostra mà sobre el país que ens ha vist néixer, i de donar-li el que ens escau donar, perquè no tingui de nosaltres queixa el dia de demà; perquè no ens canti qui retreu i justament controla: «Tu vas poder aixecar la teva veu i te la vas guardar dintre la gola». * * * 

 Per què el meu cant aquest contrast precisa? 

Perquè un dia tornant jo de Ponent després de respirar la tènue brisa d'un clarejar sanguinolent,

 i a les parets de l'afectiva entranya un pur batec sentia iniciat, vaig pensar això del riu i la muntanya quan vaig veure el massís de Montserrat. 

 I els meus ulls en filtraren l'harmonia i la brutal empenta de blavor que estirat cel amunt el mantenia; per a mi Montserrat fou aquell dia una imprevista relevació. 

 Mes, per què? 

¿Si del temps de criatura se'm presentà familiar, en tota conjutura, i tan d'acord amb la mesura de tots els símbols de la meva llar?

 ¿Si Montserrat, de cara o bé d'esquena, bo i decorant-me l'infantil camí, no m'havia inspirat ni goig ni pena, ni m'havia pres hores de dormir?

I si nou atribut de més respecte la pedra no ostentava aquell moment, i si era igual que abans, ¿per què, talment, em produïa Montserrat l'efecte de cosa estranya i cosa sorprenent?

 Perquè en aquell abans, encara el meu imprevisor deixar-me anar no valorava la blancor del pa, i ni havia enterrat el meu pare ni havia dut un fill a batejar; 

ni havia contemplat els blats més rossos con encenalls pel fred, ni els lliris blancs sota els ullals dels gossos.

 I és que Déu no permet que puguin ser perfectament mirades amb un ull conscient i transparent les veritats alades, fins després del sagrat ensenyament que fan damunt el llom les garrotades. 

És que Déu, perquè el cor pugui sentir l'inefable perfum de certes coses, primer sol avesar-lo a un son ben fi; primer li ve de gust fer-li un coixí més aviat d'espines que de roses;

 i Déu, aquest coixí, me'l feia a mi. 

A les nines esclaves d'un pretèrit esguard inconscient, els va llevar les infecundes traves; 

i Déu va dir-me clarament: "Montserrat no és allò que tu miraves; 

Montserrat és això que estàs veient". 

(De Poema de Montserrat [Fragments]). Josep Maria de Sagarra

 Fotos i video a la presentació de L'ASSAMBLEA NACIONAL CATALANA A TARRAGONA

17 de Març del 2012

 

Ara us preguem per Catalunya, oh Déu! .

Ara us preguem per Catalunya, oh Déu!

Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.

Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit.
Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.

Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 

"TORNES JA" de Joan Fuster

ANC de Tarragona 17 de Març del 2013

foto a la Plaça Imperial Tarraco

CANTO LA LLUITA

Donzella d’un corser qual crinera és de flames,

só jo l’incendiaria de mots d’adolescent.

Blasmo els déus a ple vol: l’arraulit bestiari tem el fuet del meu cant!.

I he maridat la lluna…

però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus domenys.

 CANTO LA LLUITA - Joan Salvat-Papasseit

ANC de Tarragona 17 de Març del 2012

Us done'm les gràcies a tots los Patriotes que han fet i feu possible el Camí cap a l'independència

i que avui estiguesem aquí.

La vida resurgin de la fosco.

Bon Dia Colla

aquest relat me lo ha inspirat una Amiga,

em deia per el correu;

"Ramon, no tinc res especial que dir-te,
pro te volia dir bon dia"

Amiga el teu bon dia no es res especial,

es extraordinari i escalfa el cor,

com aquestes gotes

que dia a dia penetren

i

fan meravellós

els nostres jardins

i

el Bosc.

Per Tu bonica aquet poema que no es meu,

juntament amb Tu me ha inspirat el video.

Plou tènuement ..
La calor agrest de l'estiu
s'ha apaivagat una mica.
Tom meus fulls de colors
I part lentament ...
No sé on, sense destí,
fins que alguna cosa em aturi.
Miro sense veure el cel gris,
¡et recordo! ..
Hi ha arbres que m'ofereixen
tendresa i refugi d'esperança.
Em recolze a la gespa suau,
la humitat del seu rosada límpid
assembla pedretes brillants
Extasiad miro llargament
la seva bellesa incondicional, pura.
Elevo meues nines blaves
i somric a l'arbre que l'atzar
va posar en el meu camí de nostàlgia.
És anyós, bell i generós,
Em acull, em cuida, em protegeix
em dóna el seu abric de fulles.
Intent escriure ... "et recordo"
Com m'agradaria que estiguessis
aquí al meu costat! Silenciosos els dos
sota aquest arbre frondós i tendre.
Tu i jo sols ...
borratxos de somnis i de pluja,
sense noció del temps i l'espai
mirant-res ... i veient tot ...
Deixant que les nostres ànimes
i els nostres cors alats
per si sols es comuniquin.
Res d'això pot ser! ...
Mai! ...

Dora Forletti " Enyorances"

Foto " la vida resurgin de la fusco "
per els jardins de SPSP

22 / desembre / 2010

El meu cor te parla estimada Catalunya

El meu cor te parla estimada Catalunya

- Quan te parlo i l'esguard se t'esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint de prop meu, se'n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,
jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l'horitzó marí.
L'empenta de l'amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins ant allí.
Navego al teu costat com encantat,
empès per l'amor que se me'n duu.
La via no conec ni l'encontrada:
sols sé que sóc amatent enamorat,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.

Arranjament del poema

L'esposa parla de Joan Maragall