Entradas
Per què el govern espanyol ha invertit tants diners en salvar la banca, amb tan pocs resultats a facilitar el crèdit? ... Hauria estat una mesura molt més eficaç i equitativa si l'Estat espanyol (amb els diners invertits en ajudar els banquers i als seus accionistes) haurien fet el banc públic ... "
Una notícia que segur vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació del país és la del moviment que està passant als EUA (centre de la crisi financera), que gaudeix de gran suport popular, que proposa la creació de banques públiques, tant a nivell estatal com federal. En part, això es deu a l'enorme descrèdit que la banca privada té en aquell país. Segons les últimes enquestes, els bancs estan entre les institucions menys valorades en la societat nord-americana. Malgrat les enormes quantitats de fons públics que els bancs han rebut, encara avui és difícil per a les petites i mitjanes empreses, així com per a la majoria de la ciutadania, aconseguir crèdit bancari. En lloc d'utilitzar els fons públics per complir aquesta funció social (l'oferiment de crèdit), els grans bancs han utilitzat aquests fons per continuar amb els seus comportaments especulatius (que van causar la crisi financera) i per incrementar encara més els salaris i bons dels seus directius. Com a conseqüència, l'hostilitat de la població cap als bancs s'ha accentuat encara més.
Però l'altra raó que hi hagi un nombre creixent de representants polítics que, pressionats per l'opinió popular, estiguin proposant crear una banca pública és l'experiència positiva de la banca pública en aquells estats que tenen bancs estatals públics. D'ells el més conegut és el Banc Estatal de l'estat de North Dakota, fundat fa noranta-un anys, el capital inicial es va basar en els impostos i taxes estatals que continuen sent la font principal d'aquell banc. Segons les seves regles internes, tal banc estatal té prohibit fer inversions en activitats especulatives, li ha d'exigir, a més, que inverteixi en el propi estat de North Dakota. Ha estat un dels bancs més solvents i menys afectats per la crisi financera que pateix el país. I també un dels pocs bancs que va prevenir la bombolla immobiliària, evitant les hipoteques escombraries (subprime mortgages) en la seva pràctica bancària. Tal com escriu Ellen Brown en el seu llibre Web of Debt, tal banc públic és responsable que aquell Estat no hagi patit l'escassetat de crèdit que han patit la majoria d'estats als EUA.
Això explica que molts altres estats estan pensant en constituir bancs públics similars. Ha aparegut, així, una onada de propostes en els parlaments estatals de diversos estats (Vermont, Virgínia, Michigan, Washington State), que proposen l'establiment de bancs estatals públics. Totes estàs propostes responen al afartament de la població cap al sistema bancari actual i la utilització de fons públics per salvar-lo. Reproduint el mateix enuig general, diversos parlaments estatals han prohibit que els fons de l'estat s'inverteixin en bancs d'inversió (Investments Banks) que aconsegueixen els seus beneficis a base d'inversions especulatives que posen en risc els fons públics.
I una altra dada important, que tampoc hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols és que es comencen a escoltar veus als EUA que estan demanant també que s'estableixi un banc públic, veus que estan trobant una gran receptivitat al carrer, i fins i tot en alguns sectors del Congrés (que no han estat captats encara pels lobbies de la Banca). Entre aquestes veus hi ha la del Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, que en un article recent a la revista The Nation indicava que els 700.000 milions de dòlars que es van gastar per ajudar la banca, s'haurien d'haver utilitzat en establir una banca pública, evitant així que els EUA tingués l'enorme problema de crèdit que té avui. Segons Joseph Stiglitz aquests diners podria haver suposat la creació d'un Banc Públic, a partir del qual podria haver-se arribat a una activitat creditícia de 7.000 bilions de dòlars (seguint el criteri de seguretat d'1 a 10, fins i tot més conservador que el d'1 a 30 que ha estat la pràctica bancària generalitzada). Aquesta quantitat significa una capacitat molt més gran que la que avui necessita el país. Concloïa Stiglitz, en l'article, que l'ajuda a la banca no havia estat, en realitat, una mesura per facilitar el crèdit, sinó una intervenció pública amb l'objectiu primordial de salvar als banquers i als accionistes.
Aquestes notícies que vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols són molt rellevants per a Espanya també, ja que la mateixa pregunta s'hauria de fer al nostre país. Per què el govern espanyol ha invertit tants diners en salvar la banca, amb tan pocs resultats a facilitar el crèdit? La població, així com els mitjans i petits empresaris (els empresaris que creen més ocupació en el sector privat a Espanya), tenen enormes dificultats en aconseguir crèdit i això malgrat que el govern ha invertit enormes quantitats en ajuda als bancs. Hauria estat una mesura molt més eficaç i equitativa si l'Estat espanyol (amb els diners invertits en ajudar als banquers i als seus accionistes) haurien fet el banc públic, tal com, em consta, el Sr Stiglitz va suggerir a les autoritats espanyoles sense que , segons sembla, tingués cap resposta.
I el fet que no ho fessin és, un cop més, conseqüència del gran poder de la banca a Espanya (el poder fàctic de major força al nostre país), liderat pel Banc d'Espanya, el governador (nomenat pel govern socialista ) és el màxim exponent del pensament liberal, pensament que ha causat l'enorme crisi actual, i encara avui domina la cultura econòmica del país. La nacionalització de la banca o la creació d'una banca pública és un dels grans tabús, dels molts que hi ha a la cultura política i mediàtica del país, que hauria de desaparèixer per permetre un autèntic debat sobre la situació bancària a Espanya, que, en contra del que promou la saviesa convencional al país, necessita fer canvis molt substancials en els seus sistemes de propietat, de govern i de funcions.
un gran article de Vicenç Navarro
Una notícia que segur vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació del país és la del moviment que està passant als EUA (centre de la crisi financera), que gaudeix de gran suport popular, que proposa la creació de banques públiques, tant a nivell estatal com federal. En part, això es deu a l'enorme descrèdit que la banca privada té en aquell país. Segons les últimes enquestes, els bancs estan entre les institucions menys valorades en la societat nord-americana. Malgrat les enormes quantitats de fons públics que els bancs han rebut, encara avui és difícil per a les petites i mitjanes empreses, així com per a la majoria de la ciutadania, aconseguir crèdit bancari. En lloc d'utilitzar els fons públics per complir aquesta funció social (l'oferiment de crèdit), els grans bancs han utilitzat aquests fons per continuar amb els seus comportaments especulatius (que van causar la crisi financera) i per incrementar encara més els salaris i bons dels seus directius. Com a conseqüència, l'hostilitat de la població cap als bancs s'ha accentuat encara més.
Però l'altra raó que hi hagi un nombre creixent de representants polítics que, pressionats per l'opinió popular, estiguin proposant crear una banca pública és l'experiència positiva de la banca pública en aquells estats que tenen bancs estatals públics. D'ells el més conegut és el Banc Estatal de l'estat de North Dakota, fundat fa noranta-un anys, el capital inicial es va basar en els impostos i taxes estatals que continuen sent la font principal d'aquell banc. Segons les seves regles internes, tal banc estatal té prohibit fer inversions en activitats especulatives, li ha d'exigir, a més, que inverteixi en el propi estat de North Dakota. Ha estat un dels bancs més solvents i menys afectats per la crisi financera que pateix el país. I també un dels pocs bancs que va prevenir la bombolla immobiliària, evitant les hipoteques escombraries (subprime mortgages) en la seva pràctica bancària. Tal com escriu Ellen Brown en el seu llibre Web of Debt, tal banc públic és responsable que aquell Estat no hagi patit l'escassetat de crèdit que han patit la majoria d'estats als EUA.
Això explica que molts altres estats estan pensant en constituir bancs públics similars. Ha aparegut, així, una onada de propostes en els parlaments estatals de diversos estats (Vermont, Virgínia, Michigan, Washington State), que proposen l'establiment de bancs estatals públics. Totes estàs propostes responen al afartament de la població cap al sistema bancari actual i la utilització de fons públics per salvar-lo. Reproduint el mateix enuig general, diversos parlaments estatals han prohibit que els fons de l'estat s'inverteixin en bancs d'inversió (Investments Banks) que aconsegueixen els seus beneficis a base d'inversions especulatives que posen en risc els fons públics.
I una altra dada important, que tampoc hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols és que es comencen a escoltar veus als EUA que estan demanant també que s'estableixi un banc públic, veus que estan trobant una gran receptivitat al carrer, i fins i tot en alguns sectors del Congrés (que no han estat captats encara pels lobbies de la Banca). Entre aquestes veus hi ha la del Premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, que en un article recent a la revista The Nation indicava que els 700.000 milions de dòlars que es van gastar per ajudar la banca, s'haurien d'haver utilitzat en establir una banca pública, evitant així que els EUA tingués l'enorme problema de crèdit que té avui. Segons Joseph Stiglitz aquests diners podria haver suposat la creació d'un Banc Públic, a partir del qual podria haver-se arribat a una activitat creditícia de 7.000 bilions de dòlars (seguint el criteri de seguretat d'1 a 10, fins i tot més conservador que el d'1 a 30 que ha estat la pràctica bancària generalitzada). Aquesta quantitat significa una capacitat molt més gran que la que avui necessita el país. Concloïa Stiglitz, en l'article, que l'ajuda a la banca no havia estat, en realitat, una mesura per facilitar el crèdit, sinó una intervenció pública amb l'objectiu primordial de salvar als banquers i als accionistes.
Aquestes notícies que vostè no hi haurà llegit en els majors mitjans d'informació i persuasió espanyols són molt rellevants per a Espanya també, ja que la mateixa pregunta s'hauria de fer al nostre país. Per què el govern espanyol ha invertit tants diners en salvar la banca, amb tan pocs resultats a facilitar el crèdit? La població, així com els mitjans i petits empresaris (els empresaris que creen més ocupació en el sector privat a Espanya), tenen enormes dificultats en aconseguir crèdit i això malgrat que el govern ha invertit enormes quantitats en ajuda als bancs. Hauria estat una mesura molt més eficaç i equitativa si l'Estat espanyol (amb els diners invertits en ajudar als banquers i als seus accionistes) haurien fet el banc públic, tal com, em consta, el Sr Stiglitz va suggerir a les autoritats espanyoles sense que , segons sembla, tingués cap resposta.
I el fet que no ho fessin és, un cop més, conseqüència del gran poder de la banca a Espanya (el poder fàctic de major força al nostre país), liderat pel Banc d'Espanya, el governador (nomenat pel govern socialista ) és el màxim exponent del pensament liberal, pensament que ha causat l'enorme crisi actual, i encara avui domina la cultura econòmica del país. La nacionalització de la banca o la creació d'una banca pública és un dels grans tabús, dels molts que hi ha a la cultura política i mediàtica del país, que hauria de desaparèixer per permetre un autèntic debat sobre la situació bancària a Espanya, que, en contra del que promou la saviesa convencional al país, necessita fer canvis molt substancials en els seus sistemes de propietat, de govern i de funcions.
un gran article de Vicenç Navarro
No hay comentarios:
Publicar un comentario