Pobre embolcall que ha oprimit al meu fantàstic estel!

El meu cor, com una serp,
s'ha desprès de la seva pell,
i aquí la miro entre els meus dits
plena de ferides i de mel.

Els pensament que van fer niu
a les teves arrugues, on són?
On les roses que aroma
a Jesucrist ia Satan?

Pobre embolcall que ha oprimit
al meu fantàstic estel!
Gris pergamí adolorit
del que vaig voler i ja no vull.

Jo veig en tu fetus de ciències
, mòmies de versos i esquelets
dels meus antigues innocències
i els meus romàntics secrets.

Et penjaré sobre els murs
del meu museu sentimental,
al costat dels gèlids i foscos
lliris dorments del meu mal?

¿O et posaré sobre els pins,
-llibre dolent del meu amor-
perquè sàpigues dels trinats
que dóna a l'aurora el rossinyol?

Poema de Federico García Lorca “Corazón Nuevo” del conjunt “Caminar piedra a piedra”