I és per això que, avui davant el mal
que entre els de la meva època es propala,

en lloc d’ésser estirat pel vil ronsal,

o amagar el cap dessota l’ala;

en lloc d’anar polint l’amable vers

de cara als monstres de l’abisme,

i sentint-me mosquit dins l’univers

que es refá amb el xiulet de l’egoisme,

em decideixo a arreplegar de mi

el que em pugui restar d’entusiasme

i pintar de blau cel i blau marí

l’horitzó de la fe, que en envaí

un negatiu fantasma

(...)

és per això, i no per res més,

que he procurat manifestar avui dia,

qui sóc, d’on vinc, on dec menar la vida,

quina fe em mou els llavis i quin és

el sentiment que en aquest món em guia.



I no m’estic de dir per endavant

que una raó molt tendra

és la que posa tremolor al meu cant:

abans el verd, el púrpura i el cendra

me’ls feia somniant,

i ara els prenc d’una troca més segura,

perquè al costat del llit meu repòs,

hi ha un altre llit amb una criatura

que duu la meva sang dins el meu cos.


Poema"La fe del pelegrí" de Josep Maria de Segarra.
amb aquesta fe vaig pelegrinar ahir 11 de Juny del 2011 TOT D'UN COP PER LA TERRA CATALANA I LA SAGRADA FAMÍLIA.


L'epopeia romàntica seria difícil d'explicar sense Dante, penso jo.
Mols poetes no haurien pogut construir els seus poemes, els seus viatges literaris d'a baix a a dalt, sense l'ajuda tant de la Commedia (que per a ells era Divina) i per a mi també, com del mite de Dante exiliat.

La mateixa cosa, més o menys, ocorre en la literatura catalana del segle XIX, encara que amb un desfasament que situa el romanticisme català una mica més tard del que hauria correspost. Als esforços de Verdaguer per construir una epopeia catalana van contribuir sens dubte els poemes de *Tasso, *Milton, *Lamartine i, en part, de *Ariosto, com es pot deduir de les múltiples glosses, resums i traduccions parcials que es van fer, precisament, en l'àmbit de la cultura catòlic-eclesiàstica de la ciutat on el poeta de *Canigóhabía estudiat, és a dir, Vic. El mateix es pot pel que es refereix a la seva relació amb Dante, vist que el poeta català va intentar escriure un poema anomenat *Infern, del com només queda una breu poesia titulada L’*eternitat del *Infern (*Després de *llegir a *Dant), que recorda el títol d'un text de l'any 1836 de *Victor Hugo[34]. Algunes dècades més tard, la *Commedia es convertirà en estímul d'un projecte mai realitzat *delhiperritmólogo Agustí *Esclasans, que tenia la intenció d'escriure el Poema de Catalunya, com confessava l'any 1913 en La *meva vida (1895-1920), seguint el model *dantesco.

L'intent més sistemàtic de partir de l'estructura vertical, del *epos de la *Commedia per construir un nou poema és, segurament, el de Josep Maria de Segarra, qui, una vegada finalitzada la traducció integral del poema *dantesco, va començar la composició del poema de Montserrat, és a dir, del seu personal *Commedia, que havien possibilitat precisament aquells “*sis *anys –per dir-ho amb les seves paraules- que va *viure *reclòs en la *duríssima *escola de la *mentalitat *dantesca, [en els quals] *havia *adquirit l’autor aquella disciplina *sense la *qual, *potser no *li *hauria *estat *possible dirigir-s'a la *pedra de Montserrat *amb *tota l’*audácia que la *voluntat d’*aquest *llibre *requeria”. És molt el treball que caldria fer per extreure d'aquesta els préstecs i totes les formes de *intertextualidad *dantesca que *rezumanestos milers de versos de Sagarra. De moment ens acontentarem amb algunes dades. Crec que la dada més profunda és el gest que porta a l'autor a assumir el cant de la fe segura i sincera, en un instant en què, dominant el mal, és útil realitzar un gest extremadament sincer i inequívoc, que és el que trobem en el proemi anomenat “La fe del *pelegrí”:

Un escrit de Rossend Arqués
la foto meva al Poble de les Cultures Ibèriques de Barcelona, Catalunya.