Avui, després de 200 anys d’aquells fets, volem els tarragonins i tarragonines homenatjar a totes aquelles persones que van defensar la ciutat, durant els 56 dies de Setge. Un homenatge que també volem fer extensiu a tots els tarragonins i tarragonines que van lluitar i lluiten, encara avui, per fer de Tarragona una ciutat millor.

En aquestes escales es varen deixar el últim Alè per un Poble Lliure, que encara no hem retrobat.

Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes ,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulles
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
Jo no em canso d'esperar:
Per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat .
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra , l'altre en mar.

Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tots plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

Poema patriòtic d'autor desconegut "LES QUATRE BANDERES "


foto al Pla de la Seu de Tarragona 28 Juny del 2011

I és per això que, avui davant el mal
que entre els de la meva època es propala,

en lloc d’ésser estirat pel vil ronsal,

o amagar el cap dessota l’ala;

en lloc d’anar polint l’amable vers

de cara als monstres de l’abisme,

i sentint-me mosquit dins l’univers

que es refá amb el xiulet de l’egoisme,

em decideixo a arreplegar de mi

el que em pugui restar d’entusiasme

i pintar de blau cel i blau marí

l’horitzó de la fe, que en envaí

un negatiu fantasma

(...)

és per això, i no per res més,

que he procurat manifestar avui dia,

qui sóc, d’on vinc, on dec menar la vida,

quina fe em mou els llavis i quin és

el sentiment que en aquest món em guia.



I no m’estic de dir per endavant

que una raó molt tendra

és la que posa tremolor al meu cant:

abans el verd, el púrpura i el cendra

me’ls feia somniant,

i ara els prenc d’una troca més segura,

perquè al costat del llit meu repòs,

hi ha un altre llit amb una criatura

que duu la meva sang dins el meu cos.


Poema"La fe del pelegrí" de Josep Maria de Segarra.
amb aquesta fe vaig pelegrinar ahir 11 de Juny del 2011 TOT D'UN COP PER LA TERRA CATALANA I LA SAGRADA FAMÍLIA.


L'epopeia romàntica seria difícil d'explicar sense Dante, penso jo.
Mols poetes no haurien pogut construir els seus poemes, els seus viatges literaris d'a baix a a dalt, sense l'ajuda tant de la Commedia (que per a ells era Divina) i per a mi també, com del mite de Dante exiliat.

La mateixa cosa, més o menys, ocorre en la literatura catalana del segle XIX, encara que amb un desfasament que situa el romanticisme català una mica més tard del que hauria correspost. Als esforços de Verdaguer per construir una epopeia catalana van contribuir sens dubte els poemes de *Tasso, *Milton, *Lamartine i, en part, de *Ariosto, com es pot deduir de les múltiples glosses, resums i traduccions parcials que es van fer, precisament, en l'àmbit de la cultura catòlic-eclesiàstica de la ciutat on el poeta de *Canigóhabía estudiat, és a dir, Vic. El mateix es pot pel que es refereix a la seva relació amb Dante, vist que el poeta català va intentar escriure un poema anomenat *Infern, del com només queda una breu poesia titulada L’*eternitat del *Infern (*Després de *llegir a *Dant), que recorda el títol d'un text de l'any 1836 de *Victor Hugo[34]. Algunes dècades més tard, la *Commedia es convertirà en estímul d'un projecte mai realitzat *delhiperritmólogo Agustí *Esclasans, que tenia la intenció d'escriure el Poema de Catalunya, com confessava l'any 1913 en La *meva vida (1895-1920), seguint el model *dantesco.

L'intent més sistemàtic de partir de l'estructura vertical, del *epos de la *Commedia per construir un nou poema és, segurament, el de Josep Maria de Segarra, qui, una vegada finalitzada la traducció integral del poema *dantesco, va començar la composició del poema de Montserrat, és a dir, del seu personal *Commedia, que havien possibilitat precisament aquells “*sis *anys –per dir-ho amb les seves paraules- que va *viure *reclòs en la *duríssima *escola de la *mentalitat *dantesca, [en els quals] *havia *adquirit l’autor aquella disciplina *sense la *qual, *potser no *li *hauria *estat *possible dirigir-s'a la *pedra de Montserrat *amb *tota l’*audácia que la *voluntat d’*aquest *llibre *requeria”. És molt el treball que caldria fer per extreure d'aquesta els préstecs i totes les formes de *intertextualidad *dantesca que *rezumanestos milers de versos de Sagarra. De moment ens acontentarem amb algunes dades. Crec que la dada més profunda és el gest que porta a l'autor a assumir el cant de la fe segura i sincera, en un instant en què, dominant el mal, és útil realitzar un gest extremadament sincer i inequívoc, que és el que trobem en el proemi anomenat “La fe del *pelegrí”:

Un escrit de Rossend Arqués
la foto meva al Poble de les Cultures Ibèriques de Barcelona, Catalunya.

Cor i ploma
recreant sentiments
pels carrers dels meus versos
sobre humils fonaments.

Maria del Mar Blanco Mallo.
foto aquest mig dia del 11 Juny del 2011 a la Sagrada Família de Catalunya

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep
poema " Pedra"

foto el divendres 20 Maig del 2011a la Nit a les rodalies del Pulvinar del Circ de Tarragona

La canalla i la pedra, imatge pura
un bon record per dormir plasidament ,que tingueu bona nit.

Entre la piedra y la flor, el hombre.

Per a Tu Cristobal e Isabel ,que heu amprat la meva llengua Materna com a vostra i un cop mes hem compartit Plegats ansies de Llibertat per a la Nostra humiliada Pàtria, no son les llengües qui separen el Pobles, persones i arrabassen Boscos, son los polítics i banques.
Foto al circ de Tarragona prop del Pulvinar 21 de maig del 2011.

Entre la piedra y la flor, el hombre:
el nacimiento que nos lleva a la muerte,
la muerte que nos lleva al nacimiento.

El hombre,
sobre la piedra lluvia persistente
y río entre llamas
y flor que vence al huracán
y pájaro semejante al breve relámpago:
el hombre entre sus frutos y sus obras.

El henequén,
verde lección de geometría
sobre la tierra blanca y ocre.
Agricultura, comercio, industria, lenguaje.
Es una planta vivaz y es una fibra,
es una acción en la Bolsa y es un signo.

Es tiempo humano,
tiempo que se acumula,
tiempo que se dilapida.

La sed y la planta,
la planta y el hombre,
el hombre, sus trabajos y sus días.

Desde hace siglos de siglos
tú das vueltas y vueltas
con un trote obstinado de animal humano:
tus días son largos como años
y de año en año tus días marcan el paso;
no el reloj del banquero ni el del líder:
el sol es tu patrón,
de sol a sol es tu jornada
y tu jornal es el sudor,
rocío de cada día
que en tu calvario cotidiano
se vuelve una corona transparente
-aunque tu cara no esté impresa
en ningún lienzo de Verónica
ni sea la de la foto
del mandamás en turno
que multiplican los carteles:
tu cara es el sol gastado del centavo,
universal rostro borroso;
tú hablas una lengua que no hablan
los que hablan de ti desde sus pulpitos
y juran por tu nombre en vano,
los tutores de tu futuro,
los albaceas de tus huesos:
tu habla es árbol de raíces de agua,
subterráneo sistema fluvial del espíritu,
y tus palabras van -descalzas, de puntillasde
un silencio a otro silencio;
tú eres frugal y resignado y vives,
como si fueras pájaro,
de un puño de pinole en un jarro de atole;
tú caminas y tus pasos
son la llovizna en el polvo;
tú eres aseado como un venado;
tú andas vestido de algodón
y tu calzón y tu camisa remendados
son más blancos que las nubes blancas;
tú te emborrachas con licores lunares
y subes hasta el grito como el cohete
y como él, quemado, te desplomas;
tú recorres hincado las estaciones
y vas del atrio hasta el altar
y del altar al atrio
con las rodillas ensangrentadas
y el cirio que llevas en la mano
gotea gotas de cera que te queman;
tú eres cortés y ceremonioso y comedido
y un poco hipócrita como todos los devotos
y eres capaz de triturar con una piedra
el cráneo del cismático y el del adúltero;
tú tiendes a tu mujer en la hamaca
y la cubres con una manta de latidos;
tú, a las doce, por un instante,
suspendes el quehacer y la plática,
para oír, repetida maravilla,
d ar la hora al pájaro, reloj de alas;
tú eres justo y tierno y solícito
con tus pollos, tus cerdos y tus hijos;
como la mazorca de maíz
tu dios está hecho de muchos santos
y hay muchos siglos en tus años;
un guajolote era tu único orgullo
y lo sacrificaste un día de copal y ensalmos;
tú llueves la lluvia de flores amarillas,
gotas de sol, sobre el hoyo de tus muertos

-mas no es el ritmo oscuro,
el renacer de cada día
y el remorir de cada noche,
lo que te mueve por la tierra:

fracment tercer del Poema "" Entre la piedra y la flor "
de Octavio Paz
amb la llengua dels meus Amics Cristobal i Isabel Independentistes convençuts foto tot just desprès de compartir inquietuds amb altra gent a la Plaça de la Font de Tarragona.

Pobre embolcall que ha oprimit al meu fantàstic estel!

El meu cor, com una serp,
s'ha desprès de la seva pell,
i aquí la miro entre els meus dits
plena de ferides i de mel.

Els pensament que van fer niu
a les teves arrugues, on són?
On les roses que aroma
a Jesucrist ia Satan?

Pobre embolcall que ha oprimit
al meu fantàstic estel!
Gris pergamí adolorit
del que vaig voler i ja no vull.

Jo veig en tu fetus de ciències
, mòmies de versos i esquelets
dels meus antigues innocències
i els meus romàntics secrets.

Et penjaré sobre els murs
del meu museu sentimental,
al costat dels gèlids i foscos
lliris dorments del meu mal?

¿O et posaré sobre els pins,
-llibre dolent del meu amor-
perquè sàpigues dels trinats
que dóna a l'aurora el rossinyol?

Poema de Federico García Lorca “Corazón Nuevo” del conjunt “Caminar piedra a piedra”

Retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat

El 11 de febrer del 2011, vaig sentir el crit dels antics per veure del seu esperit mil•lenari, seguin camins que no hi havia transitat mai vaig fer cap on veieu a la foto, per aquí hi passava vida com era el aigua de la Tarragona Romana, però lo que queda son les ensenyances dels clàssics que no haguérem tingut que deixar mai, tota la tasca educativa de la República perduda en mans ineptes, però aquet no es el lloc de parlar del mundanal soroll, nomes veure i escoltar les ensenyances de la natura i dels clàssics.

Feia dies que tenia aquet article i no li trobava el lloc, aquet es el moment per a mi, al estar eixut cal restaurar i omplir el anjup, en aquestes pedres ja li han començat a fer, hi tenen un bon tros restaurat.

El pensament clàssic que contribueix en el progrés
Joan Manuel del Pozo va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés
Dimarts 21 de desembre de 2010 diaridegirona.cat


DANIEL BONAVENTURA Joan Manuel del Pozo, exconseller d'Educació, professor de Filosofia Antiga i Filosofia Política a la UdG, va defensar ahir la necessitat de retornar als autors clàssics per contribuir en el progrés de la humanitat. Del Pozo va pronunciar, a la Fontana d'Or, la conferència Contribueix al progrés el pensament clàssic?, en un dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG.

En el decurs de l'acte, Del Pozo va anunciar per al mes de març la presència a la UdG de la filosofa francesa Barbara Cassin.
Joan Manuel del Pozo (La Roda de Andalucía, Sevilla, 1948), traductor de Ciceró per a la col•lecció Bernat Metge, va explicar que tothom que aprofundeix molt en el coneixement d'una qüestió, arriba a uns "valors immanents" sobre aquell tema que "convida a dialogar-hi" des de 25 segles després. Així és com cal mirar endavant, però sense perdre de vista el que deixem enrere.

Grans pensadors com Hegel, Spinoza, Kant o Rawls segueixen vivint de matrius dels clàssics, i nocions com la igualtat davant la llei, el dret a exercir el poder per igual, la llibertat d'expressió o la contribució per igual al sosteniment de la ciutat a base d'impostos, són d'origen grec.
Del Pozo, que va remarcar que tot just fa 300 anys que tenim una forta consciència històrica, i que considera que l'ensenyament secundari ha abandonat excessivament l'estudi del grec i del llatí, va concloure que és del tot justificat el retorn als grecs, però aques retorn "no ha de ser ornamental, sinó que ha de convidar a pensar".