POESIA PER A LA DIGNITAT HUMANA

Amb Correspondència de guerra Manel Alonso va guanyar el XIII premi de poesia “Paco Mollà” convocat per l'ajuntament de Petrer. 

La cita de Stig Dagerman que encapçala el llibre, és tota una declaració de principis: “¿Com és possible comportar-se, per una part, com si al món no hi hagués res més important que la literatura, quan, per l'altra, és impossible deixar de veure al teu voltant gent que lluita contra la fam?”, com tampoc no és casual la dedicatòria del primer poema “A Manel Garcia Grau, autor de La ciutat de la ira, poeta que va tenir com a objectiu primordial utilitzar la paraula poètica per defensar la dignitat de les persones humanes. 

Aquest primer poema comença amb un vers que diu “un poeta no és cap corresponsal de guerra”, però paradoxalment estableix un paral·lelisme entre el poeta i el corresponsal de guerra que explica totes les desgràcies que succeeixen al seu voltant: “Ferit, s'asseu en la trinxera/

i vessa sobre un tros de paper/

tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,/ 

bastonejats per la crueltat i la ignomínia,

”. El poeta no pot ser neutral, 

“Darrere d'un genocidi/ hi ha un poeta orb/

(Darrere de l'alliberament/ hi ha un poeta lúcid” , 

diu el subjecte poètic.
Aquesta defensa de la dignitat comença en el propi país del poeta i la seua relació amb l'estat com a “síndrome d'Estocolm”, “Ella ens enganya i nosaltres la continuem servint”, però tampoc és excusa buscar l'enemic exterior: “allò que ens porta a l'adversitat,/ habita dins de cada membre de la tribu”. 

En altres poemes es parla de la manipulació del poder valencià que destrueix el país en nom de la democràcia, així com d'aquells que intenten anorrear la cultura del poble que els ha acollit, o de la destrucció de consciències a la que ens sotmeten els diferents poders.

Continua defensant la dignitat humana després en un àmbit més global, primer Europa, a la qui prega que mantinga les seues marques d'identitat: “tingues cura que la riuada/ no s'emporte les teues arrels mil·lenàries”, però també avisa els ciutadans europeus que estiguen amatents a no perdre allò que tant va costar conquerir: “La descurança apàtica/ ens està fent perdre els guanys/ que a un grapat de generacions/ tant d'esforç els va costar aconseguir.”

Finalment el subjecte poètic es posiciona contra una sèrie de xacres que converteixen el món en un lloc on una gran quantitat de gent sofreix per culpa d'altres persones, així son presents la violència contra les dones, la xenofòbia, l'imperialisme, el contrast entre l'opulència del Primer Món i la misèria del Tercer Món, la cobdícia i el poder dels mercats, la destrucció dels paisatges, els xiquets soldats o el record de l'expulsió dels moriscos i les semblances amb la societat valenciana actual.

Contra el que puga semblar no estem davant d'una poesia pamfletària, sinó que estem davant d'un llibre que assoleix moments de gran lirisme i bellesa. 

Un llibre necessari, per a combatre amb la paraula, 

els abusos intolerables contra la dignitat humana.

No cal voltar gaire, ho tenim a Catalunya, amb el Artur Mas i la xusma Convergent