L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana.

L’any 1999, la prestigiosa lingüista i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), M. Carme Junyent, responia així a la pregunta “el català, és una llengua en perill d’extinció?”: el català és una llengua, no tan sols en perill d’extinció, sinó que ja és una llengua en procés d’extinció.

Han passat tretze anys, des de llavors. Mentrestant, hem tingut immersió lingüística a dojo i moltes veus han cantat —i canten— victòria. El català té una salut de ferro, el català no pot morir mai, diuen. Si ha resistit fins avui, continuarà resistint. Podem dormir ben tranquils, ens diuen contínuament. “Què més volem?”, diuen altres veus. Tenim un diari — ara dos, amb l’Ara— en català. Tenim TV3. Què més volem? No hi fa res que a TV3 diguin que hem d’”encendre” el televisor per “enterar-nos” que els gossos lladren o perquè un corresponsal ens digui que “està” a Barcelona i que “els demés” no

La degradació de la llengua és constant. Tant li fa que hi hagi immersió a l’escola, si després allò que se sent al carrer ja no és català, sinó catanyol. I ja podem estar contents, si el sentim! Normalment, al pati de l’escola o al carrer sentirem una llengua forastera en la qual tothom s’entén. Digueu-me que no, si goseu.

I darrerament, per acabar-ho d’adobar, el diari Ara ha iniciat una campanya per explicar a qui es vulgui deixar convèncer que Catalunya és vil-lingüe i, amb Estat Català i tot, ho continuarà essent. Fins i tot n’hi ha que ens volen fer trilingües, d’aquí uns quants anys.

De manera que els qui pensem que un Estat Català és condició sine qua non per a un redreçament del català, i que ens cal com el pa que mengem, ara ens ho hem de replantejar tot. Ara hem de lluitar per la independència per poder continuar coexistint amb una llegua forastera, perquè tot continuï ben igual, per no frenar el procés d’extinció del català, només faltaria. Doncs l’única cosa que puc dir és que a mi no m’hi veuran, en aquest projecte aberrant, en aquesta lluita suïcida.

Però allò que és més greu és que l’enemic el tenim a dins. Aquestes veus que bramen —abans que ningú dels forasters ho hagi demanat— pel reconeixement, en igualtat de condicions, de la llengua forastera que ens han imposat, surten de dins del País: són veus “prestigioses” d’escriptors, periodistes, lingüistes fins i tot. Algunes d’aquestes veus són les de l’Eduard Voltas, en Sebastià Alzamora o l’Albert Branchadell. I són veus que parlen i escriuen en català, disfressades de “catalanisme”, la qual cosa les fa més creïbles i, per tant, més perilloses. Són llops disfressats amb pell de xai. Són les veus que parlen de la “catalanitat” dels espanyols que viuen a Catalunya i de la cultura catalana feta “en espanyol”.

A aquestes veus dedico el fragment de la CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA, aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928, sota la Presidència del senyor Francesc Macià:

Títol II

IDIOMA, BANDERA I ESCUT

Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és

la catalana.

A la lluita per un Estat Català com aquest, sí que m’hi veuran. Per “aconseguir” un país que ja no seria el meu —el nostre—, no.

Vicenç Mengual i Casellas.