Denuncian a Mariano Rajoy por mantener su plaza de registrador, como había informado Atlántica XXII Publicado en enero 12, 2012

El periodista Fernando Romero ha publicat aquesta perla d'article per a la revista Atlàntica XII.
"L'advocat José Luis Mazón, en representació del partit Sobirania de la Democràcia (Soberanid), ha denunciat davant l'Oficina de Conflicte d'Interessos al president del Govern, Mariano Rajoy, per mantenir la seva plaça com a titular del Registre de la Propietat de Santa Pola , a la província d'Alacant, tal com havia informat Atlàntica XXII en el seu número 17, el mes de novembre. El president del Govern capitaneja el grup de pressió dels registradors de la propietat, que ha aconseguit mantenir privilegis de l'època franquista, únics a Europa. Des de 1981, Rajoy manté la plaça com registrador a Santa Pola, que li ha procurat uns 20 milions d'euros (3327720000 pts.), Segons denuncia l'Associació d'Usuaris de Registres.
Rajoy i el lobby dels registradors (I): El multimilionari que vol ser presidentEnviat per ATLÀNTICA XII en el seu número 17 (novembre 2011)
Per Fernando Romero, periodista
Recorden quan en el programa de TVE Tinc una pregunta per a vostè el març de 2009 Maria Violeta Aranguren, de cinquanta-tres anys i veïna de Ansoáin (Navarra), visiblement nerviosa li preguntava a Mariano Rajoy una mica tallada: "No serà gaire molèstia que em digui quant guanya vostè? ". El líder del PP va quedar traslladat i, per guanyar temps i pensar la resposta, fent gala de les seves taules com a home públic, li va contestar que no li havia sentit i que li tornés a preguntar. Un cop recuperada la compostura després de la "insolent" pregunta, Rajoy no li va dir el que guanyava. Només un breu "bastant més que vostè" i anar-se'n, tot seguit, per peteneres. Un milió d'euros l'any.
Un milió d'euros l'any (166.386.000 Pts) és l'estimació (a la baixa) dels seus ingressos per la seva activitat política i per la seva plaça de registrador a Santa Pola (Alacant) de la qual, segons l'Associació d'Usuaris d' Registres, ha percebut des del 1981 uns 20 milions d'euros (3327720000 pts.) ia la qual mai ha renunciat. El registre de Santa Pola li reporta entre 800.000 i un milió d'euros a l'any. A això cal afegir els prop de 100.000 euros que rep del PP en concepte de dietes i despeses més els 72.000 euros que cobra pel seu treball com a diputat al Congrés. ATLÀNTICA XXII va tractar de posar-se en contacte per escrit amb Rajoy per demanar la seva opinió, encara que sense èxit.

Probablement el multimilionari Rajoy serà president després de les eleccions generals del 20-N. Arribarà al poder polític però no al poder econòmic perquè ja ho posseeix des de fa anys com un dels principals caps del lobby dels registradors de la propietat d'Espanya, una minoria (un miler de persones), una casta poderosa que viu encara dels privilegis feudals en què el Dret no ha pogut penetrar. Són els registradors, que guanyen sempre en qualsevol conjuntura econòmica per la senzilla raó que tot passa obligatòriament pel Registre. Cap negoci del món té assegurada una clientela com la d'aquest gremi que en temps de crisi guanya encara més (els guanys mitjanes netes dels registradors s'estima en un milió d'euros anuals).
En els registres de la propietat seus titulars es forren amb l'expedició massiva de certificacions i notes per als creditors que desitgen informar-se dels béns dels deutors, es forren amb les execucions d'hipoteques per impagament de bancs, es folren per novacions de préstecs; es folren per embargaments de tot tipus: judicials de particulars o de l'agència tributària ... La crisi no ha fet més que engrandir els seus comptes corrents i tot això gràcies a Rajoy i al seu lobby, que va impedir durant el Govern de José María Aznar que es modifiqués una situació preconstitucional que permetia a uns funcionaris públics percebre, per la prestació d'un servei públic en règim de monopoli, les seves retribucions directament dels usuaris privats o públics. Algú coneix algun funcionari que expedeixi una factura amb el seu IVA a l'usuari per un servei públic? Doncs els registradors si.
Aquesta i altres denúncies han estat realitzades públicament (encara que amb escassa repercussió mediàtica) per l'Associació d'Usuaris de Registres, que dirigeix ​​el notari Javier Martínez del Moral, per a qui Mariano Rajoy ha volgut fer política sense renunciar a percebre el benefici econòmic d'un Registre de la Propietat: "La utilització d'aquest article pel senyor Rajoy, cas de comprovar, constituiria ja de per si causa d'inhabilitació d'aquest per la cosa pública, ja que hauria ocultat les seves enormes ingressos incompatibles, de forma constant i contumaç, durant vint anys ".
Mariano Rajoy porta vint anys en excedència i té la reserva de plaça del Registre de la Propietat de Santa Pola, plaça que està en règim d'interinitat permanent. Segons l'Associació d'Usuaris de Registres, Rajoy va nomenar registrador permanent accidental de Santa Pola a Francisco Riquelme, el seu amic i company de promoció des de 1977, denunciat per diverses irregularitats en finques de la seva propietat. L'operació és possible per una norma del Col · legi de Registradors, a la qual es va acollir el polític gallec, que permet designar com a interí a un company i repartir amb ell al 50% els guanys sense que la plaça surti a concurs. L'Associació considera que aquesta peculiar opció constitueix "un privilegi inaudit i únic en el món" i va ser un èxit de Rajoy en la seva època de ministre. El 50% dels guanys que es porta Rajoy es justifica com a quota col · legial, encara que per aquesta Associació és una falsa quota "que compon un inevitable rosari de fraus fiscals".

Noves mesures d'estalvi ( DE ROBO ALS HÙMILS, diria jo) del govern espanyol

https://vimeo.com/45699908

El Focus 3/24 posa èmfasi en el nou paquet de retallades a funcionaris, parats i dependents i la pujada d'impostos. En el programa, hi participen el vicerector d'Economia de la UB, Gonzalo Bernardos, i el redactor en cap d'Economia de TV3, Albert Closas.

El Pacte Fiscal de CYu igual a trileros de Rambla , On tes la Bola????, res de Res d'Independència

http://www.youtube.com/watch?v=9B3dPJUIDfw&list=UUsxxAFD44U-r6PU00G7_kkw&index=1&feature=plcp

Cimera catalana pel pacte fiscal. El govern proposa recaptar i gestionar tots els impostos i que Catalunya acordi cada cinc anys quants diners es retornen a Madrid pels serveis que presta l'Estat. El document planteja també fixar un límit a la solidaritat.

ELS PRIMERS 10 INCOMPLIME ENTS DEL SOCI D'ARTUR MAS EL RAJOY

El cap de l'Executiu presumeix d'haver posat en marxa més reformes que ningú en tan sols 100 dies de Govern. Però, en aquest temps, també ha realitzat 10 incompliments molt notoris.

1. No culparé els socialistes

"Si els espanyols volen que governi no em vaig a queixar de l'herència que rebi perquè serà per resolgui els problemes i no perquè se'ls expliqui", va dir Rajoy poc abans de guanyar les eleccions.

En el debat d'investidura va ser més solemne: "En la política no existeix l'herència a benefici d'inventari. Sabíem-i sabem-el que ens espera i sabíem-i sabem-que se'ns jutjarà pel que aconseguim i no pel que intentem o per com ens hàgim trobat les coses. No hi ha cap voluntat de mirar enrere ni de demanar a ningú responsabilitats, que ja han estat substanciades per les urnes fa un mes ".

Però ho va fer. Quan va descobrir que el dèficit de 2011 no es corresponia a l'anunciat. "Si el Govern anterior hagués complert els seus compromisos aquest any la reducció era de 18.000 milions menys, per això és sorprenent que alguns critiquin aquests Pressupostos", va dir en el Comitè Executiu del passat 2 d'abril. Va obviar que les xifres es van disparar fonamentalment per les comunitats autònomes, majoritàriament en mans del PP. Els seus barons ja li havien advertit el que se li venia a sobre.

2. No pujaré els impostos

"La meva intenció és no apujar els impostos perquè amb les dificultats que estan tenint les empreses i els espanyols no em sembla el més raonable", va dir Rajoy al Congrés el 19 de desembre de 2011.

Abans de la campanya jurava que no ho faria perquè es traduiria en "més atur i recessió". El 30 de desembre, tan sols 11 dies després, l'hi saltava amb un augment de l'IRPF i l'IBI per recaptar prop de 6.200 milions d'euros. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ho justificava batejant com "recàrrec temporal de solidaritat".

3. No abarataré l'acomiadament

Amb la "extremadament agressiva" reforma laboral, tal com la va anomenar el ministre d'Economia Luis de Guindos, Rajoy va tornar a faltar a la seva paraula. "El PP no pretén abaratir l'acomiadament", deien els seus dirigents en campanya. Ara la indemnització per acomiadament improcedent es redueix de 45 a 33 dies per any amb un màxim de 24 mensualitats, mentre que la del procedent és de 20 dies per any treballat amb un límit màxim d'un. I, per si fos poc, es dóna als empresaris les eines perquè fer que aquest sigui més fàcil. Amb la reforma laboral de Zapatero, Rajoy es va queixar: "El que ha fet vostè és per a l'acomiadament i no per l'ocupació".

4. No deixaré que em diguin el que he de fer

Rajoy reivindicava la seva independència i sostenia que a ell no li anaven a donar "ordres" des d'Europa, però aviat va veure que no era tan fàcil. "Com a espanyol, no m'agrada que des de fora em diguin el que he de fer", deia a l'oposició. Amb aquesta filosofia va anar a una cimera de la Unió Europea on va presentar un 5,8% d'objectiu de dèficit per a Espanya el 2012. "No he consultat els líders europeus ia la Comissió l'hi explicaré a l'abril. No he de fer. És una decisió sobirana", va sostenir.

Poc després, l'Eurogrup va fixar la xifra final en un 5,3%. Un ajust addicional de 5.000 milions d'euros. Des Moncloa es va tractar de vendre com un èxit. Rajoy va dir que era "assequible" i va variar el seu missatge defensant que sempre cal tenir "el màxim nivell de coordinació amb la UE". El líder del PP reporta a Alemanya des que va ocupar al càrrec. Un dels seus primers viatges va ser per veure la cancellera Angela Merkel. I res més aprovar els pressupostos, els hi va detallar als seus emissaris de la CDU.

5. No aplicaré el que el meu partit va criticar

El Govern ha llançat una amnistia fiscal en els comptes "més restrictives de la democràcia" perquè aflorin 25.000 milions d'euros. Els defraudadors pagaran un 10% per blanquejar els seus diners. D'aquesta manera, Rajoy torna a esmenar-se a si mateix perquè el 2010 quan es va plantejar que Zapatero ho fes, ell va comentar que li semblava una "ocurrència" i que el seu partit no ho havia de donar suport. També es va anunciar l'increment de l'impost de societats amb el qual es pretén recaptar altres 5.350 milions. En el seu moment, Rajoy ho considerava "un error".

6. No em amagaré

Va ser la primera entrevista que va concedir tot just ser nomenat. Va explicar a Efe que havia decidit posar-se al capdavant de la Comissió Delegada d'Afers Econòmics perquè "amb cinc milions d'aturats l'economia és el més important" i volia donar "un senyal que el president donarà la cara i no es va a amagar ". Però ell mai compareix per donar les males notícies. Les mesures impopulars les anuncia la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, acompanyada del ministre de torn.

A més, Rajoy no sol donar rodes de premsa a Espanya. Parla en general quan està fora i ho ha de fer per obligació després de finalitzar les reunions internacionals amb els seus homòlegs.

Ni tan sols va voler explicar la retallada de 10.000 milions d'euros en sanitat i educació. Ningú es va atrevir a posar-li veu a la notícia i la dada es va introduir ben ocult entre els paràgrafs d'una nota informativa. Tampoc ho va fer per tranquil · litzar els espanyols quan la prima de risc es va disparar. Va sortir a la carrera pel Senat, quan els periodistes preguntaven per això. Com a cap de l'oposició atribuïa la pressió dels mercats a "la desconfiança" que generava el Govern "dins i fora d'Espanya". Ara responsabilitza a la recessió europea.

7. No recortaré en sanitat i educació

"Li vaig a ficar la tisora ​​a tot, excepte a les pensions públiques i, encara que sigui competència de les comunitats autònomes, a la sanitat i l'educació, on no vull retallar els drets dels ciutadans", va explicar Rajoy en una entrevista a Punto Ràdio abans del 20-N. Aquest passat divendres es va aprovar una retallada de 10.000 milions d'euros en els serveis públics. El major cop de destral a l'Estat del benestar. Des Colòmbia, Rajoy demanava als ciutadans "un petit esforç" i enteniment.

8. No implantaré el copagament

"No és un assumpte que s'hagi debatut. Jo no sóc partidari del copagament en la Sanitat", va dir Rajoy el 17 de març. És veritat que de moment no afecta els serveis sanitaris ni a les intervencions. Per ara, perquè des del Govern no es descarta res. Però la veritat és que, al final, ha arribat el copagament farmacèutic progressiu amb l'objectiu d'estalviar més de 3.000 milions d'euros. "Són uns pocs euros", ha indicat Rajoy fa uns dies fent càlculs. Entre 8 i 20 per a les rendes més altes. Va preferir no esmentar als pensionistes-abans intocables per al PP-que a partir d'ara hauran de pagar els seus medicaments.

9. No em saltaré la llei 'estrella' de la campanya

No feia més que repetir en tots els seus mítings que la seva prioritat era aprovar la Llei d'Emprenedors per generar ocupació. Rajoy es va comprometre a tirar endavant aquesta mesura en els tres primers mesos de Govern però es va quedar fora d'aquest termini per les desavinences entre Hisenda i Moncloa i perquè Santamaría va prioritzar la de Transparència.

En l'executiu diuen que estan amb els últims serrells. Els empresaris la esperen amb expectació perquè està previst que s'inclogui la modificació del règim de l'IVA per no haver de pagar fins cobrar les factures. De moment es preparen dues trobades de pimes, un amb Merkel i un altre amb el primer ministre de Polònia, Donald Tusk.

10. No imposaré la meva majoria absoluta

En la seva investidura, Rajoy va allargar la mà a l'oposició i va oferir "diàleg" per renovar el Constitucional, el Defensor del Poble, el Tribunal de Comptes i RTVE. "Vull que sigui la principal característica de l'estil del nou Govern", ha indicat. Pretenia solucionar abans de l'estiu, però al final el de l'ens públic s'ha resolt per decret llei. L'Executiu trenca el consens per imposar el president sense necessitat de pactes.

Des Moncloa asseguren que el PSOE "bloquejava" les converses. Volen un gestor per aplicar els ajustos pressupostaris. La distància amb Alfredo Pérez Rubalcaba és cada vegada més gran. Malgrat les turbulències econòmiques, Rajoy no li crida perquè vagi a despatxar amb ell en públic. No li perdona que no li hagi donat suport a la Llei d'estabilitat pressupostària.

Al Congrés Rajoy va dir que els resultats electorals eren bons per aplicar les seves decisions però va admetre que això "no garanteix l'encert". "La majoria és un instrument excel · lent per executar les decisions però no és forçosament el millor per dissenyar-les", va dir. Ara sembla haver desterrat i recorda constantment que les urnes li han legitimat per emprendre les reformes que consideri necessàries.

El que ha de venir

A la recambra l'IVA, el sou dels funcionaris, les prestacions per desocupació ... Des del Govern diuen que "no hi ha intenció" de tocar res d'això. Però la frase es repeteix molt en els últims temps i després s'oblida.

PER QUÈ NO BANCA PÚBLICA?

Per què el govern espanyol ha invertit tants diners en salvar la banca, amb tan pocs resultats a facilitar el crèdit? ... Hauria estat una mesura molt més eficaç i equitativa si l'Estat espanyol (amb els diners invertits en ajudar els banquers i als seus accionistes) haurien fet el banc públic ... "
Una notícia que segur vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació del país és la del moviment que està passant als EUA (centre de la crisi financera), que gaudeix de gran suport popular, que proposa la creació de banques públiques, tant a nivell estatal com federal. En part, això es deu a l'enorme descrèdit que la banca privada té en aquell país. Segons les últimes enquestes, els bancs estan entre les institucions menys valorades en la societat nord-americana. Malgrat les enormes quantitats de fons públics que els bancs han rebut, encara avui és difícil per a les petites i mitjanes empreses, així com per a la majoria de la ciutadania, aconseguir crèdit bancari. En lloc d'utilitzar els fons públics per complir aquesta funció social (l'oferiment de crèdit), els grans bancs han utilitzat aquests fons per continuar amb els seus comportaments especulatius (que van causar la crisi financera) i per incrementar encara més els salaris i bons dels seus directius. Com a conseqüència, l'hostilitat de la població cap als bancs s'ha accentuat encara més.

 Però l'altra raó que hi hagi un nombre creixent de representants polítics que, pressionats per l'opinió popular, estiguin proposant crear una banca pública és l'experiència positiva de la banca pública en aquells estats que tenen bancs estatals públics. D'ells el més conegut és el Banc Estatal de l'estat de North Dakota, fundat fa noranta-un anys, el capital inicial es va basar en els impostos i taxes estatals que continuen sent la font principal d'aquell banc. Segons les seves regles internes, tal banc estatal té prohibit fer inversions en activitats especulatives, li ha d'exigir, a més, que inverteixi en el propi estat de North Dakota. Ha estat un dels bancs més solvents i menys afectats per la crisi financera que pateix el país. I també un dels pocs bancs que va prevenir la bombolla immobiliària, evitant les hipoteques escombraries (subprime mortgages) en la seva pràctica bancària. Tal com escriu Ellen Brown en el seu llibre Web of Debt, tal banc públic és responsable que aquell Estat no hagi patit l'escassetat de crèdit que han patit la majoria d'estats als EUA.
Això explica que molts altres estats estan pensant en constituir bancs públics similars. Ha aparegut, així, una onada de propostes en els parlaments estatals de diversos estats (Vermont, Virgínia, Michigan, Washington State), que proposen l'establiment de bancs estatals públics. Totes estàs propostes responen al afartament de la població cap al sistema bancari actual i la utilització de fons públics per salvar-lo. Reproduint el mateix enuig general, diversos parlaments estatals han prohibit que els fons de l'estat s'inverteixin en bancs d'inversió (Investments Banks) que aconsegueixen els seus beneficis a base d'inversions especulatives que posen en risc els fons públics.
I una altra dada important, que tampoc hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols és que es comencen a escoltar veus als EUA que estan demanant també que s'estableixi un banc públic, veus que estan trobant una gran receptivitat al carrer, i fins i tot en alguns sectors del Congrés (que no han estat captats encara pels lobbies de la Banca). Entre aquestes veus hi ha la del Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, que en un article recent a la revista The Nation indicava que els 700.000 milions de dòlars que es van gastar per ajudar la banca, s'haurien d'haver utilitzat en establir una banca pública, evitant així que els EUA tingués l'enorme problema de crèdit que té avui. Segons Joseph Stiglitz aquests diners podria haver suposat la creació d'un Banc Públic, a partir del qual podria haver-se arribat a una activitat creditícia de 7.000 bilions de dòlars (seguint el criteri de seguretat d'1 a 10, fins i tot més conservador que el d'1 a 30 que ha estat la pràctica bancària generalitzada). Aquesta quantitat significa una capacitat molt més gran que la que avui necessita el país. Concloïa Stiglitz, en l'article, que l'ajuda a la banca no havia estat, en realitat, una mesura per facilitar el crèdit, sinó una intervenció pública amb l'objectiu primordial de salvar als banquers i als accionistes.
Aquestes notícies que vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols són molt rellevants per a Espanya també, ja que la mateixa pregunta s'hauria de fer al nostre país. Per què el govern espanyol ha invertit tants diners en salvar la banca, amb tan pocs resultats a facilitar el crèdit? La població, així com els mitjans i petits empresaris (els empresaris que creen més ocupació en el sector privat a Espanya), tenen enormes dificultats en aconseguir crèdit i això malgrat que el govern ha invertit enormes quantitats en ajuda als bancs. Hauria estat una mesura molt més eficaç i equitativa si l'Estat espanyol (amb els diners invertits en ajudar als banquers i als seus accionistes) haurien fet el banc públic, tal com, em consta, el Sr Stiglitz va suggerir a les autoritats espanyoles sense que , segons sembla, tingués cap resposta.
I el fet que no ho fessin és, un cop més, conseqüència del gran poder de la banca a Espanya (el poder fàctic de major força al nostre país), liderat pel Banc d'Espanya, el governador (nomenat pel govern socialista ) és el màxim exponent del pensament liberal, pensament que ha causat l'enorme crisi actual, i encara avui domina la cultura econòmica del país. La nacionalització de la banca o la creació d'una banca pública és un dels grans tabús, dels molts que hi ha a la cultura política i mediàtica del país, que hauria de desaparèixer per permetre un autèntic debat sobre la situació bancària a Espanya, que, en contra del que promou la saviesa convencional al país, necessita fer canvis molt substancials en els seus sistemes de propietat, de govern i de funcions.

un gran article de  Vicenç Navarro

AJUDA A DIFONDRE LA NOTÍCIA, DONA-LI A COMPARTIR

ERC i Jo volem saber quant els va costar l'estada als ducs a Marivent



ERC vol saber quant els va costar l'estada als ducs a Marivent

Esquerra Republica ha presentat una sèrie de preguntes al Congrés perquè el Govern detall quant ha costat l'estada dels ducs de Palma aquest cap de setmana a Mallorca amb motiu de la declaració judicial que Iñaki Urdangarín davant el jutge José Castro, que instrueix la investigació sobre l'Institut Nóos.

Volen saber quin cost ha generat l'obertura del Palau de Marivent, on es van allotjar els ducs de Palma, qui s'ha fet càrrec d'aquestes despeses i si hi va haver efectius policials als voltants del complex durant el cap de setmana i els dies previs a la arribada de Urdangarín i la Infanta Cristina.

ERC s'interessa sobre si cotxe en què el gendre del Rei es va desplaçar al jutjat de Palma a prestar declaració és propietat de l'Estat.

Despeses de seguretat

També demanen la dada de quants efectius de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat han participat en el dispositiu, quants d'ells han hagut de desplaçar-se al'illa tant durant aquests dies i quin ha estat el cost total de l'operatiu.

29 de Febrer del 2012 a Tarragona. Manifestació en defensa dels drets socials i laborals

Penjat per PobleviuTV el 29/02/2012



Uns 4000 manifestants convocats per la Plataforma Ciutadana en Defensa dels Drets Públics i l'Assemblea 15-M Tarragona, han iniciat a les 19h la marxa a la plaça Imperial, finalitzant a l'Estàtua dels Despullats, on s'ha llegit un manifest. Aquesta protesta s'ha realitzat a tota Europa en contra les polítiques d'austeritat que s'estan aplicant per contenir el dèficit. A mig camí, un nodrit grup de manifestants a abandonat el recorregut establert i s'han acostat al rectorat, ja que la cinquantena d'estudiants que l'estaven ocupant des del migdia havien demanat suport pel possible desallotjament.

Les relacions entre CiU i el Grup Godó

Les primeres relacions entre CiU i el Grup Godó tenen tots els ingredients de la novel·la negra.

El Grup Godó havia apostat per la TV privada quan es van concedir les primeres llicències i Javier de Godó va presidir Antena 3 des de la seva inauguració el 1990.

Les tensions entre socis i la desconfiança envers l’equip dirigit per Manuel Martín Ferrand van dur al Conde de Godó a contractar l’exagent secret Mikel Lejarza, (“el Lobo” infiltrat a ETA els anys setanta) perquè espiés els seus col·laboradors més immediats de qui no s’acabava de refiar.

Es va endur la sorpresa de descobrir que alguns dels càrrecs del seu grup amb qui estaven conspirant era amb “El observador”, el diari creat per Lluís Prenafeta el 1990 i que durant tres anys va intentar expressar els interessos de CiU en castellà i competint amb “La Vanguardia”, a qui CiU havia tallat el 1986 les ajudes que el cas Casinos havia aflorat perquè considerava que el diari no coincidia amb els seus interessos.

Godó els va destituir i dos d’ells, Albert Garrofé i Carlos Fajardo, van passar efectivament a col·laborar amb “El observador”.

L’espionatge es va ampliar a càrrecs públics i el cas va esclatar el 1993, quan la policia va detenir Mikel Lejarza i el Conde va haver d’anar a un judici el 1995 on finalment va ser absolt.

Després del fracàs del “Observador” CiU veu que els seus intents d’influir en premsa continuen limitats a un “Avui” hipersubvencionat i amb poca tirada mentre recull un altre fracàs en l’intent de crear una cadena privada de ràdio en català, Cadena 13. És llavors quan decideix assegurar la seva influència a través d’un grup comunicatiu privat ja existent.

A finals de 1997 el Grup Godó comença a rebre els ajuts al foment del català en mitjans de comunicació amb la publicació mensual de “La Revista dels Súpers” i el 1998 forma la societat Vang-3 Publicacions al 50% amb Televisió de Catalunya.

Aquest és un any de decidida col·laboració: el Grup Godó compra la gestió de la llicència de la històrica Ràdio Associació de Catalunya, reconvertida en RAC 105 dins les emissores públiques de la Generalitat, i la converteix el 2000 en RAC1.

També negocia la compra de l’Avui però finalment la desestima.

Al Grup Godó li faltava entrar en el camp televisiu, on havia patit les trifulgues d’Antena3 i no havia aconseguit noves llicències. El 2001 aconsegueix un canal de TV local amb City TV i el 2003 el govern de la Generalitat atorga a una empresa del grup, Emissions Digitals de Catalunya (EDC), la llicència del canal múltiple de TDT amb cobertura a tot Catalunya que acabarà convertint-se en l’actual 8TV.

En la constitució d’aquesta empresa el Grup Godó hi aportava el 62,5%. Els altres socis eren: 20% del Grup 100% Comunicació (Justo Molinero), 10% de Tradia (Abertis Telecom), 0,5% d’una societat participada pels empresaris Sol Daurella, Artur Carulla, Antoni Vila Casas, Carles Colomer i Maria Reig i un 2,5% de l’Orfeó Català. Posteriorment el Grup Godó ha anat ampliant la seva participació fins arribar al 100% del capital.

Els socis que acompanyen la posta en marxa d’EDC pertanyen a l’entramat econòmic i comunicatiu de Convergència, amb una presència significativa de Fèlix Millet: l’argument principal del govern convergent per atorgar la llicència va ser la consolidació en l’àmbit digital de la llicència analògica que prèviament ja tenia Millet des de l’any 2000 però que l’únic que emetia era una carta d’ajust on hi deia “Orfeó Català”.

La proposta d’EDC es presentava com “una televisió catalana i propera, amb un nou concepte ètic i estètic, amb continguts d’entreteniment més intel·ligent i de divulgació més interessant”, que fomentaria la cultura catalana “a través de la presència de les manifestacions d’aquesta dins la programació i l’emissió de cançons interpretades en llengua catalana o aranès”.

Quant a l’ús de la llengua catalana, es comprometia a emetre en llengua catalana un 100% de la seva producció pròpia.

8TV ha rebut repetides crítiques per incomplir aquests objectius, sobretot pel que fa a la llengua, ja que les pel·lícules que emet i altres espais són en castellà. 8TV és el canal generalista d’un multiplex que EDC es comprometia a omplir amb un altre de musical, un tercer infantil i un últim d’estils de vida. Actualment aquests tres canals estan llogats a Barça TV, a Canal Català i a Estil9, i EDC encara no ha complert amb les quotes de producció pròpia compromeses.

Aquesta actuació no solament no ha comportat cap actuació sancionadora sinó que una setmana abans que el govern anunciés la dràstica retallada a la CCMA, el departament de Presidència de la Generalitat va contractar amb la comercialitzadora publicitària del grup Godó la inserció de “càpsules i microespais divulgatius de contingut informatiu i d’interès general per a la ciutadania a 8TV, RAC1 i RAC105″, per un import d’1.999.828,60 euros (una xifra elaborada amb delicadesa d’orfebre), formalitzada pel procediment “negociat sense publicitat”.

A aquestes ajudes, caldria sumar-hi les subvencions que rep La Vanguardia, en especial la rebuda per fer l’edició en català, en un total que podria ascendir, segons algunes fonts, als 5 o 6 milions d’euros.

A aquest pas la imatge que va donar Josep Cuní del seu pas de TV3 a 8TV, com d’un transatlàntic a una mallorquina, pot acabar invertint-se.

Ganes no en falten.

Josep M. Carbó

Com nos roben los amics del Mas i Duran //*//

UN 40% DEL QUE PAGA CADA CATALÀ NO TORNA AL PAÍS !!!!

Només 60 de cada 100 euros que paga d'impostos un català es gasten o s'inverteixen després a Catalunya. Els altres 40 ho fan a la resta de l'Estat, en bona part en obres faraòniques i sense cap criteri de rendibilitat econòmica i social. Aquesta és la principal conclusió, si més no, d'un estudi que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN) a partir de l'anàlisi de les balances fiscals entre l'administració catalana i l'estatal publicades pel període 2002-2005, actualitzades al 2008 i comparades amb el pressupost català del 2011.

Segons això, de cada 100 euros que s'ingressen en taxes a Catalunya, només cinc són gestionats d'entrada per la Generalitat, mentre els 95 restants (IRPF, IVA, Societats, impostos especials...) van directament cap a Madrid. Si a aquests s'hi afegeix l'aportació que rep directament l'Estat dels fons socials europeus, equivalent en proporció a 15 euros més per habitant, resulta que dels 110 euros de què disposa Madrid provinents de cada català només en gasta o en reinverteix la meitat, 55, al país, que caldria afegir als 5 que ja no n'havien marxat.

L'altra meitat l'Estat la destina a “finançar” la resta de comunitats autònomes “sense dèficit fiscal”, recalca el CCN (35 euros) i a inversions “inútils” (els 20 euros restants), entre les quals destaca les grans infraestructures (50.000 milions en la xarxa del TAV, 35.000 més en autovies “injustificables” o 6.000 en “aeroports sense viabilitat”), si bé també hi situa els subsidis del PER (pla d'ocupació rural), els ministeris “sense feina” o “l'excés de funcionaris”.

Aquesta precària situació financera, sempre segons l'estudi del CCN i seguint la mateixa proporcionalitat, obliga la Generalitat a endeutar-se amb particulars i entitats financeres en 24 euros més per habitant per poder fer front als serveis que presta. El retorn d'aquest deute, però, fa que, en realitat, cada cop hagi de destinar més part del pressupost a pagar interessos i amortitzacions i, per tant, que li quedin menys diners per pagar els serveis i inversions que li serien pròpies. “Parlar d'un dèficit fiscal del 8 al 10% del PIB no mostra la veritable magnitud de l'espoli”, lamenta el Cercle, que conclou: “l'Estat ens costa un 40% dels impostos que paguem els catalans, i això no passa enlloc més del món”.

Som de dretes i tenim projecte, de arruinar a la gen humil i treballadora.

La transició nacional i el pacte fiscal són mers expedients, retòric l'un, tàctic l'altre, improvisats per trampejar una conjuntura ─l'esgotament de l'autonomisme─ i tanmateix presentats, relatats, com a moviments, o objectius, estratègics: "ei, tenim un pla".

En canvi, els acords amb el PP, al Principat i a Madrid, responen a un projecte polític de gran calat ─una nova contrareforma de l'estat social─, compartit amb el centredreta de tot Europa, i, tanmateix, CiU s'entesta a reduir-los a un accident aritmètic, a un caprici de la conjuntura. Ara que les masses políticament crítiques coincideixen a assenyalar el tacticisme com un dels defectes més greus dels partits, resulta que CiU, en un gest autodestructiu, renuncia a presumir de programa: d'estar aplicant un autèntic projecte, ambiciós, de llarg abast i perfectament imbricat amb els nous dissenys de les relacions entre capital i treball que promou, no pas un PP que tot just s'hi posa, sinó la dreta continental més seriosa. CiU és aquell Michael Jordan que, superdotat en el bàsquet, reclamava la nostra atenció cap a la seua destresa en el beisbol. CiU ha de deixar de donar cops de cec amb el bat del pacte fiscal, s'ha de conciliar amb les seues contrastades virtuts i, encara més, ha de gosar vantar-se'n: explotar políticament el fet que Sánchez-Camacho no és sinó la grotesca imatge interposada entre el president Mas... i la cancellera alemanya ─no pas Rajoy.

Els arquitectes independentistes del segon tripartit el van justificar, obertament, de la següent manera: "ni CiU ni PSC volen anar, en aquesta legislatura, més enllà en l'autogovern, ergo, pactem amb el PSC, que és d'esquerres com nosaltres". CiU hauria d'abraçar, en públic i amb convicció, el mateix sil·logisme (amb els canvis de proposicions pertinents, com ara "en aquesta legislatura no és possible avançar en l'autogovern") i abandonar, doncs, el subterfugi de la geometria variable. Aquest feliç concepte, destinat a tranquil·litzar la parròquia nacionalista pel que fa a llargs i indesitjables nuviatges, és producte, també, de la històrica resistència de CiU a reconèixer-se en la seua vertadera identitat política: un partit de dretes. L'error en l'autoapreciació és greu, perquè, ara mateix, no pot oferir res més consistent que aquesta dimensió de la seua ideologia. "Som de dretes, i tenim projecte", hauria de proclamar, tot unflat, Francesc Homs.

Ivan Mambrillas

El Grup Godó pressiona per aconseguir el Canal 33 'a un bon preu', el Mas i el Madí embolicats ???

També pretén que se suprimeixi la publicitat dels mitjans públics autonòmics i desviar-la als seus, especialment a RAC1, principal competidora de Catalunya Ràdio.

El Grup Godó estaria pressionant el nou Executiu autonòmic per a 'cobrar els favors prestats per haver donat un suport desmesurat a les aspiracions del candidat convergent per esdevenir president de la Generalitat'.

El preu, segons ha publicat aquest divendres El Triangle, passaria per reformar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per suprimir la publicitat dels mitjans públics autonòmics i desviar-la als seus, especialment a RAC1, principal competidora de Catalunya Ràdio.

=============================================================

L'ombra de David Madí

Madí (Barcelona, ​​1971), ha estat fins aquest dilluns el estrateg i un dels principals aliats de Mas. Descendent de la família que va inventar la loció per a l'afaitat 'Floid', va entrar a militar a CDC el 1993, i ràpidament va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat al Govern: cap del Gabinet d'Estudis d'Interior, cap de Gabinet d'Economia, director de l'Oficina del Portaveu i secretari de Comunicació del Govern.

Quan exercia aquest últim càrrec, l'abril de 2003, va presentar la seva dimissió al llavors conseller en cap ', Artur Mas, per la polèmica de les enquestes suposadament manipulades des del Govern català en què s'inflava la valoració i les expectatives de la federació . Després, va ser subdirector de la campanya de les municipals i de les catalanes - en què CiU va ser la formació amb més escons contra pronòstic -, i va fer el mateix en les generals de 2004, any en què va ser nomenat secretari executiu de Comunicació i Estratègia de CDC i secretari d'Acció Electoral de CiU. Després va ser portaveu de CDC (2005-08), i el 2006 va tornar a dirigir la campanya del referèndum sobre l'Estatut i la de les eleccions catalanes.

El 2006, va haver d'afrontar com a portaveu de CDC altra polèmica, quan es va destapar un informe que s'havia fet des del Govern el 1993 i que analitzava què periodistes de TV3 i de Catalunya Ràdio combregaven amb la doctrina de CiU i quins no. Va abandonar el càrrec de portaveu de CDC després de l'últim congrés del partit, el juliol del 2008, quan va patir un vot de càstig per part de les bases, ja que només el 60,1% dels delegats el va votar com a secretari executiu de comunicació i estratègia, 10 punts menys que la mitjana de la resta de càrrecs sotmesos a votació en el conclave.

La mà dreta d'Artur Mas abandona la política

El líder de CiU es desfà en elogis cap al seu cap de campanya, David Madí, que deixa la política: "És una pèrdua molt dolorosa". - Daniel Osàcar, el tresorer de CDC, també es va.

 

Artur Mas, líder de CiU i futur president de la Generalitat, ha afirmat que sent com "una pèrdua molt dolorosa" la marxa de David Madí, secretari executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència Democràtica (CDC). Madí, que abandona la cúpula del partit nacionalista després d'haver pilotat la folgada victòria de CiU al 28-N, deixa la primera línia política per dedicar-se a projectes personals i empresarials. A més de Madí, Daniel Osàcar, actual tresorer de CDC, de 75 anys, també abandona el càrrec en compliment del compromís que va contraure el 2006 i sense tenir relació, segons Mas,

amb la seva suposada implicació en el Cas Palau.

Madí: "Aquí no hi ha cap botí per repartir, sinó un país per aixecar"

El estrateg de CDC i braç dret d'Artur Mas no va poder aguantar el nas quan després d'anunciar que abandonava la política, el líder de CiU va dir d'ell que perdia al seu col · laborador "més proper, més valuós i més estimat". Això va ser al matí. A la tarda Madí va accedir a contracor a respondre a les preguntes de La Vanguardia.

Per què se'n va?
Perquè toca. He complert la missió que m'havia proposat i ha arribat el moment d'afrontar altres reptes. Me'n vaig a més amb la satisfacció del deure complert. Amb la sensació d'haver fet tot el que podia, d'haver-me buidat, d'haver deixat la pell com diuen els jugadors del Barça.

On va?
Tinc en ment projectes de tipus empresarial, a més de participar en projectes que ja estan en marxa i col · laborar amb algun negoci familiar.

I una mica més explícit?
No puc ser-ho més ara. Si li dic consultoria i inversions tampoc es conformarà.

¿Inversions especulatives? ¿S'incorpora a això que es diu els mercats i que estan arruïnant a aquest ia altres països?
No milito a la Internacional Progressista Papanates. Crec en l'economia de mercat, però el meu destí a l'economia productiva.

És vostè un home de guerra que com alguns militars s'avorreixen amb la pau?

No L'esperit emprenedor i el sentiment patriòtic em ve de família. Tenia decidit de fa temps dedicar-me professionalment a l'empresa privada. Si el 2006 hagués governat CiU, la decisió l'hauria pres llavors, però vaig considerar que fugir en aquell moment era de covards. Hem passat anys difícils i moments molt durs. Me'n vaig després de l'èxit d'una obra col · lectiva que no hauria estat possible dur a terme sense l'esforç i les conviccions de molta gent.

Ara ve el fàcil?
Tot el contrari. Li asseguro que els que van a governar ara no ho tindran gens fàcil. Aixecar el país en les actuals circumstàncies és un repte colossal i caldrà treure el barret davant els que s'atreveixin a assumir una responsabilitat tan gran.

Vostè és un precedent. Pocs se'n van de la política quan perden, però ningú ho fa a l'hora de repartir el botí ...
Aquí no hi ha cap botí a repartir, sinó un país per aixecar i fem falta tots, des del sector públic i des del món privat.

Els liberals com vostè mai han tingut fe en el públic.
Doncs miri jo sóc un liberal de cap a peus, i com a tal sempre he combatut i combatré aquest discurs antipolític que menysprea el servei públic.
No hi ha activitat més noble que la defensa de les pròpies conviccions al servei del país.

Vostè ha viscut les misèries de la política des de la primera fila ...
Al meu em va organitzar una comissió d'investigació per a liquidar per un assumpte molt anterior al meu nomenament. Vaig dimitir per neutralitzar l'ofensiva.
Va ser molt dur. I llavors hi ha qui diu que la política és sacrifici i jo dic que no. Que cal estar agraït sempre, perquè fins i tot en els moments més durs tens la satisfacció de fer allò en el que creus. Sempre és millor creure que no creure i és millor prendre partit a veure passar la història des de la indiferència.

Es porta algun rancor?
Cap. A veure, jo no sóc innocent en absolut. Més enllà de les discrepàncies, sempre he respectat el talent dels meus adversarios.Que el combat polític sigui dur és un element profund de la democràcia. Descriviu el moment polític en què decideix anar-se'n. El projecte polític del nacionalisme català s'ha consolidat, està més fort que mai i en disposició d'aixecar el país.

La independència de Catalunya ...
Tard o d'hora no hi haurà un altre camí.

CiU ha resistit i en canvi han sucumbit tots els líders del tripartit. Per què?
Quan un govern no comparteix un projecte es converteix en inviable. El tripartit no ha passat de ser un front anti-CiU. Van trencar unes certes regles bàsiques no escrites. Una coalició dels que perden és legal, però, es digui el que es digui, no és normal i s'ha demostrat que no és bona. El 2003 va ser el pitjor moment. No ens ho crèiem i no ho enteníem.

¿I el seu millor moment?
Serà el 27 de desembre, quan Artur Mas prengui possessió.

Són amics?
La complicitat, la lleialtat i l'estima que Artur Mas m'ha demostrat sempre ha creat un vincle inesborrable. El meu agraïment és infinit.

Madí orquestra una reforma de TV3 a l'ombra per afavorir al Grup Godó

La direcció de Convergència estaria disgustada amb la 'línia ultraesquerrana impulsada pel soviet que domina TV3 i que encarna Mònica Terribas', segons revela 'Diari de Girona'.

David Madí, exsecretari de Comunicació i Estratègia de Convergència i director de campanya de CiU durant les passades autonòmiques del 28 N, estaria preparant una reestructuració de TV3 a l'ombra.

Madí, que va anunciar el passat 13 de desembre la seva intenció de retirar-se de la política per dedicar a l'àmbit privat-pertany a una família d'empresaris, és nét de l'inventor del loció de massatge Floid i un dels fundadors d'Òmnium Cultural-, és un dels homes de màxima confiança d'Artur Mas.

Segons revela Alfons Quintà a Diari de Girona, el futur del 'àmbit català de comunicació', particularment l'audiovisual, passarà per les seves mans, mitjançant una estratègia que se centrarà en dos aspectes: reduir l'actual estructura de TV3, disminuint el pressupost i la producció, i millorar les relacions amb el Grup Godó / La Vanguardia. L'objectiu suposaria que la producció externa de TV3 passés del 20% actual al 70%, reduint així els costos.

'La línia ultraesquerrana del soviet de TV3 que encarna Mònica Terribas'

La direcció de Convergència estaria disgustada amb la 'línia ultraesquerrana impulsada pel soviet que domina TV3 i que encarna Mònica Terribas' i amb el 'corporativisme intern que fa impossible una reforma de TV3 des de dins'.

El rotatiu gironí assegura que el PSC va intentar infructuosament corregir en els últims anys el 'immens error' d'haver cedit durant el tripartit tot l'àmbit cultural, inclosa TV3, a ERC. L'estratègia de Madí passaria per evitar un enfrontament directe amb el soviet, externalitzant gran part de la producció.

La lluita per controlar la CCMA

Un dels primers passos seria substituir el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Enric Marín, proper a ERC, per al que Convergència podria haver iniciat una campanya de pressió, implementada pels consellers de la CCMA Roger Loppacher i Marc Puig, designats a proposta de la formació nacionalista. No obstant això, la tasca serà complicada, ja que la renovació dels consellers requereix l'acord de dos terços del Parlament autonòmic, i la idea seria intentar aconseguir abans de les municipals de maig.

Quintà també apunta que una victòria de CiU a Barcelona podria comportar el tancament de BarcelonaTV i potser ComRàdio, el que beneficiaria les emissores del Grup Godó-Artur Mas manté una bona relació amb Javier Godó, comte de Godó, des que van ser companys de curs-.

========================================================



A més, el propietari de La Vanguardia pretendria que la Generalitat impulsés una privatització de la televisió autonòmica per aconseguir fer-se amb el Canal 33 (les segona cadena de TV3) 'a un bon preu, en una operació feta a mida, en la qual jugaria un paper clau la consultoria de David Madí ', exsecretari de Comunicació i Estratègia de Convergència i director de campanya de CiU durant les passades autonòmiques del 28N.

En l'operació per incorporar el Canal 33 a 8TV, l'emissora del Comte de Godó, entraria en joc la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA), que també pressionen perquè desaparegui la publicitat de les televisions públiques.

uns grans articles de la Vanguardia i "lavozdebarcelona"

Super sou del Sr. Rajoy i companyia !!!

Quan se rebaixaran el Sou Estós DEGENERATS,

(AMB Perdó Dels DEGENERATS Què Ja Es Que No SÓN FILLS Seus)

NIPP, NI PSOE, NI PSC, Niiu, NI NI CIU ERC, Quin colla de pirates i no els fa vergonya Sortir a la televisió?

Cas Gürtel estafadors Camps al Fons Implicat PP

Cas Palau de la Música con Millet Implicat CiU

Cas MALLORCA Amb Mata Implicat PP

Casos d'Andalusia, Múrcia, Madrid, etc etc etc Implicats DIVERSOS

Sr Blanco, No Es Que també this s'esfumi a El Rotllo. Implicat PSOE

I El Poder Judicial de conya sèrums Que Xuclen també? Segur Que Si. De Que estaran Implicats.

JA HEM DE VAL COMENÇAR A MOURE'NS, QUE TREBALLIN POLÍTICS DE MERDA Estós

Tots en couen faves Costats. Also teniu El Sou del Sr Rajoy

El Sou de Rajoy: 51.000 euros Com a diputat del PP, 149.000 i 325.000 Com registrador de la propietat, ....., El que Em Pregunto és .... QUAN registre?

¡Envia ous AIXÒ ÚLTIM! Un home this, li FALTEN Hores al Dia ....

Breu història Per Aquell Qui No La CONEGUI:

Rajoy és nét d'Enrique Rajoy Leloup, UN dels redactors de l'Estatut d'Autonomia de Galícia el 1932 VA SER Que Apartat de la docència universitària Per La Dictadura FINS PRINCIPIS dels 50 i és Fill de l'also jurista Mariano Rajoy Sobredo, president de l'Audiència Provincial de Pontevedra, ciutat on són els cantants Va créixer.

Rep de l'Estat Mas del doble de Lo Que cobra de Zapatero

El Sou de Rajoy: 51.000 euros COM diputado149.000 del PP i 325.000 Com registrador de la propietat,

C.G.

El PP, de com sol demostrar habitualment, Evitar aplicar el paràgraf Si Mateix El que Exigeix ​​una Altres dels Andes. Reclama al Govern Transparència en Tot Assumpte Que s'escaigui, Però, en canvi, manté l'opacitat Sobre les rendes de seus diputats i De La seva Propi Líder. Segons El Diari Públic, Mariano Rajoy guanya al voltant de 200.000 € bruts a l'Any, UNA Xifra Que Gènova sí que ha negat una confirm. A AIXÒ Que hauria Sumar, Tot, els Ingressos Que rep Com registrador de la propietat, Amb reserva de plaça a Santa Pola, Que podrien oscil · lar entre 325.000 i 450.000 euros a l'any, encara Sobre Aquest TEMA fenc, also, UNA absoluta nebulosa.

"Seria Molt Interessant sabre Per Què Rajoy no ha Comanda l'excedència del Registre de Santa ...

¿Menteix Rajoy Sobre La seva Sou?

Per Que Rajoy nega en si una revelar seva Sou?

Cospedal, estafadors 241.840 euros, és La Política Millor Pagada de la Democràcia

La Aproximació al Sou de Rajoy ha Sido deduïda à partir de Càlculs Elaborats Per EXPERTS en Recursos Humans Que Prenen Com Referència Els Dades Públiques, SEUS retribucions al Congrés I La seva Ultima, encara confusa, versió Sobre El que obté del PP, "uns 6.000 i bastants euros nets Més al mes ".

Mes del doble del Salari de Zapatero

Prenent Com a bons Estós Dades, Rajoy superaria en Mas del doble els Ingressos del president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, Que cobra 78.185 euros, encara que no és el què més El PP guanya Dins el, ja Que La seva Número Dos, La Política Millor Pagada de la Democràcia, rep 240.000 € anuals, d'acord Amb La declaració de La seva renda de 2009. Dins de l'ESA remuneració, TÉ Públic en compte El que cobra Com a diputat al Congrés, Aquest Any, 51.582 euros.

El Líder del PP ha Sido Sempre reticent 01:00 aclarir SEUS Ingressos. A El Any 2007, En El seu debut en El Programa "Tinc UNA Question Per a vostè", si negocia una resposta-la quantia de Sa Sou i Després titubejar NOMÉS aconsegueixo un sentir Va morir Que Cobra Mas Que sense pensionista.

A l'octubre de 2010, a la UNA Entrevista a El Diari El País, va respondre, dubitatiu: "Doncs jo He Guanyar UNS 6.000 i bastants Més d'euros nets al mes, més El milles Assignació de GAIREBÉ € 3.000 per la meva condició de diputat".

Entre 198.257 i 209.282 euros

A la Hipòtesi de Que guanyi 6.500 euros al missatge Nets del Mas PP 2,945 Líquids del Congrés, Les retribucions brutes Globals de Rajoy de Es cifrarían bany 198.257 euros, segons els Càlculs de Públic. En El Cas Que arribessin a SEUS Ingressos Nets 7.000 euros al mes, afegeixen, El brut anual seria de 209.282 euros. Una vegada al mes, El Líder populars cobraria Entre 9.500 I 10.000 euros Nets ..

El PP rep de l'Estat GAIREBÉ 35 Milions

Vaig pesar 01:00 Que El Diari Intent contrastar Amb Rajoy la Informació, Però El PP si negocia una confirm La dada. This negativa no SEMBLA tenir les Nacions Unides Fonament Motivat bàsicament tenint en compte a Que El 90% Dels Ingressos Dels Partits procedeixen De fons públics. Del total de de 82, 3 MILIONS D'EUROS L'Estat a Que destinació de Los partits polítics, EL PP rep 34.470.000 d'euros.

L'etern registrador

Per altra part, Rajoy Segueix figurant Com registrador de la propietat, Amb reserva de plaça a Santa Pola, segons va assegurar al juny de 2010 El Periodista Miguel Ángel Aguilar a El País. La decisió del Líder del PP de no OPTAR Per Demanar UNA excedència, comporta Que El seu substitut, Francisco Riquelme, rep retribucions Tres: la de Sa Propi Registre, la del de Santa Pola i l'Oficina Liquidadora de la de la localitat de Com interí, i Que impedeix El Lloc Pugui serveis Ocupat Per altre registrador.

Un 25% del Sou del registrador de Santa Pola

En La seva Qualitat de registrador de la propietat, Amb reserva de plaça a Santa Pola, Rajoy cobra de les Nacions Unides el 25% de Lo Que El seu substitut obté, Entre 1, 3 i 1, 8 Milions d'euros a l'Any. És Dir, El Líder del PP podria rebre Entre 325,000 i 450,000 € a l'Any.

¡Té pebrots!

I ENS VAN A Estós Governar? EN LA CRISI QUE ESTEM Estós tenien QUE PAGA Trieu una SOLA. Per descomptat Estós Ens exigiran retallades i Sacrificis. Barruts.
-------------------------------------------------- -----------------

"No Es Veu un déu cap, tampoc fronteres"

Yuri Gagarin

(Primeres Paraules Des del Espai)

L’alcalde d’un poble de 200 habitants guanyarà més de 58.000 euros l’any gràcies a la Diputació

L’alcalde de Prat de Comte, Joan Josep Malràs (UDC), un poble d’uns 200 habitants situat a la Terra Alta, passarà a guanyar 58.751 euros anuals a la Diputació de Tarragona. La retribució actual de Malràs era de 52.118 euros, però el ple ordinari de la Diputació celebrat el passat 21 de desembre va atorgar a Malràs, fins aleshores President d’Organisme Autònom, un nou càrrec, concretament el de President de la Comissió Informativa de Recursos Humans i Polítiques Actives d’Ocupació. L’absorció d’aquest nou càrrec per part de Malràs és el motiu pel qual passarà a percebre més de 6.000 euros més dels que ja guanyava.

Joan Josep Malràs (Tortosa, 1955) va ser regidor de l’Ajuntament de Tortosa però quan ja no va tenir espai a les llistes, va redescobrir els lligams familiars amb el petit municipi de Prat de Comte, d’uns 200 habitants. Malràs va entrar com a regidor a Prat del Comte al 1999 i va estar una legislatura. És alcalde de Prat de Comte des del 16 de juny de 2007 i diputat a la Diputació de Tarragona des del 1999.

A.M./J.S.

COMENTARIS DELS LECTORS

Armat

31 enero, 2012 -

El típic vividor que no ajuda en res a la credibilitat dels polítics que treballen vocacionalment per millorar la societat. Palandengos com aquest no es mereixen ni l’aire que respiren… i, és clar, a UNIÓ fent la puta i la ramoneta. Deu ser secret de confesió dels demócrates cristians això.

joan

31 enero, 2012 -

ja passa… el cas del Santi Pallàs s’hi assembla. Quan no va trobar lloc a la llista de Tarragona s’hi va presentar per Vespella (400 habitants) i va fer cap a la Diputació. Les últimes municipals va repetir com a cap de llista i va fer cap al consell comarcal i només constituir-se va dimitir de regidor de Vespella i de conseller comarcal i ara està de gerent (55.000 a l’any) on tindrà l’honor de gestionar el primer ERE d’una administració tarragonina.

Julià T.

31 enero, 2012 -

Per trobar poca vergonyes no cal viatjar a València. A Prat del Comte ja en tenim un. Moltes gràcies Tarragona 21 per desvetllar-nos aquesta mamarratxada pròpia del més vil dels caciquismes dels anys foscos del franquisme. A veure ara que diu el seu partit!!!!