30/6/11

Si al país que enyoro, un àngel em volgués portar.


Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
-Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?

Poema "ENYORAMENT " de Màrius Torres
foto aquet mig dia 3 de març del 2011 al Pont de Caixes de Constanti, tot anant al riu Francolí.
Axó que se mig entreveu a la dreta dalt es la Autovia que hi fan passar per anar de Reus a buscar el AVE de la Secuita.


El pont de les Caixes de Constantí, romà i medieval, serà reconstruït de forma integral
Han modificat el traçat de la futura carretera entre Reus i l'estació del TAV a la Secuita, que passava just per sobre del monument.

El pont de les Caixes de Constantí, considerat fins fa pocs anys medieval, però on l'any 2008 s'hi va descobrir un anterior aqüeducte d'època romana, serà restaurat i reconstruït de forma integral. Unes obres que penjaven d'un fil pel projecte de construcció de la carretera que ha d'unir Reus i l'estació del TAV a la Secuita, ja que el traçat previst passava just per sobre d'aquest monument. Però, segons l'alcalde de Constantí, Josep Maria Sabaté, l'autovia «no afectarà el pont» perquè se n'ha modificat el projecte. Les obres de reconstrucció del pont tenen un pressupost de 100.000 euros, que finançaran a parts iguals l'Ajuntament i la Generalitat a través de l'1% cultural. En una primera fase es consolidarà l'estructura del pont i posteriorment restituiran les pedres.
El darrer ple de l'Ajuntament de Constantí va aprovar la signatura d'un conveni per executar les obres de restauració i per a la reconstrucció integral del pont de les Caixes, que tindrà la col·laboració de la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat i de l'Incasòl. De fet, la licitació de les obres anirà a càrrec de l'Institut Català del Sòl.
En una primera fase, es consolidarà l'estructura del pont i «es restituirà l'estat previ a l'enderroc de la façana del pont, que és la més deteriorada arran de les pluges de l'any 2007, segons va explicar l'arqueòleg Josep Anton Remolà, autor de la redacció del pla director del pont de les Caixes juntament amb Pau Jansà i Miquel Orellana. Aquell any, l'esllavissament provocat per les fortes pluges va posar al descobert un aqüeducte romà anterior al pont medieval, fet que incrementava l'interès patrimonial i científic d'aquest monument.
En aquesta fase, també es consolidarà tota l'estructura de l'aqüeducte, ja que en els últims mesos les obres del corredor del Mediterrani (sobretot les vibracions produïdes pel pas dels camions), n'han posat en perill la seva estabilitat. «Prèviament a la restauració, calen tasques de reforçament i de consolidació del pont per tal que recobri la solidesa», segons Remolà.
En una segona fase, es reconstruirà el pont pedra per pedra: «A partir de la documentació gràfica de què disposem, podem saber on va cadascuna de les pedres que van caure; hem de refer el pont amb un criteri el més explícit possible», segons l'arqueòleg, que va afegir-hi que es deixarien sense refer «les parts que convingui que siguin visibles», o sigui, les que han de permetre veure que hi ha un primer aqüeducte romà i una posterior construcció d'època medieval.
Les obres tenen un pressupost de 100.000 euros, que finançaran a parts iguals l'Ajuntament de Constantí i la Generalitat a través de l'1% cultural. Segons l'alcalde, Josep Maria Sabaté, les obres no començaran fins a l'any que ve. A l'entorn del pont, l'Ajuntament també preveu crear-hi una zona d'esbarjo.
Obres públiques
El projecte de reconstrucció del pont estava penjant d'un fil a causa de les obres públiques que estan en execució i que es projecten al Camp de Tarragona, com el corredor del Mediterrani i per la variant del darrer tram de l'antic camí de Montblanc. En aquest sentit, el traçat de la carretera entre Reus i l'estació del TAV a Perafort afectava de ple el pont, ja que el projecte inicial feia passar la via just per sobre del monument. L'Ajuntament de Constantí havia demanat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que reconsiderés el traçat de la futura carretera, i sembla que finalment se n'ha sortit, i «la Generalitat ha modificat el traçat».
D'altra banda, Sabaté va destacar que des de fa dues setmanes s'ha restituït el pas de l'aigua de rec per sobre de l'aqüeducte, que dóna servei als regants de la zona.
La història
L'estructura medieval del pont de les Caixes de Constantí és una reforma d'un pont precedent, d'època romana. Un aqüeducte romà, possiblement privat i hipotèticament relacionat amb la vil·la romana de Centcelles, que està situada molt pròxima al monument. El pont, de més de seixanta metres de llargada, sustenta la caixa per on passava l'aigua, que té una amplada de dos metres, una superfície molt superior a la del conegut pont del Diable de Tàrraco, que té una amplada d'aproximadament uns 60 centímetres. La part de l'aqüeducte d'època romana que es conserva és d'uns tres metres i mig i, per sobre d'aquesta altura, hi ha la construcció feta en època medieval. El pont té tres obertures: una amb un arc ogival, que permetia el pas de la riera, i dues més amb un arc de mig punt, que deixaven pas per al camí medieval de Montblanc. La funció d'aquest aqüeducte era «captar aigua del Francolí, emmagatzemar-la i distribuir-la per la fèrtil planúria que hi ha fins a Tàrraco», a més de servir també per abastir els banys de la vil·la romana de Centcelles.

Un article de CARINA FILELLA 27/05/10 02:00 Diari El Punt

La glòria del món és transitòria, i no és ella la que ens dóna la dimensió de la nostra vida


Salut Colla, 
me direu que te que veure aquesta foto amb les pedres
mil•lenàries???.
Dons us lo diré sense trair al esperit del Bosc, 
on el mundanal soroll 
i les misèries humanes no hi tenen lloc.

Aquestes dos pedres tallades 
i picades a ma 
en el mestratge de la vida, 
del ser persona
de fidelitat als ideals
a les conviccions
han deixat,
deixant,
i deixaran 
petjada.

Son ja pedres 
I seran mil•lenàries 
en el pensament 
i formació ètica moral de les generacions futures
en los nostres nets i mes enllà.

No son los únics, 
que he tingut la sort de conèixer, 
Per no deixar-me a ningú 
no en nombraré a cap 
alguns los comparteixo amb la Montserrat.

Aquests l últims 
ens embolcallen amb el seu esperit.

Gracies amics, gracies♥♥♥

La glòria del món és transitòria,
i no és ella 
la que ens dóna la dimensió de la nostra vida, 
sinó l'elecció que fem 
de seguir la nostra Llegenda Personal,
tenir fe en les nostres utopies
i lluitar pels nostres somnis.

Paulo Coelho

Foto al acte Central de la segona ronda de les Consultes
Sobiranistes a Vendrell 21 de febrer del 2010
que per cert la gent de Barcelona barem brillar per la seva absència i la resta de Catalunya també.
eren les comarques beines a Vendrell
Algu ho tenia que dir.
Perquè costa mol poc demanar lo que Tu no dones,
 tots cap a Barcelona a manifestar-nos
les altres contrades Catalanes, que se bonbin.
Sort que ens queda el Esperit de la
 CAPITAL CATALANA DEL INDEPENDENTISME 
ARENYS DE MUNT//*//

Que la felicitat us sigui mil•lenària com aquestes pedres.


Qui gratulatum vales lapidibus vetustis.
Que la felicitat us sigui mil•lenària com aquestes pedres.

foto Pont del Diable de Tarragona 22 de Febrer del 2011

I encara et recordo


I encara et recordo,
de la teva olor embriagadora
en un trosset de la meva pell.
L'he volgut guardar,
i no he pogut.
Serà millor de tornar-nos a trobar
per poder-la condensar,
en mil petons,
segur.
I no em fa mandra dir-te,
que respirar té una altra olor,
des de que estic amb tu.
La feina del desig
la treballa el destí,
que ajunta moments,
sentiments i olors
dels que ja no puc prescindir.
Qui ho diu,
que l'infinit no és petit?
Un gra de sorra pot ser
l'inici del desert.
Allí on vull morir de set
si no ets capàs de saciar
les ganes que tinc de tu,
en aquest precís moment.
Olorar-te és sentiment,
convertit en realitat
que mai vull oblidar.
Olora'm i seré
el que sempre tu tindràs,
en el record de la teva pell
dibuixat al pensament,
en forma de plaer.

Poema "Olora'm" de Marta Aubà de Tarragona
foto Pont del Diable de Tarragona 22 de Febrer del 2011

29/6/11

La meva felicitat ets tu

        Des que estic amb tu tinc una sensació
que no havia tingut mai abans.
Sovint em preguntava què era la felicitat.
Si existia.
Què es sentia. 
 Vivia…
perquè és ben cert que vivia.
Però no hi havia res que em fes concloure
que vivia feliç.
A vegades arribava a la conclusió que 
la felicitat no existia
,I que, tot plegat, era una quimera que,
igual que l’amor,
s’havien inventat els poetes
.I de tant sentir-la,
i de tant voler-la,
havia acabat per creure-me-la.
 Però ara…
ara es diferent.
Des que et conec tinc una sensació ben diferent
Visc diferent
Tinc la il·lusió de llevar-me cada dia,
perquè sé que tu hi ets, a la meva vida.
Sé que t’estimo, 
I noto, perquè m’ho demostres, que tu també ho fas.
I m’adono que sóc feliç.
No sabria explicar-te què és la felicitat,
però és una sensació que tinc.
Quan estic amb tu,
Però també quan no ets al meu costat,
i, tot i no ser-hi,
segueixes estan en mi.
Perquè sempre m’acompanyes arreu.
La meva felicitat ets tu.




ES UN POEMA DE blaudemar  "La meva felicitat ets tu"
Fotos aquest mig dia 29 de Juny del 2011 davant l'Anella Verda de Tarragona.

28/6/11

Temps únic

Es el que hi dediques a la gent estimada i no se repeteix,
 perquè cada cop sent igual , l'estima ho fa diferent

Heume aquí, amb el cor disposat… amb l'ànima humil a cel obert:

Sóc més que una vida amb nom i cognom, més que un ésser en aquesta multitud que no em veu, com tu, amb els ulls de l'ànima!…sóc, goteta de rosada que rellisca etèria d'una deu d'inspiració que mai cessa, l'espurna que revoloteja en les meves entranyes per dir-te amb paraules el que sento…com aquest batec que acompassa el teu vers, lletra impresa en el paper del temps, fotografia d'un sentiment en comú que ens dóna el mateix reflex… sóc, com tu!, com vós!, essència indispensable, única i absoluta…quan em llegeixes el cor i bressolo les meves pupil·les en la rima dels teus versos plens d'inspiració …amb aquest do sobrenatural amb que Déu ens incita a l'escriptura per traspassar les barreres de la distància i el temps…amb aquest exquisit llenguatge de compartir una emoció…
A COR OBERT!...


Un escrit de 

27/6/11

Perquè la llum neix en Tu.


Perquè la llum neix en tu,
però la nostra foscor està farcida d'estels,
quan la teva mirada i la meva
creen ponts entre el teu silenci
i el foc de les meves paraules.

Els meus dits tenen neguit de tu,
a través de la fosca nit
i quan camino a la claror de l'alba.
Els meus ulls només veuen la teva esquena que s'allunya
i la dolçor del teu somriure cansat.
Llavors la meva cançó es disol a la teva pell
com un aigua blava que s'endinsa en una caverna.


Com un forat de cuc,
obro una porta a través del temps
per forjar una realitat diferent:
un mon de petjades dels dos pels camins
de l'àmbar.
La sal de les meves llàgrimes,
obre corriols en la teva ànima celta
i allà em sents.



La meva boca et segueix,
i revifa a la teva pell el foc que fa niu entre els dos.
Atrapes els meus mugrons amb els dits,
i les nostres parpelles tancades
esclaten en un riu de flors vermelles
que flueixen de les teves mans,
i no tenen més resguard que el nostre difícil amor.

Filles del teixit dels somnis,
en un altre mon en el que no importa res més que el que sentim.

poema "la llum que tens en tu"
de Rosemary 

fotos fetes , davant l'Anella Verda de Tarragona i un dels camins cap el Pont del Diable de Tarragona, el 27 de Juny del 2011 a les 15 hores, moment oportú per gaudir de la fauna que se tova per la digestió i la xafogor

Qui estima, acarona i protegeix la Natura.

"Qui fotografia veu; qui veu, si te ulls, aprèn; qui aprèn, estima i qui estima, acarona i protegeix la Natura".

Aquestes formigues, les veia s'entat a una de les pedres tipus cantera del Pont del Diable de Tarragona, davall un pi, gaudint de la fresca que hi corria , davant l'Anella Verda de Tarragona que los socis del Mas volia arrabassar, ja han començat per el Rodolat del Moro, el Pont del Diable me lo tapava un pi però a la dreta veia el Mas de L'Àngel i el Celler Modernista de los benefactors de la Natura i creadors del Dia del Arbre germans Puig i Valls i el Jardí romàntic del Pont del Diable i terme de Ferreres.

Es un pensament meu i foto feta el 26 de Juny del 2011 a les 15 hores, moment oportú per gaudir de la fauna que se tova per la digestió i la xafogor, encara que les formigues no parant mai.

Deixar-te de tenir seria... perdre el cor en el anar-se fent petit.


Quedar-me sense els teus petons seria com perdra l'escalfor del sol i un gelar-me per la fredo esquerdant del no tindrat.  
Quedar-me sense els teus abrassos em faria cec del blau del cel i mud de tristo tremolaria.  
Deixar-te de tenir seria... perdre el cor en el anar-se fent petit fins el punt d'esclatar desapareixent, doncs poses sol, ulls, veu, i cor en mi, i aquests recullen la realitat mes immensa.  
 Els miralls salivejen al acaronar el teu reflexe, i si poguessin no et deixarien marxar, esgarrapant el aire volguen agafar-te, i prenen sabiesa del somriure que els hi ofereixes i deixes.  
Prenent-he de la ma et convido a nedar remollant-nos dintre d'una platejada llum, i en aquest nadar ballant batejar-nos, renovant el enteniment de que encara semblant dos tant sols en som un.  
Junts farem tambe salts mentres anem agafant caramels que plouen pintant de colors els pensaments foscos, llamineries recordant-nos el posible de fer realitat els mai del tot perduts somnis il-lusionats d'infants.  
Hi ha una hora, desde els temps cada dia, mai faltant a la cita, que la nit li dona la ma al dia fent-li saber el molt que l'estima.
Tu, lluna rodona o moldejada a proposit per ser capaç d'engronxar-me. Jo, per tu, sol que no crema, nomes volguen donar-te l'alegria d'una vida senzilla pero magicament plena.

Autor: omu, un fragment del poema "Per Tu"
Foto al mig dia del 26 de Juny del 2011 davant l'Anella Verda de Tarragona, cami cap el Pont del Diable

Quan ets perds per camins foscos del bosc sempre es troba la sortida

Una Amiga la Delfina me ha inspirat aquesta foto i poema, sàviament en un moment fosc me ha dit " Quan es passen malts moments, descansar, no amoinar-se no rendir-se però esperar, que la boira sempre es dissipa i amb tranquil-litat quan un es perd per algún camí fosc del bosc sempre es troba la sortida, i a vegades abans d'arribar al lloc més clar és quan el bosc es fa més espès".

Aquesta meravella de criatura del Bosc, no se ha perdut ha trobat la Llum.Quant la he vis he pensat;
Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar –m’intriga– quan parlem d’allò 
que s’enyora, s’alimenta, es convoca, 
se sospita, es regala, es crea, es provoca, 
s’arrisca, s’interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s’imagina, s’immola, 
es transforma, es nega, es creu, s’enfronta, 
s’irradia, es dubta, es pressent?
D’allò que es perd i es guanya 
i es perd i es guanya i es perd 
i es guanya i es perd 
i es perd...
i es...

CÈLIA SÀNCHEZ MÚSTICH
foto a l'Anella Verda de Tarragona 18 Juny del 2011

26/6/11

A plena llum de sol succeeix el dia.


A plena llum de sol succeeix el dia,
el dia sol, el silenciós segell
estès en els camps del camí.

Jo sóc un home llum, amb tanta rosa,
amb tanta claredat destinada
que arribaré a morir-me de fulgor.

I no divideixo el món en dues meitats,
en dues esferes negres o grogues
sinó que ho mantinc a plena llum
com un sol raïm de *topacio.

Fa temps, allà lluny,
vaig posar els peus en un país tan clar
que fins a la nit era fosforescent:
segueixo sentint el rumor d'aquella llum,
ambre rodó és tot el cel:
el sucre blau puja del mar.

Una altra vegada, ja se sap, i per sempre
summe i agrego llum al patriotisme:
els meus deures són durament diürns:
haig de lliurar i obrir noves finestres,
establir la claredat invicta
i encara que no em comprenguin, continuar
la meva propaganda de cristalleria.


No sé per què li toca a un endolat
d'origen, a un producte de l'hivern,
a un provincia amb olor a pluja
aquesta reverberante professió.

De vegades penso imitar la humilitat
i demanar que perdonin la meva alegria
però no tinc temps: és necessari
arribar primerenc i córrer a una altra part
sense més motiu que la llum d'avui,
la meva pròpia llum o la llum de la nit:
i quan ja vaig estendre la claredat
en aquest punt o en un altre qualsevol
em diuen que està fosc en el Perú,
que no va sortir la llum en Patagonia.

I sense poder dormir haig de partir:
per a què aprendria a transparent!

Avui, aquest obert migdia vola
amb totes les abelles de la llum:
és una sola copa la distància,
al territori clar de la meva vida.

I brilla el sol cap a Valparaíso.

poema "El sol" 

Pablo Neruda

foto 26 de Junys del 2011 a la reserva Natural  El Pont de l'Art de La Pineda de Vila-Seca

Les princeses primoroses s'assemblen molt a Tu

Margarita està bufona la mar,
i el vent, porta essència subtil de flor del taronger;
jo sento en l'ànima una alosa cantar;
el teu accent: Margarita, et vaig a explicar
un conte:
Això era un rei que tenia un palau de diamants,
una tenda feta de dia i un ramat d'elefants,
un kiosks de malaquita, un gran mantell de tisú,
i una gentil *princesita, tan bonica,
Margarita, tan bonica, com tu.

Una tarda, la princesa
va veure un estel aparèixer;
la princesa era entremaliada
i la va voler anar a agafar.

La volia per fer-la
decorar un prendedor,
amb un vers i una perla
i una ploma i una flor.

Les princeses primoroses
s'assemblen molt a tu:
tallen lliris, tallen roses,
tallen astres. Són així.

Doncs es va anar la nena bella,
sota el cel i sobre el mar,
a tallar el blanc estel
que la feia sospirar.

I va seguir camí a dalt,
per la lluna i més enllà;
més el dolent és que ella anava
sense permís de papà.

Quan va estar ja de tornada
dels parcs del Senyor,
es mirava tota embolicada
en una dolça resplendor.

I el rei va dir: «Què t'has fet?
t'he buscat i no et vaig trobar;
i què tens en el pit
que encès se't veu?».

La princesa no mentia.
I així, va dir la veritat:
«Vaig ser a tallar l'estel meu
a la blava immensitat».

I el rei clama: «No t'he dit
que el blau no cal tallar?.
Quina bogeria!, Quin capritx!...
El Senyor es va a enutjar».

I ella diu: «No va haver-hi intent;
jo em vaig anar no sé per què.
Per les ones pel vent
vaig ser a l'estel i la vaig tallar».

I el papà diu enutjat:
«Un càstig has de tenir:
torna al cel i el robat
vas ara a retornar».

La princesa s'entristeix
per la seva dolça flor de llum,
quan llavors apareix
somrient el Bon Jesús.

I així diu: «En els meus camps
aquesta rosa li vaig oferir;
són les meves flors de les nenes
que en somiar pensen en mi».

Vas veure el rei pompes brillants,
i després fa desfilar
quatre-cents elefants
a la riba de la mar.

La princeseta està bella,
doncs ja té el l’agulla de pit
en què llueixen, amb l'estel,
vers, perla, ploma i flor.

* * *

Margarita, està bufona la mar,
i el vent
porta essència subtil de flor del taronger:
el teu alè.

Ja que lluny de mi vas a estar,
guarda, nena, un gentil pensament
al que un dia et va voler explicar

un conte


Poema de Rubén Darío
foto a l'Anella Verda de Tarragona 19 Juny del 2011

25/6/11

Llum aparellada

Recordo aquella bella Llum;
Que s'encenia i s’apagava,
I aquell soroll que es sentia,
Era com si fos una llum
Que mai mai s’apaga:
Com si tan sols
Una llàgrima tan viva,
Com si tan sols; comptés els sentiments.
Ja que els sentiments ;
Són m’és importants quant estimes de veritat una persona;
Quant tant sols compte la persona que estimes:
I els demés son com un plorar d’una persona;
la que quant una persona plora es que se sent trista i cense sentiments;
quant una persona riu se sent contenta i estimada,
Ja que la persona que l’estima se sent contenta de conèixer-la
poema de gpmac, foto al Bosc de les ginestes posta de sol del 6 Juny 2011

24/6/11

Vull ser lliure com l’aire com les gavines.

Vull ser lliure com l’aire
com les gavines
com la rosada
en les plantes del meu jardí.
Voldria ser lliure per volar,
viure i somniar
tenir així de senzill
a una amiga de veritat.
Ser lliure per a poder cantar,
cantar a la vida,
ser lliure i poder plorar,
plorar pel que vull, pel que necessito.
Perquè si no es veu el sol mors
ser lliure i poder morir,
com moren els núvols cada nit
o les estrelles al sol…
Morir com moren alguns..,
sols per amor, vull ser lliure per sentir,
sentir que soc viu, sentir els raigs de sol,
com es sent una mirada captiva, cm es sent el dolor.
Vull ser lliure dons vull ser jo,
jo que visc i somnio
jo que canto i ploro
jo que ploro pel teu amor.
Ha sigut un poema “Lliure”escrit per en Ferran de Montagut