A la meva bandera//*//

Ignoren que tu tens força
i que aquí som catalans;
que enfront dels lleons rampants
que ostenta el Drap de Castella,
posaràs en contra d’ella
l’arma més forta i ufana:
la Bandera Catalana
—quatre barres i una estrella!—.

Sklat. Barcelona 15-VIII-1924
Poema publicat a Germanor, núm. 288, pàg. 6, 1 d’octubre de 1924

 

Foto al Pla de la Seu de Tarragona, 11 Setembre del 2011

Versos Elementals Als Catalans de 1969 i als Catalans Voluntaris de les Consultes.

Catalunya, València, les Illes,

tot plegat Catalunya, la Gran,

amb gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present,

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.

un país malmenat per les grapes d'uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d'una pàtria petita, com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta, enferritja,

entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics,potser pusil.lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l'aire és confús, estantís

d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d'un ordre incivil

que ens esprem a profit

dels Altíssims Senyors que l'imposen

i emmetzina penombrosos racons

on uns homes anònims

pateixen, herois del silenci lleial,

el turment i la infàmia

entre mans mercenàries

(¿com pot la natura criar aqueixa gent,

vergonya de qui l'ensinistra

i la paga, i així la manté

sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts

o quecs, o destorben paraules verídiques,

denúncia obligada,

fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,

mal comprats, brutalment ofensors,

que els ulls grossos dels Alts,

sorneguers, deixen fer.

I així són castigats els qui imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:

els Summes Senyors Intocables

conjuminen, avui, amb sarcasme,

segons lleis que ja neixen guerxades,

tribunals que resulten incerts, però dòcils,

guarnits de togats,

xerraires minúsculs,

fatxendosos autòmats

que tremolen per dins com les fulles.

I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs

-que els besavis i els avis i els pares

ens varen llegar-,

els Altíssims Senyors

sempre entre ells, per a ells,

representen amb pompa farsesca

i somriures quallats, fotogènics,

un joc, paròdia cruel

del net regiment

d'un poble que malda i s'esplaia

i s'aferma i progressa

-en les arts i l'estudi

i el treball i el comerç, i l'esport

i en els cants i la dansa-

contra vent i esquivant

la traveta, el cop baix,

el parany i l'esquer llaminer

(però ells, si per cas, sempre inflats,

ens engeguen les grans desfilades

de monstres d'acer, sorollosa ferralla,

amenaça sinistra,

excessiu espantall,

dreçat, sí, contra el poble

indefens i badoc

que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,

centenars de milers d'homenets

de les pàtries veïnes,

fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,

que els Altíssims

abandonen a llur doble destí

d'enormes ermots i vedats senyorívols,

a despit -qui ho entén?-

dels tan publicats i vantats regadius formidables,

que tots, i nosaltres davant, hem bastit

si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans

-beneïda mercè de l'atzar-

i ens cal viure i morir catalans,

i ens pertoca adreçar qui sap com,

de totes passades,

en temps de maror o de falsa bonança,

amb la vista i el cor llançats endavant,

aquest nom i aquest fet i aquesta natura

tan propis i autèntics,

no venals, entranyats fins a l'ànima.

Com podem dimitir la nissaga?

Altrament, on cauríem?

Descastats, sense arrels,

més poc fórem que un arbre,

que un ocell de bardissa,

que els camins que petgem cada dia.

Com robots de carn i sang,

erraríem pel món sense rostre.

Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,

miserable germà que ha perdut la bandera

i el cel blau o estelat o en tempesta,

que fou tàlem del seu primer alè.

Cal que esborri per sempre el record de la mare,

del cloquer del seu poble,

dels bells noms d'una font, d'un pujol;

d'una blanca masia amb paller

i una noia gentil al llindar;

dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,

del vell mestre que un dia els parlava,

d'amagat, en la llengua sagrada de casa,

amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans

estimem i cerquem, en la lliure abraçada,

l'esperit i l'exemple

d'altres pobles de races i llengües diverses,

i el tracte de tots, i el contacte,

a profit de l'empresa comuna i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l'entesa fecunda;

tots francs i benignes,

generosos, fidels, sense enveja,

tots plegats contra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,

de l'orgull de la sang blava i pútrida,

del poder d'una força robada...

Catalunya, València, les Illes,

la Gran Catalunya,

amb la gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l'amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves!

Cap d'any 1969

poema de  Pere Quart

Quatre mil mots

            VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 19669

Pintura rebuda com a record per el meu voluntariat

a Tarragona Decideix

Avui 17 d'Octubre del 2011 

fa un any 

de la celebració de la Consulta sobre la Independència a Tarragona.

Sense tots plegats no hagués estat possible! 

Moltes gràcies i FELICITATS!

MOMENT MÀGIC a L' ÓPERA DE ROMA !!!, A CATALUNYA QUAN ???

El passat 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d'enfrontar-se a la realitat. Itàlia festejava el 150 aniversari de la seva creació i en aquesta ocasió es va representar a Roma l'òpera *Nabucco , de *Giuseppe Verdi,dirigida pel mestre Ricardo *Muti.

*Nabucco evoca l'episodi de l'esclavitud dels jueus en Babilònia,i el famós cant "Va *pensiero" és el cant del cor d'esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és un símbol de la recerca de la llibertat (en els anys en què es va escriure l'òpera, Itàlia estava sota l'imperi dels Habsburg).

Ricardo *Muti, director de l'orquestra, va declarar al "Estafis":

"L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribem al famós cant "Va *pensiero". Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va *Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda."

Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un *bis, mentre cridava "Visqui Itàlia" i "Viva Verdi".
A *Muti no li sol agradar fer un *bis a la meitat d'una representació. Només en una ocasió, en
la *Scala de Milan, en 1986, havia acceptat fer un *bis del "Va *pensiero".
"Jo no volia només fer un *bis. Havia d'haver-hi una intenció especial per fer-ho" - va dir *Muti -.

En un gest teatral, *Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". *Muti va dir llavors:

"Sí, estic d'acord: "Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un *bis del "Va *Pensiero". No és només per l'aquesta patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut" , vaig pensar que si seguim així anem a matar la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, estaria de debò "bella i perduda".

Molts aplaudiments, inclosos els de els artistes en escena. *Muti va prosseguir.

"Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va *pensiero"

Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també. Va ser un moment màgic. Aquesta nit no va anar solament una representació de *Nabucco,sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l'atenció als polítics.

En l'enllaç següent es pot viure aquest moment màgic, ple d'emoció.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

ENS SOBREN MOTIUS PER NO CALLAR MES I  BON COP DE FALÇ  //*//