La vida resurgin de la fosco.

Bon Dia Colla

aquest relat me lo ha inspirat una Amiga,

em deia per el correu;

"Ramon, no tinc res especial que dir-te,
pro te volia dir bon dia"

Amiga el teu bon dia no es res especial,

es extraordinari i escalfa el cor,

com aquestes gotes

que dia a dia penetren

i

fan meravellós

els nostres jardins

i

el Bosc.

Per Tu bonica aquet poema que no es meu,

juntament amb Tu me ha inspirat el video.

Plou tènuement ..
La calor agrest de l'estiu
s'ha apaivagat una mica.
Tom meus fulls de colors
I part lentament ...
No sé on, sense destí,
fins que alguna cosa em aturi.
Miro sense veure el cel gris,
¡et recordo! ..
Hi ha arbres que m'ofereixen
tendresa i refugi d'esperança.
Em recolze a la gespa suau,
la humitat del seu rosada límpid
assembla pedretes brillants
Extasiad miro llargament
la seva bellesa incondicional, pura.
Elevo meues nines blaves
i somric a l'arbre que l'atzar
va posar en el meu camí de nostàlgia.
És anyós, bell i generós,
Em acull, em cuida, em protegeix
em dóna el seu abric de fulles.
Intent escriure ... "et recordo"
Com m'agradaria que estiguessis
aquí al meu costat! Silenciosos els dos
sota aquest arbre frondós i tendre.
Tu i jo sols ...
borratxos de somnis i de pluja,
sense noció del temps i l'espai
mirant-res ... i veient tot ...
Deixant que les nostres ànimes
i els nostres cors alats
per si sols es comuniquin.
Res d'això pot ser! ...
Mai! ...

Dora Forletti " Enyorances"

Foto " la vida resurgin de la fusco "
per els jardins de SPSP

22 / desembre / 2010

SANTUARI DE LA VERGE DE LURDA

SANTUARI DE LA VERGE DE LURDA (Arenys de Munt - Maresme)

Prop del veïnat de Subirans, el 1924 es va construir un santuari dedicat a la Verge de Lurda o Lourdes. És una reproducció de la gruta de Massabielle, el santuari francès de Lourdes, on segons la tradició la Verge es va aparèixer a una nena l'any 1858. Els voltants del santuari han estat habilitats com a zona d'esbarjo i per a menjars a l'aire lliure i on es realitzen trobades i aplecs de la gent de la comarca. . També hi ha un restaurant.

Arenys de Munt,esta situat al peu de Collsacreu, a 121 metres d'altura. L'Església parroquial de Sant Martí (segle XVI), d'estil gòtic tardà, façana austera i campanar de torre quadrada, conserva un valuós retaule, realitzat pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí., 
el dissabte que se varen aprovar los Estatuts de la Coordinadora de les Consultes Populars per l'independència, hi vaig estar tot just a punt de tancar
 i el mosen me vera fer cinc cèntim ja en farem un tastet. 

  Sempre han estat reconegudes les seves puntes de coixí i el seu vidre tallat, així com la col·lecció d'ocells naturalitzats. A ponent, a la població agregada de Torrentbó, trobem l'ermita de Santa Cecília (segle XVI), i a Sobirans, a la part més muntanyosa, la Capella del Remei, reconstruïda, originària del segle XV.

Aquest video lo dedico a los bons Amics, l'Antònia, al Carles i al Agusti.

No, no oblidaré

ni la pedra ni el camí

ni l'aroma de la nit en el teu cabell

ni les paraules que ens várem dir.

No, no oblidaré

res de res del meu ahir,

perqué els vells records feliços,

petits com són

em darán forga temps a venir.

Cada minut amb tu

era un temps segur,

un món secret, secret,

que ens haviem fet,

un món felic,

com mai s'ha vist.

Ara ja sé que és cert

que no tot es perd,

quan un ho vol,

ho vol,

mai no es queda sol

si guarda al cor

un bon record.

No, no oblidaré

res de res del meu ahir,

i omplirá la meya vida

d'ara i demá

i fins el dia que moriré

no oblidaré,

no oblidaré.

Canta Leo Segarra- "No oblidare"

fotos 25 Agost del 2007

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.

No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

Jo hi sóc si també vols ser-hi

 tan sols per fer un camí junts,

pel goig de seguir petjades 

que ens han dut molt lluny.

Pel plaer d'un demà que engresqui

perquè ens hi trobem a gust

refent l'art de viure 

poder conviure

el somni d'un món més just.

Lluis Llach

fotos al Correlo de Sant Magí 6 de Juny del 2010

dedicades a una Amiga la Maite 

Tarragonina i Patriota de cap a peus.
El 28 de Juny tot fen via.i cercant l'ofrena floral als Màrtirs Tarragonins del 1811,
 hi varem pasar per aquet indret.

He viscut dessota un cel estrany, i la meva pau no se ha mudat.

D'aquest fet no en puc presumir, es merit de qui me ha guiat espiritualment per el Camí,
i aquí hi cap moltíssima gent amb qui he tingut la sort de caminar
i amb qui continuo fent i aquí hi ets TU.

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,

i la seva pau no es mudava;

i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga brava

no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un per la vàlua de l'altre

estima, com les parts iguals

d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç

del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,

insaciable que és, ens lleva

fins l'esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s'abandona a una aigua serena.

Us deixo un poema de Carles Riba que es deixa seduir, com tants altres poetes, pel clàssic tema del Beatus ille. Disfruteu-lo, perquè és preciós.

6  (del llibre Estances)

Fotos aquest mig dia  2 de Juliol del 2011 al Bosc de les Ginestes i al cami cap el Pont del Diable de Tarragona

musica  Grande Polonaise Brilliante, op.22_ II_ Polonaise Allegro Molto     

Es tan senzill el estimar a tot nivell.!!!

Tot està,

 es silenci,
com nou,
a punt d'estrenar.

I, el petit so d'una paraula
ressona en l'espai minúscul de la cambra
mentre el sol del matí il·lumina un petit racó d'intimitat
donant-li essència i caliu

doncs a cau d'orella et dic:

"et desitjo"

es un relat de mar

foto aquest mig dia 1 de Juliol del 2011 

cami del Pont del Diable dins del bosc cap el Bosc de les ginestes.

Es tan senzill el estimar a tot nivell 

que cada gest 

cada mot 

senzill com un

 m'agrada, 

bon dia, 

bona tarda

bona nit 

dona essència i caliu.

Per a vosaltres 

Carme Garriga

 i 

Maite

bona nit boniques

i per la Colla, 

tambe

Les cares saben del cor de la nit i del silenci de totes les albades.

Patriotes de tot Arreu de Catalunya,
no us oblidem,
en aquesta Urna del Honor
i la Dignitat
que;
son les escales del Pla de la Seu de Tarragona
hi sou tots.

Les cares són muntanyes de difícil accés,

tenen cimes estrellades i boires fondalades.

Les cares saben del cor de la nit

i del silenci de totes les albades.

Els rius no poden oblidar-se

de tenir set d’arrel xuclada als ulls.

La llengua del vent es posa a les parpelles.

Les cares tenen els ulls de les fulles

com una barca que salpa de les llàgrimes

i llisca galta avall abans s’obri la boca

plena de les paraules de la terra.

Les cares són un regal de llum,

una ala de cançó i un fresseig de fronda.

Les cares tenen ulls i els ulls, miratge

per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.

Poema "Regal de llum" de Francesc Florit Nin

Tarragona 28 de Juny del 2011

Avui, després de 200 anys d’aquells fets, volem els tarragonins i tarragonines homenatjar a totes aquelles persones que van defensar la ciutat, durant els 56 dies de Setge. Un homenatge que també volem fer extensiu a tots els tarragonins i tarragonines que van lluitar i lluiten, encara avui, per fer de Tarragona una ciutat millor.

En aquestes escales es varen deixar el últim Alè per un Poble Lliure, que encara no hem retrobat.

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes ,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulles
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
Jo no em canso d'esperar:
Per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat .
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra , l'altre en mar.

Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tots plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

Poema patriòtic d'autor desconegut "LES QUATRE BANDERES "


foto al Pla de la Seu de Tarragona 28 Juny del 2011

I és per això que, avui davant el mal
que entre els de la meva època es propala,

en lloc d’ésser estirat pel vil ronsal,

o amagar el cap dessota l’ala;

en lloc d’anar polint l’amable vers

de cara als monstres de l’abisme,

i sentint-me mosquit dins l’univers

que es refá amb el xiulet de l’egoisme,

em decideixo a arreplegar de mi

el que em pugui restar d’entusiasme

i pintar de blau cel i blau marí

l’horitzó de la fe, que en envaí

un negatiu fantasma

(...)

és per això, i no per res més,

que he procurat manifestar avui dia,

qui sóc, d’on vinc, on dec menar la vida,

quina fe em mou els llavis i quin és

el sentiment que en aquest món em guia.



I no m’estic de dir per endavant

que una raó molt tendra

és la que posa tremolor al meu cant:

abans el verd, el púrpura i el cendra

me’ls feia somniant,

i ara els prenc d’una troca més segura,

perquè al costat del llit meu repòs,

hi ha un altre llit amb una criatura

que duu la meva sang dins el meu cos.


Poema"La fe del pelegrí" de Josep Maria de Segarra.
amb aquesta fe vaig pelegrinar ahir 11 de Juny del 2011 TOT D'UN COP PER LA TERRA CATALANA I LA SAGRADA FAMÍLIA.


L'epopeia romàntica seria difícil d'explicar sense Dante, penso jo.
Mols poetes no haurien pogut construir els seus poemes, els seus viatges literaris d'a baix a a dalt, sense l'ajuda tant de la Commedia (que per a ells era Divina) i per a mi també, com del mite de Dante exiliat.

La mateixa cosa, més o menys, ocorre en la literatura catalana del segle XIX, encara que amb un desfasament que situa el romanticisme català una mica més tard del que hauria correspost. Als esforços de Verdaguer per construir una epopeia catalana van contribuir sens dubte els poemes de *Tasso, *Milton, *Lamartine i, en part, de *Ariosto, com es pot deduir de les múltiples glosses, resums i traduccions parcials que es van fer, precisament, en l'àmbit de la cultura catòlic-eclesiàstica de la ciutat on el poeta de *Canigóhabía estudiat, és a dir, Vic. El mateix es pot pel que es refereix a la seva relació amb Dante, vist que el poeta català va intentar escriure un poema anomenat *Infern, del com només queda una breu poesia titulada L’*eternitat del *Infern (*Després de *llegir a *Dant), que recorda el títol d'un text de l'any 1836 de *Victor Hugo[34]. Algunes dècades més tard, la *Commedia es convertirà en estímul d'un projecte mai realitzat *delhiperritmólogo Agustí *Esclasans, que tenia la intenció d'escriure el Poema de Catalunya, com confessava l'any 1913 en La *meva vida (1895-1920), seguint el model *dantesco.

L'intent més sistemàtic de partir de l'estructura vertical, del *epos de la *Commedia per construir un nou poema és, segurament, el de Josep Maria de Segarra, qui, una vegada finalitzada la traducció integral del poema *dantesco, va començar la composició del poema de Montserrat, és a dir, del seu personal *Commedia, que havien possibilitat precisament aquells “*sis *anys –per dir-ho amb les seves paraules- que va *viure *reclòs en la *duríssima *escola de la *mentalitat *dantesca, [en els quals] *havia *adquirit l’autor aquella disciplina *sense la *qual, *potser no *li *hauria *estat *possible dirigir-s'a la *pedra de Montserrat *amb *tota l’*audácia que la *voluntat d’*aquest *llibre *requeria”. És molt el treball que caldria fer per extreure d'aquesta els préstecs i totes les formes de *intertextualidad *dantesca que *rezumanestos milers de versos de Sagarra. De moment ens acontentarem amb algunes dades. Crec que la dada més profunda és el gest que porta a l'autor a assumir el cant de la fe segura i sincera, en un instant en què, dominant el mal, és útil realitzar un gest extremadament sincer i inequívoc, que és el que trobem en el proemi anomenat “La fe del *pelegrí”:

Un escrit de Rossend Arqués
la foto meva al Poble de les Cultures Ibèriques de Barcelona, Catalunya.

Cor i ploma
recreant sentiments
pels carrers dels meus versos
sobre humils fonaments.

Maria del Mar Blanco Mallo.
foto aquest mig dia del 11 Juny del 2011 a la Sagrada Família de Catalunya

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep
poema " Pedra"

foto el divendres 20 Maig del 2011a la Nit a les rodalies del Pulvinar del Circ de Tarragona

La canalla i la pedra, imatge pura
un bon record per dormir plasidament ,que tingueu bona nit.

Entre la piedra y la flor, el hombre.

Per a Tu Cristobal e Isabel ,que heu amprat la meva llengua Materna com a vostra i un cop mes hem compartit Plegats ansies de Llibertat per a la Nostra humiliada Pàtria, no son les llengües qui separen el Pobles, persones i arrabassen Boscos, son los polítics i banques.
Foto al circ de Tarragona prop del Pulvinar 21 de maig del 2011.

Entre la piedra y la flor, el hombre:
el nacimiento que nos lleva a la muerte,
la muerte que nos lleva al nacimiento.

El hombre,
sobre la piedra lluvia persistente
y río entre llamas
y flor que vence al huracán
y pájaro semejante al breve relámpago:
el hombre entre sus frutos y sus obras.

El henequén,
verde lección de geometría
sobre la tierra blanca y ocre.
Agricultura, comercio, industria, lenguaje.
Es una planta vivaz y es una fibra,
es una acción en la Bolsa y es un signo.

Es tiempo humano,
tiempo que se acumula,
tiempo que se dilapida.

La sed y la planta,
la planta y el hombre,
el hombre, sus trabajos y sus días.

Desde hace siglos de siglos
tú das vueltas y vueltas
con un trote obstinado de animal humano:
tus días son largos como años
y de año en año tus días marcan el paso;
no el reloj del banquero ni el del líder:
el sol es tu patrón,
de sol a sol es tu jornada
y tu jornal es el sudor,
rocío de cada día
que en tu calvario cotidiano
se vuelve una corona transparente
-aunque tu cara no esté impresa
en ningún lienzo de Verónica
ni sea la de la foto
del mandamás en turno
que multiplican los carteles:
tu cara es el sol gastado del centavo,
universal rostro borroso;
tú hablas una lengua que no hablan
los que hablan de ti desde sus pulpitos
y juran por tu nombre en vano,
los tutores de tu futuro,
los albaceas de tus huesos:
tu habla es árbol de raíces de agua,
subterráneo sistema fluvial del espíritu,
y tus palabras van -descalzas, de puntillasde
un silencio a otro silencio;
tú eres frugal y resignado y vives,
como si fueras pájaro,
de un puño de pinole en un jarro de atole;
tú caminas y tus pasos
son la llovizna en el polvo;
tú eres aseado como un venado;
tú andas vestido de algodón
y tu calzón y tu camisa remendados
son más blancos que las nubes blancas;
tú te emborrachas con licores lunares
y subes hasta el grito como el cohete
y como él, quemado, te desplomas;
tú recorres hincado las estaciones
y vas del atrio hasta el altar
y del altar al atrio
con las rodillas ensangrentadas
y el cirio que llevas en la mano
gotea gotas de cera que te queman;
tú eres cortés y ceremonioso y comedido
y un poco hipócrita como todos los devotos
y eres capaz de triturar con una piedra
el cráneo del cismático y el del adúltero;
tú tiendes a tu mujer en la hamaca
y la cubres con una manta de latidos;
tú, a las doce, por un instante,
suspendes el quehacer y la plática,
para oír, repetida maravilla,
d ar la hora al pájaro, reloj de alas;
tú eres justo y tierno y solícito
con tus pollos, tus cerdos y tus hijos;
como la mazorca de maíz
tu dios está hecho de muchos santos
y hay muchos siglos en tus años;
un guajolote era tu único orgullo
y lo sacrificaste un día de copal y ensalmos;
tú llueves la lluvia de flores amarillas,
gotas de sol, sobre el hoyo de tus muertos

-mas no es el ritmo oscuro,
el renacer de cada día
y el remorir de cada noche,
lo que te mueve por la tierra:

fracment tercer del Poema "" Entre la piedra y la flor "
de Octavio Paz
amb la llengua dels meus Amics Cristobal i Isabel Independentistes convençuts foto tot just desprès de compartir inquietuds amb altra gent a la Plaça de la Font de Tarragona.

Pobre embolcall que ha oprimit al meu fantàstic estel!

El meu cor, com una serp,
s'ha desprès de la seva pell,
i aquí la miro entre els meus dits
plena de ferides i de mel.

Els pensament que van fer niu
a les teves arrugues, on són?
On les roses que aroma
a Jesucrist ia Satan?

Pobre embolcall que ha oprimit
al meu fantàstic estel!
Gris pergamí adolorit
del que vaig voler i ja no vull.

Jo veig en tu fetus de ciències
, mòmies de versos i esquelets
dels meus antigues innocències
i els meus romàntics secrets.

Et penjaré sobre els murs
del meu museu sentimental,
al costat dels gèlids i foscos
lliris dorments del meu mal?

¿O et posaré sobre els pins,
-llibre dolent del meu amor-
perquè sàpigues dels trinats
que dóna a l'aurora el rossinyol?

Poema de Federico García Lorca “Corazón Nuevo” del conjunt “Caminar piedra a piedra”

Retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat

El 11 de febrer del 2011, vaig sentir el crit dels antics per veure del seu esperit mil•lenari, seguin camins que no hi havia transitat mai vaig fer cap on veieu a la foto, per aquí hi passava vida com era el aigua de la Tarragona Romana, però lo que queda son les ensenyances dels clàssics que no haguérem tingut que deixar mai, tota la tasca educativa de la República perduda en mans ineptes, però aquet no es el lloc de parlar del mundanal soroll, nomes veure i escoltar les ensenyances de la natura i dels clàssics.

Feia dies que tenia aquet article i no li trobava el lloc, aquet es el moment per a mi, al estar eixut cal restaurar i omplir el anjup, en aquestes pedres ja li han començat a fer, hi tenen un bon tros restaurat.

El pensament clàssic que contribueix en el progrés
Joan Manuel del Pozo va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés
Dimarts 21 de desembre de 2010 diaridegirona.cat


DANIEL BONAVENTURA Joan Manuel del Pozo, exconseller d'Educació, professor de Filosofia Antiga i Filosofia Política a la UdG, va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat. Del Pozo va pronunciar, a la Fontana d'Or, la conferència Contribueix al progrés el pensament clàssic?, en un dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG.

En el decurs de l'acte, Del Pozo va anunciar per al mes de març la presència a la UdG de la filosofa francesa Barbara Cassin.
Joan Manuel del Pozo (La Roda de Andalucía, Sevilla, 1948), traductor de Ciceró per a la col•lecció Bernat Metge, va explicar que tothom que aprofundeix molt en el coneixement d'una qüestió, arriba a uns "valors immanents" sobre aquell tema que "convida a dialogar-hi" des de 25 segles després. Així és com cal mirar endavant, però sense perdre de vista el que deixem enrere.

Grans pensadors com Hegel, Spinoza, Kant o Rawls segueixen vivint de matrius dels clàssics, i nocions com la igualtat davant la llei, el dret a exercir el poder per igual, la llibertat d'expressió o la contribució per igual al sosteniment de la ciutat a base d'impostos, són d'origen grec.
Del Pozo, que va remarcar que tot just fa 300 anys que tenim una forta consciència històrica, i que considera que l'ensenyament secundari ha abandonat excessivament l'estudi del grec i del llatí, va concloure que és del tot justificat el retorn als grecs, però aques retorn "no ha de ser ornamental, sinó que ha de convidar a pensar".