Mostrando entradas con la etiqueta Estimar les Pedres amb sentiment. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Estimar les Pedres amb sentiment. Mostrar todas las entradas

3/7/11

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi


Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.

No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.


Jo hi sóc si també vols ser-hi
 tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades 
que ens han dut molt lluny.


Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure 
poder conviure


el somni d'un món més just.

Lluis Llach
fotos al Correlo de Sant Magí 6 de Juny del 2010
dedicades a una Amiga la Maite 
Tarragonina i Patriota de cap a peus.
El 28 de Juny tot fen via.i cercant l'ofrena floral als Màrtirs Tarragonins del 1811,
 hi varem pasar per aquet indret.

1/7/11

Les cares saben del cor de la nit i del silenci de totes les albades.


Patriotes de tot Arreu de Catalunya,
no us oblidem,
en aquesta Urna del Honor
i la Dignitat
que;
son les escales del Pla de la Seu de Tarragona
hi sou tots.

Les cares són muntanyes de difícil accés,

tenen cimes estrellades i boires fondalades.

Les cares saben del cor de la nit

i del silenci de totes les albades.

Els rius no poden oblidar-se

de tenir set d’arrel xuclada als ulls.

La llengua del vent es posa a les parpelles.

Les cares tenen els ulls de les fulles

com una barca que salpa de les llàgrimes

i llisca galta avall abans s’obri la boca

plena de les paraules de la terra.

Les cares són un regal de llum,

una ala de cançó i un fresseig de fronda.

Les cares tenen ulls i els ulls, miratge

per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.

Poema "Regal de llum" de Francesc Florit Nin

Tarragona 28 de Juny del 2011

Avui, després de 200 anys d’aquells fets, volem els tarragonins i tarragonines homenatjar a totes aquelles persones que van defensar la ciutat, durant els 56 dies de Setge. Un homenatge que també volem fer extensiu a tots els tarragonins i tarragonines que van lluitar i lluiten, encara avui, per fer de Tarragona una ciutat millor.

En aquestes escales es varen deixar el últim Alè per un Poble Lliure, que encara no hem retrobat.

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes ,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulles
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
Jo no em canso d'esperar:
Per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat .
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra , l'altre en mar.

Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tots plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

Poema patriòtic d'autor desconegut "LES QUATRE BANDERES "



foto al Pla de la Seu de Tarragona 28 Juny del 2011

I és per això que, avui davant el mal
que entre els de la meva època es propala,

en lloc d’ésser estirat pel vil ronsal,

o amagar el cap dessota l’ala;

en lloc d’anar polint l’amable vers

de cara als monstres de l’abisme,

i sentint-me mosquit dins l’univers

que es refá amb el xiulet de l’egoisme,

em decideixo a arreplegar de mi

el que em pugui restar d’entusiasme

i pintar de blau cel i blau marí

l’horitzó de la fe, que en envaí

un negatiu fantasma

(...)

és per això, i no per res més,

que he procurat manifestar avui dia,

qui sóc, d’on vinc, on dec menar la vida,

quina fe em mou els llavis i quin és

el sentiment que en aquest món em guia.



I no m’estic de dir per endavant

que una raó molt tendra

és la que posa tremolor al meu cant:

abans el verd, el púrpura i el cendra

me’ls feia somniant,

i ara els prenc d’una troca més segura,

perquè al costat del llit meu repòs,

hi ha un altre llit amb una criatura

que duu la meva sang dins el meu cos.


Poema"La fe del pelegrí" de Josep Maria de Segarra.
amb aquesta fe vaig pelegrinar ahir 11 de Juny del 2011 TOT D'UN COP PER LA TERRA CATALANA I LA SAGRADA FAMÍLIA.


L'epopeia romàntica seria difícil d'explicar sense Dante, penso jo.
Mols poetes no haurien pogut construir els seus poemes, els seus viatges literaris d'a baix a a dalt, sense l'ajuda tant de la Commedia (que per a ells era Divina) i per a mi també, com del mite de Dante exiliat.

La mateixa cosa, més o menys, ocorre en la literatura catalana del segle XIX, encara que amb un desfasament que situa el romanticisme català una mica més tard del que hauria correspost. Als esforços de Verdaguer per construir una epopeia catalana van contribuir sens dubte els poemes de *Tasso, *Milton, *Lamartine i, en part, de *Ariosto, com es pot deduir de les múltiples glosses, resums i traduccions parcials que es van fer, precisament, en l'àmbit de la cultura catòlic-eclesiàstica de la ciutat on el poeta de *Canigóhabía estudiat, és a dir, Vic. El mateix es pot pel que es refereix a la seva relació amb Dante, vist que el poeta català va intentar escriure un poema anomenat *Infern, del com només queda una breu poesia titulada L’*eternitat del *Infern (*Després de *llegir a *Dant), que recorda el títol d'un text de l'any 1836 de *Victor Hugo[34]. Algunes dècades més tard, la *Commedia es convertirà en estímul d'un projecte mai realitzat *delhiperritmólogo Agustí *Esclasans, que tenia la intenció d'escriure el Poema de Catalunya, com confessava l'any 1913 en La *meva vida (1895-1920), seguint el model *dantesco.

L'intent més sistemàtic de partir de l'estructura vertical, del *epos de la *Commedia per construir un nou poema és, segurament, el de Josep Maria de Segarra, qui, una vegada finalitzada la traducció integral del poema *dantesco, va començar la composició del poema de Montserrat, és a dir, del seu personal *Commedia, que havien possibilitat precisament aquells “*sis *anys –per dir-ho amb les seves paraules- que va *viure *reclòs en la *duríssima *escola de la *mentalitat *dantesca, [en els quals] *havia *adquirit l’autor aquella disciplina *sense la *qual, *potser no *li *hauria *estat *possible dirigir-s'a la *pedra de Montserrat *amb *tota l’*audácia que la *voluntat d’*aquest *llibre *requeria”. És molt el treball que caldria fer per extreure d'aquesta els préstecs i totes les formes de *intertextualidad *dantesca que *rezumanestos milers de versos de Sagarra. De moment ens acontentarem amb algunes dades. Crec que la dada més profunda és el gest que porta a l'autor a assumir el cant de la fe segura i sincera, en un instant en què, dominant el mal, és útil realitzar un gest extremadament sincer i inequívoc, que és el que trobem en el proemi anomenat “La fe del *pelegrí”:

Un escrit de Rossend Arqués
la foto meva al Poble de les Cultures Ibèriques de Barcelona, Catalunya.

Cor i ploma
recreant sentiments
pels carrers dels meus versos
sobre humils fonaments.

Maria del Mar Blanco Mallo.
foto aquest mig dia del 11 Juny del 2011 a la Sagrada Família de Catalunya

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep
poema " Pedra"

foto el divendres 20 Maig del 2011a la Nit a les rodalies del Pulvinar del Circ de Tarragona

La canalla i la pedra, imatge pura
un bon record per dormir plasidament ,que tingueu bona nit.

Entre la piedra y la flor, el hombre.


Per a Tu Cristobal e Isabel ,que heu amprat la meva llengua Materna com a vostra i un cop mes hem compartit Plegats ansies de Llibertat per a la Nostra humiliada Pàtria, no son les llengües qui separen el Pobles, persones i arrabassen Boscos, son los polítics i banques.
Foto al circ de Tarragona prop del Pulvinar 21 de maig del 2011.

Entre la piedra y la flor, el hombre:
el nacimiento que nos lleva a la muerte,
la muerte que nos lleva al nacimiento.

El hombre,
sobre la piedra lluvia persistente
y río entre llamas
y flor que vence al huracán
y pájaro semejante al breve relámpago:
el hombre entre sus frutos y sus obras.

El henequén,
verde lección de geometría
sobre la tierra blanca y ocre.
Agricultura, comercio, industria, lenguaje.
Es una planta vivaz y es una fibra,
es una acción en la Bolsa y es un signo.

Es tiempo humano,
tiempo que se acumula,
tiempo que se dilapida.

La sed y la planta,
la planta y el hombre,
el hombre, sus trabajos y sus días.

Desde hace siglos de siglos
tú das vueltas y vueltas
con un trote obstinado de animal humano:
tus días son largos como años
y de año en año tus días marcan el paso;
no el reloj del banquero ni el del líder:
el sol es tu patrón,
de sol a sol es tu jornada
y tu jornal es el sudor,
rocío de cada día
que en tu calvario cotidiano
se vuelve una corona transparente
-aunque tu cara no esté impresa
en ningún lienzo de Verónica
ni sea la de la foto
del mandamás en turno
que multiplican los carteles:
tu cara es el sol gastado del centavo,
universal rostro borroso;
tú hablas una lengua que no hablan
los que hablan de ti desde sus pulpitos
y juran por tu nombre en vano,
los tutores de tu futuro,
los albaceas de tus huesos:
tu habla es árbol de raíces de agua,
subterráneo sistema fluvial del espíritu,
y tus palabras van -descalzas, de puntillasde
un silencio a otro silencio;
tú eres frugal y resignado y vives,
como si fueras pájaro,
de un puño de pinole en un jarro de atole;
tú caminas y tus pasos
son la llovizna en el polvo;
tú eres aseado como un venado;
tú andas vestido de algodón
y tu calzón y tu camisa remendados
son más blancos que las nubes blancas;
tú te emborrachas con licores lunares
y subes hasta el grito como el cohete
y como él, quemado, te desplomas;
tú recorres hincado las estaciones
y vas del atrio hasta el altar
y del altar al atrio
con las rodillas ensangrentadas
y el cirio que llevas en la mano
gotea gotas de cera que te queman;
tú eres cortés y ceremonioso y comedido
y un poco hipócrita como todos los devotos
y eres capaz de triturar con una piedra
el cráneo del cismático y el del adúltero;
tú tiendes a tu mujer en la hamaca
y la cubres con una manta de latidos;
tú, a las doce, por un instante,
suspendes el quehacer y la plática,
para oír, repetida maravilla,
d ar la hora al pájaro, reloj de alas;
tú eres justo y tierno y solícito
con tus pollos, tus cerdos y tus hijos;
como la mazorca de maíz
tu dios está hecho de muchos santos
y hay muchos siglos en tus años;
un guajolote era tu único orgullo
y lo sacrificaste un día de copal y ensalmos;
tú llueves la lluvia de flores amarillas,
gotas de sol, sobre el hoyo de tus muertos

-mas no es el ritmo oscuro,
el renacer de cada día
y el remorir de cada noche,
lo que te mueve por la tierra:

fracment tercer del Poema "" Entre la piedra y la flor "
de Octavio Paz
amb la llengua dels meus Amics Cristobal i Isabel Independentistes convençuts foto tot just desprès de compartir inquietuds amb altra gent a la Plaça de la Font de Tarragona.

Pobre embolcall que ha oprimit al meu fantàstic estel!


El meu cor, com una serp,
s'ha desprès de la seva pell,
i aquí la miro entre els meus dits
plena de ferides i de mel.

Els pensament que van fer niu
a les teves arrugues, on són?
On les roses que aroma
a Jesucrist ia Satan?

Pobre embolcall que ha oprimit
al meu fantàstic estel!
Gris pergamí adolorit
del que vaig voler i ja no vull.

Jo veig en tu fetus de ciències
, mòmies de versos i esquelets
dels meus antigues innocències
i els meus romàntics secrets.

Et penjaré sobre els murs
del meu museu sentimental,
al costat dels gèlids i foscos
lliris dorments del meu mal?

¿O et posaré sobre els pins,
-llibre dolent del meu amor-
perquè sàpigues dels trinats
que dóna a l'aurora el rossinyol?

Poema de Federico García Lorca “Corazón Nuevo” del conjunt “Caminar piedra a piedra”

Retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat


El 11 de febrer del 2011, vaig sentir el crit dels antics per veure del seu esperit mil•lenari, seguin camins que no hi havia transitat mai vaig fer cap on veieu a la foto, per aquí hi passava vida com era el aigua de la Tarragona Romana, però lo que queda son les ensenyances dels clàssics que no haguérem tingut que deixar mai, tota la tasca educativa de la República perduda en mans ineptes, però aquet no es el lloc de parlar del mundanal soroll, nomes veure i escoltar les ensenyances de la natura i dels clàssics.

Feia dies que tenia aquet article i no li trobava el lloc, aquet es el moment per a mi, al estar eixut cal restaurar i omplir el anjup, en aquestes pedres ja li han començat a fer, hi tenen un bon tros restaurat.

El pensament clàssic que contribueix en el progrés
Joan Manuel del Pozo va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés
Dimarts 21 de desembre de 2010 diaridegirona.cat


DANIEL BONAVENTURA Joan Manuel del Pozo, exconseller d'Educació, professor de Filosofia Antiga i Filosofia Política a la UdG, va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat. Del Pozo va pronunciar, a la Fontana d'Or, la conferència Contribueix al progrés el pensament clàssic?, en un dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG.

En el decurs de l'acte, Del Pozo va anunciar per al mes de març la presència a la UdG de la filosofa francesa Barbara Cassin.
Joan Manuel del Pozo (La Roda de Andalucía, Sevilla, 1948), traductor de Ciceró per a la col•lecció Bernat Metge, va explicar que tothom que aprofundeix molt en el coneixement d'una qüestió, arriba a uns "valors immanents" sobre aquell tema que "convida a dialogar-hi" des de 25 segles després. Així és com cal mirar endavant, però sense perdre de vista el que deixem enrere.

Grans pensadors com Hegel, Spinoza, Kant o Rawls segueixen vivint de matrius dels clàssics, i nocions com la igualtat davant la llei, el dret a exercir el poder per igual, la llibertat d'expressió o la contribució per igual al sosteniment de la ciutat a base d'impostos, són d'origen grec.
Del Pozo, que va remarcar que tot just fa 300 anys que tenim una forta consciència històrica, i que considera que l'ensenyament secundari ha abandonat excessivament l'estudi del grec i del llatí, va concloure que és del tot justificat el retorn als grecs, però aques retorn "no ha de ser ornamental, sinó que ha de convidar a pensar".

30/6/11

Si al país que enyoro, un àngel em volgués portar.


Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
-Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?

Poema "ENYORAMENT " de Màrius Torres
foto aquet mig dia 3 de març del 2011 al Pont de Caixes de Constanti, tot anant al riu Francolí.
Axó que se mig entreveu a la dreta dalt es la Autovia que hi fan passar per anar de Reus a buscar el AVE de la Secuita.


El pont de les Caixes de Constantí, romà i medieval, serà reconstruït de forma integral
Han modificat el traçat de la futura carretera entre Reus i l'estació del TAV a la Secuita, que passava just per sobre del monument.

El pont de les Caixes de Constantí, considerat fins fa pocs anys medieval, però on l'any 2008 s'hi va descobrir un anterior aqüeducte d'època romana, serà restaurat i reconstruït de forma integral. Unes obres que penjaven d'un fil pel projecte de construcció de la carretera que ha d'unir Reus i l'estació del TAV a la Secuita, ja que el traçat previst passava just per sobre d'aquest monument. Però, segons l'alcalde de Constantí, Josep Maria Sabaté, l'autovia «no afectarà el pont» perquè se n'ha modificat el projecte. Les obres de reconstrucció del pont tenen un pressupost de 100.000 euros, que finançaran a parts iguals l'Ajuntament i la Generalitat a través de l'1% cultural. En una primera fase es consolidarà l'estructura del pont i posteriorment restituiran les pedres.
El darrer ple de l'Ajuntament de Constantí va aprovar la signatura d'un conveni per executar les obres de restauració i per a la reconstrucció integral del pont de les Caixes, que tindrà la col·laboració de la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat i de l'Incasòl. De fet, la licitació de les obres anirà a càrrec de l'Institut Català del Sòl.
En una primera fase, es consolidarà l'estructura del pont i «es restituirà l'estat previ a l'enderroc de la façana del pont, que és la més deteriorada arran de les pluges de l'any 2007, segons va explicar l'arqueòleg Josep Anton Remolà, autor de la redacció del pla director del pont de les Caixes juntament amb Pau Jansà i Miquel Orellana. Aquell any, l'esllavissament provocat per les fortes pluges va posar al descobert un aqüeducte romà anterior al pont medieval, fet que incrementava l'interès patrimonial i científic d'aquest monument.
En aquesta fase, també es consolidarà tota l'estructura de l'aqüeducte, ja que en els últims mesos les obres del corredor del Mediterrani (sobretot les vibracions produïdes pel pas dels camions), n'han posat en perill la seva estabilitat. «Prèviament a la restauració, calen tasques de reforçament i de consolidació del pont per tal que recobri la solidesa», segons Remolà.
En una segona fase, es reconstruirà el pont pedra per pedra: «A partir de la documentació gràfica de què disposem, podem saber on va cadascuna de les pedres que van caure; hem de refer el pont amb un criteri el més explícit possible», segons l'arqueòleg, que va afegir-hi que es deixarien sense refer «les parts que convingui que siguin visibles», o sigui, les que han de permetre veure que hi ha un primer aqüeducte romà i una posterior construcció d'època medieval.
Les obres tenen un pressupost de 100.000 euros, que finançaran a parts iguals l'Ajuntament de Constantí i la Generalitat a través de l'1% cultural. Segons l'alcalde, Josep Maria Sabaté, les obres no començaran fins a l'any que ve. A l'entorn del pont, l'Ajuntament també preveu crear-hi una zona d'esbarjo.
Obres públiques
El projecte de reconstrucció del pont estava penjant d'un fil a causa de les obres públiques que estan en execució i que es projecten al Camp de Tarragona, com el corredor del Mediterrani i per la variant del darrer tram de l'antic camí de Montblanc. En aquest sentit, el traçat de la carretera entre Reus i l'estació del TAV a Perafort afectava de ple el pont, ja que el projecte inicial feia passar la via just per sobre del monument. L'Ajuntament de Constantí havia demanat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que reconsiderés el traçat de la futura carretera, i sembla que finalment se n'ha sortit, i «la Generalitat ha modificat el traçat».
D'altra banda, Sabaté va destacar que des de fa dues setmanes s'ha restituït el pas de l'aigua de rec per sobre de l'aqüeducte, que dóna servei als regants de la zona.
La història
L'estructura medieval del pont de les Caixes de Constantí és una reforma d'un pont precedent, d'època romana. Un aqüeducte romà, possiblement privat i hipotèticament relacionat amb la vil·la romana de Centcelles, que està situada molt pròxima al monument. El pont, de més de seixanta metres de llargada, sustenta la caixa per on passava l'aigua, que té una amplada de dos metres, una superfície molt superior a la del conegut pont del Diable de Tàrraco, que té una amplada d'aproximadament uns 60 centímetres. La part de l'aqüeducte d'època romana que es conserva és d'uns tres metres i mig i, per sobre d'aquesta altura, hi ha la construcció feta en època medieval. El pont té tres obertures: una amb un arc ogival, que permetia el pas de la riera, i dues més amb un arc de mig punt, que deixaven pas per al camí medieval de Montblanc. La funció d'aquest aqüeducte era «captar aigua del Francolí, emmagatzemar-la i distribuir-la per la fèrtil planúria que hi ha fins a Tàrraco», a més de servir també per abastir els banys de la vil·la romana de Centcelles.

Un article de CARINA FILELLA 27/05/10 02:00 Diari El Punt

La glòria del món és transitòria, i no és ella la que ens dóna la dimensió de la nostra vida


Salut Colla, 
me direu que te que veure aquesta foto amb les pedres
mil•lenàries???.
Dons us lo diré sense trair al esperit del Bosc, 
on el mundanal soroll 
i les misèries humanes no hi tenen lloc.

Aquestes dos pedres tallades 
i picades a ma 
en el mestratge de la vida, 
del ser persona
de fidelitat als ideals
a les conviccions
han deixat,
deixant,
i deixaran 
petjada.

Son ja pedres 
I seran mil•lenàries 
en el pensament 
i formació ètica moral de les generacions futures
en los nostres nets i mes enllà.

No son los únics, 
que he tingut la sort de conèixer, 
Per no deixar-me a ningú 
no en nombraré a cap 
alguns los comparteixo amb la Montserrat.

Aquests l últims 
ens embolcallen amb el seu esperit.

Gracies amics, gracies♥♥♥

La glòria del món és transitòria,
i no és ella 
la que ens dóna la dimensió de la nostra vida, 
sinó l'elecció que fem 
de seguir la nostra Llegenda Personal,
tenir fe en les nostres utopies
i lluitar pels nostres somnis.

Paulo Coelho

Foto al acte Central de la segona ronda de les Consultes
Sobiranistes a Vendrell 21 de febrer del 2010
que per cert la gent de Barcelona barem brillar per la seva absència i la resta de Catalunya també.
eren les comarques beines a Vendrell
Algu ho tenia que dir.
Perquè costa mol poc demanar lo que Tu no dones,
 tots cap a Barcelona a manifestar-nos
les altres contrades Catalanes, que se bonbin.
Sort que ens queda el Esperit de la
 CAPITAL CATALANA DEL INDEPENDENTISME 
ARENYS DE MUNT//*//

Que la felicitat us sigui mil•lenària com aquestes pedres.


Qui gratulatum vales lapidibus vetustis.
Que la felicitat us sigui mil•lenària com aquestes pedres.

foto Pont del Diable de Tarragona 22 de Febrer del 2011

I encara et recordo


I encara et recordo,
de la teva olor embriagadora
en un trosset de la meva pell.
L'he volgut guardar,
i no he pogut.
Serà millor de tornar-nos a trobar
per poder-la condensar,
en mil petons,
segur.
I no em fa mandra dir-te,
que respirar té una altra olor,
des de que estic amb tu.
La feina del desig
la treballa el destí,
que ajunta moments,
sentiments i olors
dels que ja no puc prescindir.
Qui ho diu,
que l'infinit no és petit?
Un gra de sorra pot ser
l'inici del desert.
Allí on vull morir de set
si no ets capàs de saciar
les ganes que tinc de tu,
en aquest precís moment.
Olorar-te és sentiment,
convertit en realitat
que mai vull oblidar.
Olora'm i seré
el que sempre tu tindràs,
en el record de la teva pell
dibuixat al pensament,
en forma de plaer.

Poema "Olora'm" de Marta Aubà de Tarragona
foto Pont del Diable de Tarragona 22 de Febrer del 2011